Història d'una ascensió, segon dia

per Aleix 24 de febr. 2011

00:00 Sento soroll, obro els ulls i comprovo que l’Arnau s’ha aixecat a pixar però de seguida es torna a ficar dins del sac, tanca la cremallera i jo els ulls, encara queda una bona estona per dormir. Tinc un pèl de fred que s’accentua cada vegada que bufa el vent però tot i així dormim prou bé tot i que el termòmetre no deu pujar dels zero graus.

06:00 Ara sí que sona el petit xef, hora de llevar-se. Encara no és de dia quan, carregats com mules, comencem a caminar per la pista de Vallibierna, ni tampoc ho és quan fem la primera parada per adequar indumentària i fer el primer mos del dia. El Sol ens saluda a mig camí, banyant els cims nevats abans que la profunda vall que remuntem, i amb una mica més d’un parell d’hores som al refugi lliure de Vallibierna.

09:00 Aquí sí que fem una bona parada per menjar i deixar descansar les cames. No estem sols, hi ha tres esquiadors de Madrid que es preparen per tornar cap a casa i que ens regalen uns frankfurts. Fem un te per entrar en calor i ens calcem les botes, que a partir d’aquí ja sembla tot neu i podem deixar les bambes aquí per la baixada.

10:30 Deixem el refugi, que nosaltres anem bastant més amunt. Les motxilles pesen però el dia és perfecte, ni un núvol al cel. De seguida deixem el camí més ample que se’n va cap a la pleta de Llosás per agafar un corriol que a través del bosc ens encara cap al nostre objectiu. Sortint del bosc remuntem una tartera saltant de pedra en pedra, encara amb prou alegria, i guanyem alçada fins a l’ibonet de Coronas.

13:00 A l’ibonet gelat puc recollir aigua, després comprovarem que més amunt ja està tot glaçat i no en corre per enlloc. Fem un altre mos i llegim el terreny per on traçarem les nostres passes. Des d’aquí veiem una senyora pujada constant que ens durà als ibons de Coronas, el nostre objectiu. Ens calcem els grampons, que això ja no és tartera i es veu neu constant.

15:00 La pujada fins l’ibon inferior ens ha costat lo seu, que comencem a estar cansats i caminem amb més penúria, però ja l’hem superat i estem en una espècie de cresta que ens ha de deixar a l’esplanada on anem. Ens toca grimpar una mica però ens fa mandra i ens en escapem tot flanquejant per sota la carena. Aquí veig l’Aneto, que per primer cop treu el cap per saludar i temporitzar-nos. Se’l veu des d’una perspectiva estranya, només ensenya roca i sembla que per on volem pujar és molt més dret del que ha de ser. Seguim caminant i torna a desaparèixer, potser ell tampoc vol sentir-se observat.

16:00 Ja hi som. Les crestes de Cregüenya i de Llosars porten totes les mirades cap al cim dels Pirineus, és impossible mirar cap a una altra banda. Hem de plantar la tenda, a on? No veiem cap pedra enorme on amagar-nos i decidim aprofitar un dels nombrosos murs de pedres on algú ja ha dormit abans. Ens posem a cavar i cavar fins que creiem que la tenda quedarà prou bé i la muntem. La neu és pols i les piquetes no s’agafen per tan ens toca desmuntar part del mur de roques per aguantar la tenda.

19:00 Quan el Sol se’n va decidim que és hora de parar de picar marranades i fer el sopar. Ens mengem un “deliciós” sobre de pasta preparada i ens preguntem a quina temperatura devem estar. Dins la tenda, abrigats, s’hi està prou bé tot i que la neu dels grampons no es desfarà mai, ni es desglaçaran els cordills de les botes. A fora ha de fer-hi molt fred. Molt fred.

20:00 A dormir, que estem cansats i demà ens espera una jornada èpica. És la primera acampada sobre la neu i em sorprèn el grau de confort que aconseguim, tot i que em poso a dins del sac amb els peus gelats.

23:59 Em desperto. El silenci que ens envolta és tan profund que algun soroll m'ha fet trencar el son. Ara me n'adono que estic molt bé dins del sac, no tinc fred enlloc i gairebé tinc calor i tot. Dins la tenda l'Arnau dorm com un tronc. A fora imagino la imatge de la tenda als peus de l'Aneto, il·luminat per la lluna plena, en una nit freda però tranquil·la. La imatge il·lusòria de pau em fa seguir dormint, somiant. Tanco els ulls...