Història d'una ascensió, primer dia

per Clemàstecs 23 de febr. 2011

Tinc la bossa preparada des d'ahir. Falten deu minuts per les nou del matí. Fa dues setmanes que el meu cap està més a l'Aneto que on hauria d'estar. Només fa un dia que he acabat tots els exàmens de la carrera, només falta un treball de no res, i el meu cap s'ha passat els últims dies entre roques, neu, logística, fred, sol, corda, menjar, pes... Faig tard però decideixo omplir un vas isotèrmic amb una mica de tè pel viatge, i en cuinar un plat de pasta amb formatge per dinar.

Arribo poc puntual a casa n'Aleix que baixa ràpidament i sense titubejar... Ben carregat, massa carregat... entre 15 i 17 quilos de motxilla. Prenem rumb de seguida, no sense passar per la gasolinera de torn per donar d'esmorzar al Xantia. Entre il·lusions, cares il·luminades, ulls brillants i somriures d'orella a orella anem fent camí. Anem a fer l'Estasen i si ens hi veiem en cor la variant del Petit Black. Cap dels dos ha pujat mai al cim dels Pirineus, i menys per un corredor.

Amb un tres i no res som a Graus... primer incident del cap de setmana. No diré l'adjectiu òptim per descriure a cert agent, no civil, de cert cos de seguretat nacional, que ens va fer parar al congost de Ventamillo, ja que això és un bloc d'activitats de muntanya i no es mereix aquestes paraules. Baixo la finestra del cotxe i l'agent exclama, després d'inspirar profundament: -El motivo de su detención es porqué usted lleva una pegatina en la placa, que puede confudir la nacionalidad del vehiculo... Jo diria que més aviat l'aclareix... però en fi, a pagar 400 € o a arrencar-les. Optem per la segona. Més de deu anys, i ningú m'havia dit mai res. (Només afegir que l'individu en qüestió no sabia distingir un -gràcies- d'un -grácias-...)

Tot i aquest petit entrebanc arribem a Senarta aviat. Ens vestim i... es fot a ploure. Així doncs, sota el mític porxo de sempre, dinem i passem l'estona. Sembla que no para. En resum, que acabem fent una tarda típica d'aquelles que tots fem a Benasc quan plou (tocant i mirant material!). En principi havíem de dormir el refugi de Vallibierna, però al final dormim al porxo, i per primera vegada a la nostra vida, fem bivac a una temperatura que ronda els 0º. S'hi està prou confortable... m'adormo de seguida, tot imaginant l'endemà. Farem tota l'aproximació, fins als llacs de Corones, des de Senarta. Demà serà una dia llarg... molt llarg.