El príncep de les maduixes

Aneto (3.404m)

Massís de la Maladeta, Benasc

La llum de la lluna ho banya tot de plata i el silenci de la nit ens embolcalla, com qui et convida a entrar al llit després d'un dia esgotador. Un moment místic... Doncs no!

Avui no estem sols al refugi i a la taula del costat vuit o deu bascos foten xivarri al compàs d'una harmònica, la Yolanda troba els pantalons al límit de l'atac d'ansietat i, una mica més tard, els tenistes foten un enrenou que espanta llevant-se a les quatre del dematí... On van tan d'hora?!
Nosaltres, puntuals, sortim els últims. La neu està perfecta per avançar a pas valent i la temperatura es d'allò més agradable. Els núvols amaguen el cel però de moment no bufa i sense massa distraccions esmorzem al Portillón.

Aquí ens distraiem una estona i quan ens calcem les fustes de nou, ja a l'altra banda, apareix del fons de la vall un núvol negre-tempesta que arruga els nostres somnis i els llança a la paperera. Decidim acabar de passar l'estona, que encara és molt d'hora, i capcots ens resignem, avui la meteo ens ha vençut.
Però no. Mentre divaguem sense rumb, de sobte, torna a desaparèixer la negror. Sembla que aguantarà, seguim! Eterna diagonal i al coll de Corones quinze graus marca el rellotge... Clar que s'estava quedant sense piles i també deia que eren quarts de nou del vespre, però vaja, que feia un bon dia de pebrots, amb els núvols tapant les valls i el cel ben blau als cims.
I aquí estem. He aconseguit atrapar l'estela del Gerard, calço ganivetes i no deixo que se m'escapi, que sinó l'última pala se'm farà massa costa amunt. Darrera nostre veiem el Pau oferint serveis de portador sherpa i negociant un bon preu amb la Marta.
Apuro l'última diagonal i m'estalvio una volta Maria, no m'agrada fer voltes Maria i a aquestes alçades pateixo per quedar-me eixarrancat i no poder acabar de fer el tomb amb uns mínims de dignitat. Som en un balcó espectacular on deixem els esquís i calcem les punxes. Seguim i en un obrir i tancar d'ulls ens plantem a can Mahoma. Uns francesos en tornen i, tot i veure'ls arribar a terra ferma sans i estalvis, no puc evitar una bona dosis de nerviosisme.
Decidim agafar el toro per les banyes i treure'ns el tràmit del damunt. Ens encordem, faig veure que sé com es fan aquestes coses mentre li dono quatre indicacions al Gerard i anem per feina. Una primera passarel·la de neu, amb vistes al doble precipici que tot ho envolta, i de seguida toquem roca. Aquí ja han marxat els nervis, ara gaudim d'esquivar roques, de remenar cordes, d'arrossegar grampons amb poca destresa i del buit, buit per tot arreu.
Sortim de l'aresta gairebé corrent i ens plantem al cim de l'Aneto, check! Falten paraules, però aquests moments paguen tot el que costa arribar fins aquí. A l'altra banda de l'aresta, la Marta flirteja amb el penya-segat que cau fins a Barrancs mentre el Pau es disfressa d'alpinista. Baixem i pugen ells, ara hi penso i em sap greu no haver fet l'abraçada de teletubbie tots quatre entre la creu i la pilarica, però la fem igualment uns metres més avall.
Gaudim del moment, amb quatre somriures de satisfacció clavats als rostres i, sense cap mena de pressa, ens preparem per baixar. Tracem amb la mirada la línia fins Aigualluts i baixem a recollir els esquís. Però entre pitos i flautes, se'ns cruspeix una boira densa i a prendre pel sac la idea de baixar pel dret.
Desfem el camí de pujada, lluitant per no perdre la traça, i encara no sé com trobem el Portillón a la primera. Aquí ja no té pèrdua i gaudim de la baixada tant com bonament podem tenint en compte que, literalment, no s'hi veu una merda.
Resseguim l'evolució de la neu: neu dura, crosta, primavera, peixateria, granissat i a la Besurta ja és més aigua que neu. L'últim tram, fastigosament pla, el fem plovent, com ànimes en pena, xops i destrossats però embriagats per la conquesta i colpejats pel fuet que ens dóna esma per riure un rato i fer el ximple sense parar.

Ha estat ben bona, i això que ningú donava ni un duro. Gràcies i quan repetim?

Espolón Picapiedra, V (400m)

Pic de la Renclusa.

Nyam Nyam, 6a (75m)

Torre de Marfil, Cerler.

Mamporros para todos, III/4+ (100 m)

Aigualluts, Benasque.

Nusos de pedra trucant al príncep de les maduixes:
Com que veig que esteu força desenfeinats, us faig extensiva una proposta de cara al cap de setmana...

