Harmòniques i pantalons

per Aleix 19 de març 2017

Aneto (3.404m)

Massís de la Maladeta, Benasc

La llum de la lluna ho banya tot de plata i el silenci de la nit ens embolcalla, com qui et convida a entrar al llit després d'un dia esgotador. Un moment místic... Doncs no!

Avui no estem sols al refugi i a la taula del costat vuit o deu bascos foten xivarri al compàs d'una harmònica, la Yolanda troba els pantalons al límit de l'atac d'ansietat i, una mica més tard, els tenistes foten un enrenou que espanta llevant-se a les quatre del dematí... On van tan d'hora?!

Nosaltres, puntuals, sortim els últims. La neu està perfecta per avançar a pas valent i la temperatura es d'allò més agradable. Els núvols amaguen el cel però de moment no bufa i sense massa distraccions esmorzem al Portillón.

Aquí ens distraiem una estona i quan ens calcem les fustes de nou, ja a l'altra banda, apareix del fons de la vall un núvol negre-tempesta que arruga els nostres somnis i els llança a la paperera. Decidim acabar de passar l'estona, que encara és molt d'hora, i capcots ens resignem, avui la meteo ens ha vençut.

Però no. Mentre divaguem sense rumb, de sobte, torna a desaparèixer la negror. Sembla que aguantarà, seguim! Eterna diagonal i al coll de Corones quinze graus marca el rellotge... Clar que s'estava quedant sense piles i també deia que eren quarts de nou del vespre, però vaja, que feia un bon dia de pebrots, amb els núvols tapant les valls i el cel ben blau als cims.

I aquí estem. He aconseguit atrapar l'estela del Gerard, calço ganivetes i no deixo que se m'escapi, que sinó l'última pala se'm farà massa costa amunt. Darrera nostre veiem el Pau oferint serveis de portador sherpa i negociant un bon preu amb la Marta.

Apuro l'última diagonal i m'estalvio una volta Maria, no m'agrada fer voltes Maria i a aquestes alçades pateixo per quedar-me eixarrancat i no poder acabar de fer el tomb amb uns mínims de dignitat. Som en un balcó espectacular on deixem els esquís i calcem les punxes. Seguim i en un obrir i tancar d'ulls ens plantem a can Mahoma. Uns francesos en tornen i, tot i veure'ls arribar a terra ferma sans i estalvis, no puc evitar una bona dosis de nerviosisme.

Decidim agafar el toro per les banyes i treure'ns el tràmit del damunt. Ens encordem, faig veure que sé com es fan aquestes coses mentre li dono quatre indicacions al Gerard i anem per feina. Una primera passarel·la de neu, amb vistes al doble precipici que tot ho envolta, i de seguida toquem roca. Aquí ja han marxat els nervis, ara gaudim d'esquivar roques, de remenar cordes, d'arrossegar grampons amb poca destresa i del buit, buit per tot arreu.

Sortim de l'aresta gairebé corrent i ens plantem al cim de l'Aneto, check! Falten paraules, però aquests moments paguen tot el que costa arribar fins aquí. A l'altra banda de l'aresta, la Marta flirteja amb el penya-segat que cau fins a Barrancs mentre el Pau es disfressa d'alpinista. Baixem i pugen ells, ara hi penso i em sap greu no haver fet l'abraçada de teletubbie tots quatre entre la creu i la pilarica, però la fem igualment uns metres més avall.

Gaudim del moment, amb quatre somriures de satisfacció clavats als rostres i, sense cap mena de pressa, ens preparem per baixar. Tracem amb la mirada la línia fins Aigualluts i baixem a recollir els esquís. Però entre pitos i flautes, se'ns cruspeix una boira densa i a prendre pel sac la idea de baixar pel dret.

Desfem el camí de pujada, lluitant per no perdre la traça, i encara no sé com trobem el Portillón a la primera. Aquí ja no té pèrdua i gaudim de la baixada tant com bonament podem tenint en compte que, literalment, no s'hi veu una merda.

Resseguim l'evolució de la neu: neu dura, crosta, primavera, peixateria, granissat i a la Besurta ja és més aigua que neu. L'últim tram, fastigosament pla, el fem plovent, com ànimes en pena, xops i destrossats però embriagats per la conquesta i colpejats pel fuet que ens dóna esma per riure un rato i fer el ximple sense parar.

Ha estat ben bona, i això que ningú donava ni un duro. Gràcies i quan repetim?