Història d'una ascensió, tercer dia

per Clemàstecs 1 de març 2011

Són les vuit del matí. Fa mal temps i no pujarem a l'Aneto. Acabem de passar una nit de pena i ens queda una baixada força llarga fins al refugi. No hem dormit gaire. Restem a un parell de centenars de metres del bivac, desabrigant-nos i menjant alguna cosa amb calma darrera d'una pedra. La borrufada segueix i calor precisament no en fa, però el cansament fa que el cos es mantingui a una temperatura massa elevada dins de la jaqueta de plumes. El nostre cap ja està més tranquil que fa unes hores abans, ara només hem d'anar fent.

De pujada vam fer una mica de volta tot recorrent una petita cresta per sobre d'un dels ibons de corones (no expressament...), aquest cop però agafem la directa. La neu és pols de màxima qualitat... qui tingués un parell de fustes als peus per baixar... Tot just arribats a l'ibonet de Corones ens trobem a uns esquiadors francesos, que ens pregunten pel temps. A la cara duen aquella petita i falsa esperança que 300 metres més enllà faci bon temps. Xerrem cinc minuts i seguim avall arribant al principi de la tartera. Aquí guardem els grampons i el piolet... i jo trenco els meus paraneus "Alpina" de color lila i verd, de l'any de la Quica. L'Aleix exclama: -Mai més tornaràs a tenir uns paraneus tant "padre"!-

La tartera és un autèntic suplici; a sobre de les pedres hi ha una capa d'un centímetre de neu que la fan relliscosa, sort dels bastons de caminar... Arribem al bosc, rebentats, esclats i fets pols, però ja falta poc pel refugi. Arribats al petit habitacle, ens descalcem les botes. Resulta un autèntic plaer posar-se les bambes. Mengem uns ganyips i ens fem un "rissoto" de sobre. Al cap d'una estona, quan el fred comença a manifestar-se, decidim marxar tot carregant, de mala manera, les botes i altres artefactes que ja no utilitzarem. Queden vuit quilòmetres fins al cotxe! Ja hi som gairebé.

La pista de Senarta a Ballibierna es fa eterna, però arribem al cotxe finalment, amb un mal de peus i d'esquena d'escàndol. Poso el cotxe de cul al porxo de Senarta i amb calma carreguem el cotxe. Comença a nevar abans de marxar i mentre fem un sobre de pasta. La neu comença a quallar i deixa el paisatge ben blanc... Marxem cap a casa. Tornarem d'aquí a poc, a acabar el que hem d'acabar.