El cap de setmana començava dijous quan llegia aquest correu del Lluís. La seva primera proposta era pujar el Tempestats amb esquís i, un cop vaig veure la seva pala sud, m’hi vaig apuntar de seguida donant carbassa al Jordi que també volia fer alguna cosa de menor calibre. Així doncs, em vaig passar tot el divendres fent la maleta, preparant-me per esquiar però quan aconsegueixo parlar amb el Lluís em diu que la idea ja no és aquesta i que ens en anem a Benasque igualment però a picar gel. Em sembla perfecte!

Dissabte desfaig la motxilla, canvio esquís per piolets i me’n vaig cap a casa el Lluís on ens recull el qui serà el nostre mestre de cerimònies i amfitrió, l’Àlex. Ens embotim al cotxe i au, cap a Benasque falta gent!

Diumenge sona el despertador a quarts de sis, deu ser hora d’anar a escalar. Em costa uns moments recordar que sóc a casa d’algú altre, que el del llit del costat és el Lluís i que avui escalarem Benasque amunt. Esmorzem, ens vestim i quan comencen a despuntar els primers raigs de Sol ja som a l’aparcament de l’Hospital de Benasque. Des d’aquí una bona passejadeta, més llarga del que esperava, direcció a Aigualluts.


Ens plantem sota la impressionant paret de gel i l’Àlex s’afanya a penjar-se tot el material i comença a tirar amunt. Des de baix els dos novells ho veiem molt dret, però també veiem com el primer de cordada va pujant, picant, punxant i cargolant i ens en morim de ganes de ser on és ell. La intenció era obrir d’una tirada fins a mitja cascada, però a mig camí l’Àlex esbufega i se li estan acabant els cargols... li toca muntar reunió allà al mig.

 Aquest primer llarg pujaré l’últim, darrera del Lluís. El primer terç és per entrar en calor, és poc vertical però als dos ressalts més drets, on em toca descargolar, ja veig que suarem la cansalada. De seguida es posa completament vertical però el gel és ben bo i transmet bones sensacions. Sóc en un terreny desconegut i em costa col·locar-m’hi bé, poder clavar els piolets còmodament i confiar en els peus però gaudeixo com un nen petit. Al cap d’un bon rato, uns 30 metres, arribo a la reunió que és també una bona batejada; tres persones de quatre cargols al bell mig de la paret, no està gens malament per ser la meva primera reunió glaçada!


 Des d’aquí el següent llarg ens durà primer recte amunt per sortir de la paret i després flanquejarem cap a l’esquerra per fer reunió en un arbret. M’escapo jo abans que el Lluís i de seguida estic fotut en una espècie de díedre poc marcat totalment vertical i amb un gel curiós que forma tot d’estalactites i petites columnes verticals adossades a la paret. És la millor tirada de les tres; hi ha algun forat per posar els peus i uns quants llocs on ganxonejar amb els piolets, tot i que a l’hora de clavar-los es fa complicat amb tanta xurrera vertical. En arribar a la reunió l’Àlex ja està fregit al Sol justicier que cau. El Lluís no puja, li costa tant treure els cargols de la reunió que jo ja sóc a dalt abans de que ell comenci a pujar.



L’últim llarg és més de tràmit per acabar d’arribar dalt de tot de la cascada i, tot i no ser tan dret, també té tres o quatre ressalts verticals que ens fan acabar l’escalada ben suats. Des d’aquí dalt les vistes que ens han estat acompanyant tota la jornada són espectaculars, i és que ens han estat observant la salenques, l’Aneto, el Margalida, la Maladeta...


Ara ens toca rapelar, quina il·lusió! Un primer ràpel des d’un arbre, d’aquells que fan de mal baixar rascant grampons a la roca i superant sostres de gel. Baixo l’últim i quan sóc a l’alçada d’on haurien d’estar els meus companys no els veig per enlloc, i és que els busco entre els arbres però sento les seves veus al mig del gel i em temo trobar-me’ls penjats d’algun avalakov. Per sort no és així, els dos estan aixoplugats en una cova al mig del gel i penjats d’una reunió de claus en un tros de roca.



Arribem, per fi, al peu de la cascada quan el Sol ja toca el dos. Recollim ràpid i comencem a baixar cap al cotxe amb els frontals encesos ja, per acabar arribant al cotxe cap a les nou i a Sabadell a les tres de la matinada. Els quilòmetres, la caminada i les agulletes d’avui han valgut moltíssim la pena!


Molt content d’haver conegut i escalat amb aquest parell, que no sigui l’ultima. I queda pendent la sortida amb esquís!

*** La mateixa experiència des d'un altre punt de vista a Nusos de pedra ***