Proposta acceptada

per Aleix 7 de febr. 2011

Mamporros para todos, III/4+ (100 m)

Aigualluts, Benasque.

Nusos de pedra trucant al príncep de les maduixes:
Com que veig que esteu força desenfeinats, us faig extensiva una proposta de cara al cap de setmana...

El cap de setmana començava dijous quan llegia aquest correu del Lluís. La seva primera proposta era pujar el Tempestats amb esquís i, un cop vaig veure la seva pala sud, m’hi vaig apuntar de seguida donant carbassa al Jordi que també volia fer alguna cosa de menor calibre. Així doncs, em vaig passar tot el divendres fent la maleta, preparant-me per esquiar però quan aconsegueixo parlar amb el Lluís em diu que la idea ja no és aquesta i que ens en anem a Benasque igualment però a picar gel. Em sembla perfecte!

Dissabte desfaig la motxilla, canvio esquís per piolets i me’n vaig cap a casa el Lluís on ens recull el qui serà el nostre mestre de cerimònies i amfitrió, l’Àlex. Ens embotim al cotxe i au, cap a Benasque falta gent!

Diumenge sona el despertador a quarts de sis, deu ser hora d’anar a escalar. Em costa uns moments recordar que sóc a casa d’algú altre, que el del llit del costat és el Lluís i que avui escalarem Benasque amunt. Esmorzem, ens vestim i quan comencen a despuntar els primers raigs de Sol ja som a l’aparcament de l’Hospital de Benasque. Des d’aquí una bona passejadeta, més llarga del que esperava, direcció a Aigualluts.

Ens plantem sota la impressionant paret de gel i l’Àlex s’afanya a penjar-se tot el material i comença a tirar amunt. Des de baix els dos novells ho veiem molt dret, però també veiem com el primer de cordada va pujant, picant, punxant i cargolant i ens en morim de ganes de ser on és ell. La intenció era obrir d’una tirada fins a mitja cascada, però a mig camí l’Àlex esbufega i se li estan acabant els cargols... li toca muntar reunió allà al mig.

 Aquest primer llarg pujaré l’últim, darrera del Lluís. El primer terç és per entrar en calor, és poc vertical però als dos ressalts més drets, on em toca descargolar, ja veig que suarem la cansalada. De seguida es posa completament vertical però el gel és ben bo i transmet bones sensacions. Sóc en un terreny desconegut i em costa col·locar-m’hi bé, poder clavar els piolets còmodament i confiar en els peus però gaudeixo com un nen petit. Al cap d’un bon rato, uns 30 metres, arribo a la reunió que és també una bona batejada; tres persones de quatre cargols al bell mig de la paret, no està gens malament per ser la meva primera reunió glaçada!

 Des d’aquí el següent llarg ens durà primer recte amunt per sortir de la paret i després flanquejarem cap a l’esquerra per fer reunió en un arbret. M’escapo jo abans que el Lluís i de seguida estic fotut en una espècie de díedre poc marcat totalment vertical i amb un gel curiós que forma tot d’estalactites i petites columnes verticals adossades a la paret. És la millor tirada de les tres; hi ha algun forat per posar els peus i uns quants llocs on ganxonejar amb els piolets, tot i que a l’hora de clavar-los es fa complicat amb tanta xurrera vertical. En arribar a la reunió l’Àlex ja està fregit al Sol justicier que cau. El Lluís no puja, li costa tant treure els cargols de la reunió que jo ja sóc a dalt abans de que ell comenci a pujar.

L’últim llarg és més de tràmit per acabar d’arribar dalt de tot de la cascada i, tot i no ser tan dret, també té tres o quatre ressalts verticals que ens fan acabar l’escalada ben suats. Des d’aquí dalt les vistes que ens han estat acompanyant tota la jornada són espectaculars, i és que ens han estat observant la salenques, l’Aneto, el Margalida, la Maladeta...

Ara ens toca rapelar, quina il·lusió! Un primer ràpel des d’un arbre, d’aquells que fan de mal baixar rascant grampons a la roca i superant sostres de gel. Baixo l’últim i quan sóc a l’alçada d’on haurien d’estar els meus companys no els veig per enlloc, i és que els busco entre els arbres però sento les seves veus al mig del gel i em temo trobar-me’ls penjats d’algun avalakov. Per sort no és així, els dos estan aixoplugats en una cova al mig del gel i penjats d’una reunió de claus en un tros de roca.

Arribem, per fi, al peu de la cascada quan el Sol ja toca el dos. Recollim ràpid i comencem a baixar cap al cotxe amb els frontals encesos ja, per acabar arribant al cotxe cap a les nou i a Sabadell a les tres de la matinada. Els quilòmetres, la caminada i les agulletes d’avui han valgut moltíssim la pena!

Molt content d’haver conegut i escalat amb aquest parell, que no sigui l’ultima. I queda pendent la sortida amb esquís!

*** La mateixa experiència des d'un altre punt de vista a Nusos de pedra ***