Segueix-nos:

Didgeridú, 6b (85m)

Paret del Pont, Montserrat.

*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.

Els escaladors som molt pesats i cada dos per tres caiem en debats monogràfics sobre estils i ètiques, portant-los a nivells de filosofia d'allò més espiritual. Per sort, sovint amb una cervesa a la mà encara bruta de magnesi.

Quan un no reflexiona tan profundament és quan està al mig d'alguna paret. No pensava en res d'això mentre navegava per l'aire entre les expansions dels primers llargs; bàsicament només tararejava l'última cançó que havia sentit al cotxe per no pensar en el menyspreu a la meva pròpia integritat física que suposava deixar una expansió i sortir d'excursió cap a la següent. Tampoc ho pensava mentre esbufegava fent el goril·la penjat dels deliciosos forats de l'últim llarg, ni quan descansava aprofitant-ne les brillants expansions.


El cas és que no deixa de sorprendre'm aquest tipus d'equipacions, en vies modernes, on als trams fàcils es deixa tant aire entre assegurances però on, quan el tema es posa una mica dret, es pot passar en A0 sense miraments. No pretenc criticar ni un extrem ni l'altre, ni penso predicar amb l'exemple. Seguiré fent vies full-equip, ja siguin fàcils com aquesta o més difícils com aquesta altra, i seguiré somiant en pujar per aquí mentre escalo alguna aresta Brucs.

I com que veig que m'estic posant en un jardí i no em ve de gust... millor que calli. Així que a escalar que sembla que el món s'acaba!

Ressenya:




Montserrat - Pollegons

Entre via i via

Didgeridú, 6b (85m)

Paret del Pont, Montserrat.

*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.

Els escaladors som molt pesats i cada dos per tres caiem en debats monogràfics sobre estils i ètiques, portant-los a nivells de filosofia d'allò més espiritual. Per sort, sovint amb una cervesa a la mà encara bruta de magnesi.

Quan un no reflexiona tan profundament és quan està al mig d'alguna paret. No pensava en res d'això mentre navegava per l'aire entre les expansions dels primers llargs; bàsicament només tararejava l'última cançó que havia sentit al cotxe per no pensar en el menyspreu a la meva pròpia integritat física que suposava deixar una expansió i sortir d'excursió cap a la següent. Tampoc ho pensava mentre esbufegava fent el goril·la penjat dels deliciosos forats de l'últim llarg, ni quan descansava aprofitant-ne les brillants expansions.


El cas és que no deixa de sorprendre'm aquest tipus d'equipacions, en vies modernes, on als trams fàcils es deixa tant aire entre assegurances però on, quan el tema es posa una mica dret, es pot passar en A0 sense miraments. No pretenc criticar ni un extrem ni l'altre, ni penso predicar amb l'exemple. Seguiré fent vies full-equip, ja siguin fàcils com aquesta o més difícils com aquesta altra, i seguiré somiant en pujar per aquí mentre escalo alguna aresta Brucs.

I com que veig que m'estic posant en un jardí i no em ve de gust... millor que calli. Així que a escalar que sembla que el món s'acaba!

Ressenya:




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada