Segueix-nos:

Gran Diedro, V+ (210 m)

Pic Russell, Massís de l'Aneto.


El primer cap de setmana de setembre és la festa major de Sabadell, però aquest any la meva assistència serà anecdòtica, per primera vegada. Fissures del llunyà oest salvatge han obligat a posposar una tradició que ja fa molts anys que dura i que consisteix a anar de vacances a escalar com a únic objectiu final. Aquest any malauradament només serem dos i malauradament només seran tres dies, però això és millor que res!


Com que les previsions meteorològiques no són gens propicies, canviem els nostres plans i en lloc de carenejar el massís ens n'anem a la cara sud. Deixem el cotxe a Senarta i seguim la famosa pista del famós GR. No han passat ni deu dies del petit tast d'estiu a la zona i ja torno a caminar carregat com un ruc pel mateix lloc. Avui però, anem a dormir passat els Ibons de Llosás, sota el Pic Russell.


El dia tot just comença a apagar-se quan arribem al conegut bivac de sota el Russell, bivac on no dormirem. Ens agrada més la confortable herba típica d'aquestes contrades sobre la qual el descans és molt més òptim. Tot just acabem de sopar i el termòmetre ja marca 1 C°. Avui els sacs lleugers han deixat pas als gruixuts sacs d'hivern, una decisió encertada, que farà que la nit sigui tranquil·la, silenciosa i plaent.


El despertador sona a les vuit del matí. El dia és gris com ja ens imaginàvem. Ens ho prenem amb molta calma tot esmorzant, amb les cames dins del sac, unes quantes galetes i un te aigualit i calent. Sense pressa ens vestim, preparem i amaguem les motxilles de càrrega dins del bivac i tirem amunt, cap al peu del gran diedre. No tenim pressa, l'esperança que surti el Sol encara hi és i demà és festa.


La temperatura baixa i el vent augmenta amb l'alçada. Quan arribem al peu de via, amb una expansió fàcil de trobar, m'acabo de vestir amb tot el que porto. Vaig uniformat amb gorra, tapaboques, samarreta curta, jersei tèrmic, paravents tou, guants prims, pantalons gruixuts i finalment la jaqueta de fibra. Em poso els gats i ni em molesto en treure'm els mitjons. No sé exactament que faig aquí, fa un freddo cane! L'Aleix però ja m'està sortejant el primer llarg, el que té el pas més difícil, que em toca a mi.


Guardo la jaqueta de fibra a la motxilla per a després, i més sobrepassat que motivat, enfilo la part esglaonada fins a arribar al diedre on posaré la primera assegurança d'avui. Neva? Cauen petites volves del cel. Al cap d'uns minuts m'adono que ja no tinc gens de tacte. Quan l'Aleix arribi a la reunió segurament baixarem, em dic a mi mateix. Però primer haig de superar un altre petit diedre que em costa una mica. A més, he coordinat molt malament les cordes i m'estiren avall de mala manera! Fot un ventet que no ajuda.


Arribo a la reunió congelat i mort de fred. L'Aleix puja tant embotit com jo i arriba a la reunió sense tacte, però diu que segueix amunt. El noi confessa: -Si tu has pujat el primer així, jo puc pujar el segon! Escala el següent, un tram molt més bonic de fer, força competentment. Quan em toca pujar a mi encara estic més mort de fred, però el llarg és tan genial que malgrat no notar ni peus ni mans, tenir les cames encarcarades i el nas congelat, gaudeixo com mai el moment.


Ofereixo a l'Aleix el següent llarg, jo em noto una mica dèbil. Ho he dit que fa fred!? I ell tira amunt. Si l'anterior era genial, aquest és magnífic. La superació del diedre, amb una fissura per banda, resulta ser el tram més excepcional de la via. Des de sota fins i tot m'he pensat que era complicat, però quan hi passo... quina sort que ha tingut el bandarra d'escalar això abans que jo!


Em reuneixo amb l'Aleix després d'uns encastaments i m'anima a fer el següent tram. No les tinc totes però li faig cas. Potser és la solució per sortir de l'estat catatònic que porto des de la primera reunió. Hi ha un parell de passets a la secció central del llarg que nosaltres trobem picants tot i el grau. La sortida final és més espectacular que exposada si aconseguim posar alguna peça al sostret. Plou? Cauen petites gotes del cel. Amb tanta fissura ara costa sortir a la placa.


Ja només queda un llarg de transició tartera-adherència que fa l'Aleix. Res a destacar, ja som al cim! El penúltim llarg m'ha fet ressuscitar una mica i després d'endreçar el material pujo cap al cim corrents mentre a l'esquerra veig com al Posets ja hi plou i a l'Aneto poc l'hi falta. Fem una foto-cim i anem de pet cap a la ruta normal del Russell abans que plogui. Fa un parell de temptatives que es queden en res i aconseguim arribar a la tartera que ens portarà altre cop al bivac a recollir les andròmines.


Ara ja pot ploure, nevar, fer vent i el que vulgui. Tot el que queda és una llarga baixada fins al refugi de Corones, on dormirem sense companyia aquesta nit. Amb la foscor comencen els primers ruixats; una altra bona decisió això de dormir a aixopluc. Sopem mentre repassem el dia, fascinants per l'activitat avui. El millor? L'ambient. Ja friso per la pròxima! I demà un altre cop la maleïda pista... 

Ressenya:


Benasc - Corones

Alpinisme d'estiu

Gran Diedro, V+ (210 m)

Pic Russell, Massís de l'Aneto.


El primer cap de setmana de setembre és la festa major de Sabadell, però aquest any la meva assistència serà anecdòtica, per primera vegada. Fissures del llunyà oest salvatge han obligat a posposar una tradició que ja fa molts anys que dura i que consisteix a anar de vacances a escalar com a únic objectiu final. Aquest any malauradament només serem dos i malauradament només seran tres dies, però això és millor que res!


Com que les previsions meteorològiques no són gens propicies, canviem els nostres plans i en lloc de carenejar el massís ens n'anem a la cara sud. Deixem el cotxe a Senarta i seguim la famosa pista del famós GR. No han passat ni deu dies del petit tast d'estiu a la zona i ja torno a caminar carregat com un ruc pel mateix lloc. Avui però, anem a dormir passat els Ibons de Llosás, sota el Pic Russell.


El dia tot just comença a apagar-se quan arribem al conegut bivac de sota el Russell, bivac on no dormirem. Ens agrada més la confortable herba típica d'aquestes contrades sobre la qual el descans és molt més òptim. Tot just acabem de sopar i el termòmetre ja marca 1 C°. Avui els sacs lleugers han deixat pas als gruixuts sacs d'hivern, una decisió encertada, que farà que la nit sigui tranquil·la, silenciosa i plaent.


El despertador sona a les vuit del matí. El dia és gris com ja ens imaginàvem. Ens ho prenem amb molta calma tot esmorzant, amb les cames dins del sac, unes quantes galetes i un te aigualit i calent. Sense pressa ens vestim, preparem i amaguem les motxilles de càrrega dins del bivac i tirem amunt, cap al peu del gran diedre. No tenim pressa, l'esperança que surti el Sol encara hi és i demà és festa.


La temperatura baixa i el vent augmenta amb l'alçada. Quan arribem al peu de via, amb una expansió fàcil de trobar, m'acabo de vestir amb tot el que porto. Vaig uniformat amb gorra, tapaboques, samarreta curta, jersei tèrmic, paravents tou, guants prims, pantalons gruixuts i finalment la jaqueta de fibra. Em poso els gats i ni em molesto en treure'm els mitjons. No sé exactament que faig aquí, fa un freddo cane! L'Aleix però ja m'està sortejant el primer llarg, el que té el pas més difícil, que em toca a mi.


Guardo la jaqueta de fibra a la motxilla per a després, i més sobrepassat que motivat, enfilo la part esglaonada fins a arribar al diedre on posaré la primera assegurança d'avui. Neva? Cauen petites volves del cel. Al cap d'uns minuts m'adono que ja no tinc gens de tacte. Quan l'Aleix arribi a la reunió segurament baixarem, em dic a mi mateix. Però primer haig de superar un altre petit diedre que em costa una mica. A més, he coordinat molt malament les cordes i m'estiren avall de mala manera! Fot un ventet que no ajuda.


Arribo a la reunió congelat i mort de fred. L'Aleix puja tant embotit com jo i arriba a la reunió sense tacte, però diu que segueix amunt. El noi confessa: -Si tu has pujat el primer així, jo puc pujar el segon! Escala el següent, un tram molt més bonic de fer, força competentment. Quan em toca pujar a mi encara estic més mort de fred, però el llarg és tan genial que malgrat no notar ni peus ni mans, tenir les cames encarcarades i el nas congelat, gaudeixo com mai el moment.


Ofereixo a l'Aleix el següent llarg, jo em noto una mica dèbil. Ho he dit que fa fred!? I ell tira amunt. Si l'anterior era genial, aquest és magnífic. La superació del diedre, amb una fissura per banda, resulta ser el tram més excepcional de la via. Des de sota fins i tot m'he pensat que era complicat, però quan hi passo... quina sort que ha tingut el bandarra d'escalar això abans que jo!


Em reuneixo amb l'Aleix després d'uns encastaments i m'anima a fer el següent tram. No les tinc totes però li faig cas. Potser és la solució per sortir de l'estat catatònic que porto des de la primera reunió. Hi ha un parell de passets a la secció central del llarg que nosaltres trobem picants tot i el grau. La sortida final és més espectacular que exposada si aconseguim posar alguna peça al sostret. Plou? Cauen petites gotes del cel. Amb tanta fissura ara costa sortir a la placa.


Ja només queda un llarg de transició tartera-adherència que fa l'Aleix. Res a destacar, ja som al cim! El penúltim llarg m'ha fet ressuscitar una mica i després d'endreçar el material pujo cap al cim corrents mentre a l'esquerra veig com al Posets ja hi plou i a l'Aneto poc l'hi falta. Fem una foto-cim i anem de pet cap a la ruta normal del Russell abans que plogui. Fa un parell de temptatives que es queden en res i aconseguim arribar a la tartera que ens portarà altre cop al bivac a recollir les andròmines.


Ara ja pot ploure, nevar, fer vent i el que vulgui. Tot el que queda és una llarga baixada fins al refugi de Corones, on dormirem sense companyia aquesta nit. Amb la foscor comencen els primers ruixats; una altra bona decisió això de dormir a aixopluc. Sopem mentre repassem el dia, fascinants per l'activitat avui. El millor? L'ambient. Ja friso per la pròxima! I demà un altre cop la maleïda pista... 

Ressenya:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada