Història d'una ascensió, la nit

per Clemàstecs 26 de febr. 2011

Quan dorms a la muntanya, sovint et despertes enmig de la nit, pensant en fantasmes, nerviós pel que t'espera l'endemà, poruc davant del fracàs... i al cap de deu minuts tornes a dormir plàcidament. Degut al cansament i altres deliris meus, no veig gaire clar el fet de fer l'Estasen l'endemà, però durant un d'aquests despertats sobtats m'auto-animo. Només són les dotze i una rebufada ens ha despertat a tots dos. Estem al mig del no res, envoltats de neu, fa molt de fred i descansem confortablement dins dels sacs. Hi ha una magnífica lluna plena.

Les rebufades continuen i cada cop augmenten d'intensitat. Una espècie de tensió superficial comença a augmentar. Al principi, espantats per la desconeixença, restem callats amb els ulls oberts. Però al cap de mitja hora ens n'adonem que allò no és una broma. La tenda comença a agitar-se de forma violenta i el que feia mitja hora eren rebufades, ara són brutals cops de vent. Entre ventada i ventada, sentim com neva. La nostra "Vaude Space III" és una tenda soferta, que tot i que és de tres estacions, és igual que la seva versió hivernal però sense les faldilles per la neu. Tot i això... estem espantats i cada vegada més. He patit pedregades, tempestes varies, dies sencers de pluja i neu a dins de la tenda, però aquest cop el vent doblega la tenda com si de paper es tractés, va d'una banda a l'altre i els cops de vent empitjoren per moments.

Estem cagats, cagadíssims. Jo em poso molt nerviós, tant que començo a renegar que qui collons ens manava dormir allà dalt. Els cops de vent són molt violents, els ferros es dobleguen i comencem a tenir por, que de cop, es trenqui tot i ens quedem sense refugi. Som a 4/5 hores del refugi, és de nit, fa un tempesta de neu i vent molt forta i fa molt molt de fred. Si la tenda no aguanta... serà una nit, no gens fàcil d'oblidar. Impotent, mentre jo renego fora de sí, n'Aleix pregunta: "Què hem de fer!?", al que jo contesto: "Fotre el camp d'aquí si això peta".

Sense saber què fer, el meu company decideix que ens hem de vestir. Les botes estan glaçades, la cremallera dels paraneus congelada... Guardem els sacs, fogonet i sols deixem els aïllants. Anem amb tota la roba que portem a sobre, fins i tot ens hem posat l'arnés per no portar-lo a la motxilla. En última instància ens posem els grampons i lliguem a l'arnés un piolet, preparats amb les motxilles llestes, per si el vent decideix endur-se la tenda. El vent continua augmentat la seva intencitat i les parets de la tenda cada vegada es dobleguen més. Estem vestits i preparats per si hem de fotre el camp, només hem de posar-nos la motxilla  a l'esquena i marxar... però que fem després?

Les possibilitats són dues. Anar a passar la tempesta a sota d'una pedra que ja havíem vist mentre plantàvem la tenda, o baixar fins on el vent fos menys violent i refugiar-nos en algun lloc. Baixar fins al refugi... en última instància. Em vaig tranquil·litzant a mesura que passa el temps. Ben col·locats i preparats fins a les dents, ens posem una a cada banda de la tenda, aguantant les ràfegues, esperant que tot plegat foti un pata-pum espectacular.

Passa l'estona, a poc a poc... molt a poc a poc. Aguantem un cop de vent rere l'altre. És tanta l'estona que estem així que fins i tot ens comencem a adormir assentats, tot i la tempesta. Passen les hores. Xiulo, penso, canto, parlo... però el tema és monòton i només espero que tot surti volant. La tenda es doblega de manera espectacular... però ja ens és igual. Duem tanta estona... que ja ens és igual desitgem que voli o que pari el vent. Però no, segueix igual. Disposats a abandonar la tenda i els aïllants, continuem aguantant.

Sembla que la cosa s'ha calmat una mica, són les 4:30 de la matinada, neva de mala manera. L'Aleix esgotat em demana posar-se dins del sac, ja que té els peus congelats, però fins les 5 no el deixo. Surto a fer un riu, fa molt de vent i molt de fred, però la integritat de la tenda sembla intacte per sorpresa. Quan entro a dins, ja és dins del sac i gairebé dorm. Al cap de poca estona, jo m'adormo vestit a fora del sac, volia estar a l'aguait... però no m'aguanto dret. Em desperto i la calma és absoluta. Tinc els peus congelats i decideixo posar-los dins del sac... acte seguit, es fot a fer vent altre cop... Collons, només són les 6:00.

Cansats i fins els collons de tot plegat, ja ni ens molestem a sortir del sac. Aguantem la tenda altre cop, mig adormits, mig desperts... ara tenim una espècie de confiança cega amb la tenda... però no les tenim totes. Passa l'estona i es fa de dia, el tema ara ja fa menys por. La llum del sol ens calma. Continua fent un vent de collons però ni molt menys el de la matinada. A les 7:30 decideixo, i el meu company hi està d'acord, fotre el camp d'allà. Posem tot el que podem a la seva motxilla per deixar la meva buida i poder embotir la tenda a dins.

El fet de desmuntar la tenda ens resulta molt més fàcil de que ens pensàvem. Fa fred, vent i la neu una enorme borrufada omple el cel. Comencem a desfer el camí cap el refugi... sembla que aquesta nit la recordarem. Per sort, la tenda no ha sortit volant, sota la nostra incredulitat. Només té un parell d'estripades sense importància i foradets dels grampons a terra. Els aïllants estan foradats.

La nit s'ha acabat.