Segueix-nos:

Estasen, PD (300 m)

Aneto, Massís de la Maladeta.


Intento trobar una posició còmoda per apagar els pensaments i descansar fins l'endemà. Aquest acte que repeteixo cada dia amb més o menys èxit, avui esdevé gairebé impossible. Estic dins d'un sac que alhora està dins d'una funda de bivac, vaig vestit i estic a punt de suar, i la superfície que em fa de jaç dista força de ser plana. A més a més, l'espai vital d'avui el comparteixo amb tres individus, que a cada moviment i a cada respiració em recorden que són allà. Per acabar-ho d'adobar estem dins d'un clot excavat a la neu, fa fred i no tenim sostre. No és fins avançada la matinada que aconsegueixo dormir de debò, quan l'esgotament supera la incomoditat. Aquesta situació "precària", però totalment buscada, comença vint-i-quatre hores abans.


Serà la tercera, que diuen que va a la vençuda. El vent i l'exagerada quantitat de neu pols ens van fer desistir de la nostra empresa dues vegades. Aquest cop sembla que l'epicitat meteorològica i la desconeixença donaran pas a un temps primaveral i a ni tan sols donar un cop d'ull al mapa. Divendres, amb presses, sortim cap a Benasc carregats amb totes les andròmines necessàries. Bivac plaent a Senarta i inici de l'aventura a hores intempestivament poc alpinístiques. Tornem-hi. El Sol pica amb una força impròpia d'aquestes èpoques, la pista és igual de pesada que cada vegada i els peus van infusionant dins les botes.


Primera parada al refugi de pescadores on mengem quatre coses i refresquem els peus. N'hi ha un que ja sap el que l'hi espera i se'n va abans, comença a tirar cap amunt. Els altres dos viuen en una ignorància logística i es comporten com si després de la tortuosa pista ja fes tot costa avall. Malgrat que sento dues opinions que convergeixen cap al mateix objectiu, no penso rendir-me. D'objectiu només n'hi ha un i és arribar a l'ibón del mig. Superem el bosc, el pedregar, el primer toll d'aigua, la rampa inclinada, el segon toll d'aigua i finalment arribem al tercer toll d'aigua. Comença a bufar el vent i un pànic reminiscent s'apodera de la situació.


En un principi vam pensar que seria una bona idea dormir en alçada i prendre una tenda, però davant la ignorància logística d'uns i el fanatisme d'altres, acabem pujant tan sols els sacs i les fundes. Una decisió encertada de cara a l'aventura i a l'experiència, potser no tant de cara al descans i la comoditat, veient que el pes era gairebé el mateix. Davant la situació busquem ansiosos un lloc resguardat del vent i comencem a cavar un clot, aprofitant la neu que traiem per alçar un mur. La neu no és del tot compacte, trobem pedres, però el resultat és força satisfactori. Ja només queda sopar i dormir sota un cel net i estrellat, envoltats d'un silenci profund.


Com que som ben bé a una hora del peu de via ens ho prenem amb calma. Sóc el primer a sortir del sac, no precisament d'hora, cansat de ser a dins i cansat de no haver dormit prou. La resta tarden uns minuts encara. Tot esperant que ens toqui el Sol, prenem un cafè, desfem quatre litres d'aigua i mengem quatre galetes. Quan els rajos de llum ens toquen de ple ens posem en marxa, abandonant la trinxera de neu que ens ha resguardat dels elements durant dotze hores. Sota una bonança meteorològica excepcional, ens acostem veloços fins al nostre objectiu.


És hora de canviar els esquís pels grampons i els bastons pels piolets. Ens endinsem en la penombra de la muntanya, sota el camí que avui ens portarà al cel. La neu, ni massa dura ni massa tova, permet un ritme ràpid i segur. Els piolets es claven sencers i amb facilitat, i els grampons esculpeixen sense esforç còmodes esgraons a cada pas. El recorregut s'adreça ràpidament fins a l'entrada del corredor, però un cop a dins va minvant suaument fins a gairebé al final, on de cop torna a redreçar-se sota la sortida, completament despullada. Delicat final amb roca trencada i poc franca, que dóna pas a tres o quatre metres de neu dura. Sortim del corredor però encara no som al cim. Un curt flanqueig per l'altra cara de la muntanya, evident, ens deixa sota una última rampa de neu primavera, pastosa i humida, precedida d'un tram d'aresta que ens mena fins al cim.


Som el cim, sols. La bonança meteorològica permet una vista completa de tot el que ens envolta fins que l'horitzó ens diu prou. Descansem uns minuts i ens separem. Uns baixaran esquiant pel corredor i els altres creuaran el famós pas. Jo sóc dels segons. La roca està descoberta de neu i ens disposem a passar en ensamble. Cada pas resulta més ridícul que l'anterior. Els grampons i la pesada motxilla amb els dos llargs llistons de "fusta", converteixen una fàcil grimpada sobre roca en un exercici on a cada pas s'esvaeix la poca dignitat que queda. Col·loco l'última baga que ens assegurarà el pas, ja a peu pla, quan de sobte se senten els crits dels nostres companys, desfent amb avarícia el camí que una estona abans havíem recorregut.


Passada la grimpada nosaltres també ens calcem els esquís i baixem fins al coll. Al coll toca penjar-los a l'esquena altre cop i desgrimpar, amb pocatraça i a poc a poc, una vintena de metres fins a la neu. En aquest punt comença el gaudi del descens. Una espessa i gruixuda capa de neu pastosa i humidificada per l'intens Sol que cau des de fa hores, ens permet baixar a tota velocitat fins al bivac, sense cap més preocupació que intentar enllaçar els viratges amb elegància i destresa. Un cop tots reunits, recollim els trastos i seguim. La neu continua igual fins a l'Ibónet , i malgrat el pes d'aquesta segona part, el gaudi de la baixada continua.



Abruptament tot canvia. A partir d'aquest punt, la gana, el cansament, la poca neu, el pes i el Sol es converteixen en un suplici. El camí es converteix en una gimcana que no tan sols arriba fins al refugi, sinó que segueix fins al cotxe. La pista esdevé un exercici de posar-se i treure's els esquís, aprofitant a estones les llargues clapes de neu que encara hi queden. Arribem ja de negre nit, esgotats i rebentats. Ara ja podrem mirar més enllà, per fi.




Ressenya:



Alpinisme Benasc - Corones Esquí

Tres mil quatre-cents quatre

Estasen, PD (300 m)

Aneto, Massís de la Maladeta.


Intento trobar una posició còmoda per apagar els pensaments i descansar fins l'endemà. Aquest acte que repeteixo cada dia amb més o menys èxit, avui esdevé gairebé impossible. Estic dins d'un sac que alhora està dins d'una funda de bivac, vaig vestit i estic a punt de suar, i la superfície que em fa de jaç dista força de ser plana. A més a més, l'espai vital d'avui el comparteixo amb tres individus, que a cada moviment i a cada respiració em recorden que són allà. Per acabar-ho d'adobar estem dins d'un clot excavat a la neu, fa fred i no tenim sostre. No és fins avançada la matinada que aconsegueixo dormir de debò, quan l'esgotament supera la incomoditat. Aquesta situació "precària", però totalment buscada, comença vint-i-quatre hores abans.


Serà la tercera, que diuen que va a la vençuda. El vent i l'exagerada quantitat de neu pols ens van fer desistir de la nostra empresa dues vegades. Aquest cop sembla que l'epicitat meteorològica i la desconeixença donaran pas a un temps primaveral i a ni tan sols donar un cop d'ull al mapa. Divendres, amb presses, sortim cap a Benasc carregats amb totes les andròmines necessàries. Bivac plaent a Senarta i inici de l'aventura a hores intempestivament poc alpinístiques. Tornem-hi. El Sol pica amb una força impròpia d'aquestes èpoques, la pista és igual de pesada que cada vegada i els peus van infusionant dins les botes.


Primera parada al refugi de pescadores on mengem quatre coses i refresquem els peus. N'hi ha un que ja sap el que l'hi espera i se'n va abans, comença a tirar cap amunt. Els altres dos viuen en una ignorància logística i es comporten com si després de la tortuosa pista ja fes tot costa avall. Malgrat que sento dues opinions que convergeixen cap al mateix objectiu, no penso rendir-me. D'objectiu només n'hi ha un i és arribar a l'ibón del mig. Superem el bosc, el pedregar, el primer toll d'aigua, la rampa inclinada, el segon toll d'aigua i finalment arribem al tercer toll d'aigua. Comença a bufar el vent i un pànic reminiscent s'apodera de la situació.


En un principi vam pensar que seria una bona idea dormir en alçada i prendre una tenda, però davant la ignorància logística d'uns i el fanatisme d'altres, acabem pujant tan sols els sacs i les fundes. Una decisió encertada de cara a l'aventura i a l'experiència, potser no tant de cara al descans i la comoditat, veient que el pes era gairebé el mateix. Davant la situació busquem ansiosos un lloc resguardat del vent i comencem a cavar un clot, aprofitant la neu que traiem per alçar un mur. La neu no és del tot compacte, trobem pedres, però el resultat és força satisfactori. Ja només queda sopar i dormir sota un cel net i estrellat, envoltats d'un silenci profund.


Com que som ben bé a una hora del peu de via ens ho prenem amb calma. Sóc el primer a sortir del sac, no precisament d'hora, cansat de ser a dins i cansat de no haver dormit prou. La resta tarden uns minuts encara. Tot esperant que ens toqui el Sol, prenem un cafè, desfem quatre litres d'aigua i mengem quatre galetes. Quan els rajos de llum ens toquen de ple ens posem en marxa, abandonant la trinxera de neu que ens ha resguardat dels elements durant dotze hores. Sota una bonança meteorològica excepcional, ens acostem veloços fins al nostre objectiu.


És hora de canviar els esquís pels grampons i els bastons pels piolets. Ens endinsem en la penombra de la muntanya, sota el camí que avui ens portarà al cel. La neu, ni massa dura ni massa tova, permet un ritme ràpid i segur. Els piolets es claven sencers i amb facilitat, i els grampons esculpeixen sense esforç còmodes esgraons a cada pas. El recorregut s'adreça ràpidament fins a l'entrada del corredor, però un cop a dins va minvant suaument fins a gairebé al final, on de cop torna a redreçar-se sota la sortida, completament despullada. Delicat final amb roca trencada i poc franca, que dóna pas a tres o quatre metres de neu dura. Sortim del corredor però encara no som al cim. Un curt flanqueig per l'altra cara de la muntanya, evident, ens deixa sota una última rampa de neu primavera, pastosa i humida, precedida d'un tram d'aresta que ens mena fins al cim.


Som el cim, sols. La bonança meteorològica permet una vista completa de tot el que ens envolta fins que l'horitzó ens diu prou. Descansem uns minuts i ens separem. Uns baixaran esquiant pel corredor i els altres creuaran el famós pas. Jo sóc dels segons. La roca està descoberta de neu i ens disposem a passar en ensamble. Cada pas resulta més ridícul que l'anterior. Els grampons i la pesada motxilla amb els dos llargs llistons de "fusta", converteixen una fàcil grimpada sobre roca en un exercici on a cada pas s'esvaeix la poca dignitat que queda. Col·loco l'última baga que ens assegurarà el pas, ja a peu pla, quan de sobte se senten els crits dels nostres companys, desfent amb avarícia el camí que una estona abans havíem recorregut.


Passada la grimpada nosaltres també ens calcem els esquís i baixem fins al coll. Al coll toca penjar-los a l'esquena altre cop i desgrimpar, amb pocatraça i a poc a poc, una vintena de metres fins a la neu. En aquest punt comença el gaudi del descens. Una espessa i gruixuda capa de neu pastosa i humidificada per l'intens Sol que cau des de fa hores, ens permet baixar a tota velocitat fins al bivac, sense cap més preocupació que intentar enllaçar els viratges amb elegància i destresa. Un cop tots reunits, recollim els trastos i seguim. La neu continua igual fins a l'Ibónet , i malgrat el pes d'aquesta segona part, el gaudi de la baixada continua.



Abruptament tot canvia. A partir d'aquest punt, la gana, el cansament, la poca neu, el pes i el Sol es converteixen en un suplici. El camí es converteix en una gimcana que no tan sols arriba fins al refugi, sinó que segueix fins al cotxe. La pista esdevé un exercici de posar-se i treure's els esquís, aprofitant a estones les llargues clapes de neu que encara hi queden. Arribem ja de negre nit, esgotats i rebentats. Ara ja podrem mirar més enllà, per fi.




Ressenya:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada