Segueix-nos:

Corredor Vermicelle, PD (270 m)

Cambra d'Ase, Eyne.


Després de tanta preparació i pràctica, passejant per les muntanyes blanques, toca estrenar els esquís per allò que els volia. Potser és una mica tard? Segurament, però no és fàcil trobar algú que pugui, vulgui i no en faci mofa. Potser és una empresa poc ambiciosa pel fanatisme del diumenge, potser l'hora de llevar-se és poc popular, potser el ritme de marxa és excessiu, qui ho sap!

Sota la llum de la lluna enfilem cap al circ. La neu del camí, glaçada i intermitent, ens permet començar la jornada amb els esquís a l'esquena durant ben bé mitja hora. Arribem al pla de Cambra d'Ase amb les primeres llums i ja podem contemplar el magnific i bell circ al complet. La primera vegada que vaig venir aquí el cel era cobert, hi havia un bon tou de neu pols i les roques estaven totalment esquitxades de blanc. Crec recordar que feia una mica de vent.


La neu és dura i en alguna pujada potser les ganivetes anirien bé, però som obstinats i ens fa mandra parar ara que ja ho tenim a tocar. Un cop arribats sota les rampes d'entrada al corredor, ens aturem al costat d'una roca. Toca fer canvi de calçat, beure i menjar una mica. Això de pujar un corredor amb els esquís a l'esquena no ho hem fet mai junts, i per això som aquí avui.

Avui vaig amb un company especial. Tot i que no coincidim gaire en aquesta mena d'activitats, sí que ens veiem sovint en situacions més mundanes. Company d'entrenaments i de diumenges perduts, avui ens hem posat d'acord per venir a fer aquest senzill corredor. És d'aquells que resta en silenci, acompanyant-te pas rere pas, sense dir res. Un home de poques paraules, vaja.


Ens tornem a posar en marxa ja amb els esquís a l'esquena i el piolet a la mà. Els grampons no es mouen. De fet, no queden tan malament a les botes d'esquiar, jo tenia els meus dubtes. Pugem fins a l'entrada on comença pròpiament el corredor. La visió que en tenim quan aixequem el cap és senzillament espectacular.

Seguim, ja entre roques, a bon ritme gràcies a la traça oberta. La neu és dura i l'exercici esdevé en pujar una escala francament dreta, seguint les petjades que ja hi ha fetes. Si aixeques el cap, es veu dret, si mires avall, es veu encara més dret. Al tram final, tot i que sense parar, ja allargo innecessàriament algun dels passos per poder respirar millor i més pausadament. Si està molt bé aquí al mig, però ja vull arribar a dalt.


Finalment arribem a dalt, contents i satisfets. Encara és hora d'esmorzar. Volíem baixar pel corredor central, però com que la neu està força dura i segurament allà deu estar molt trinxada, optem per seguir pel llom dret del circ fins a unes pales on fa poc que hi toca el Sol i potser la neu està prou bé. Resulta que no ens equivoquem, la baixada per les pales de la dreta és un plaer, per ser 9 d'abril.

Baixem gaudint la neu primavera, fins que el descens guanya inclinació. A partir d'aquí la baixada em recorda a la Boja d'Espot, però bastant més llarga. Premi! Aquí la neu també es deixa manegar bé. En un tres i no res arribem al Pla de Cambra d'Ase un altre cop i d'aquí al cotxe, per les pistes, és un moment. I sense treure'ns els esquís!


Només són les 11 del matí, repetim?

Ressenya:

 

Alpinisme Cambra d'Ase Esquí

Onanisme

Corredor Vermicelle, PD (270 m)

Cambra d'Ase, Eyne.


Després de tanta preparació i pràctica, passejant per les muntanyes blanques, toca estrenar els esquís per allò que els volia. Potser és una mica tard? Segurament, però no és fàcil trobar algú que pugui, vulgui i no en faci mofa. Potser és una empresa poc ambiciosa pel fanatisme del diumenge, potser l'hora de llevar-se és poc popular, potser el ritme de marxa és excessiu, qui ho sap!

Sota la llum de la lluna enfilem cap al circ. La neu del camí, glaçada i intermitent, ens permet començar la jornada amb els esquís a l'esquena durant ben bé mitja hora. Arribem al pla de Cambra d'Ase amb les primeres llums i ja podem contemplar el magnific i bell circ al complet. La primera vegada que vaig venir aquí el cel era cobert, hi havia un bon tou de neu pols i les roques estaven totalment esquitxades de blanc. Crec recordar que feia una mica de vent.


La neu és dura i en alguna pujada potser les ganivetes anirien bé, però som obstinats i ens fa mandra parar ara que ja ho tenim a tocar. Un cop arribats sota les rampes d'entrada al corredor, ens aturem al costat d'una roca. Toca fer canvi de calçat, beure i menjar una mica. Això de pujar un corredor amb els esquís a l'esquena no ho hem fet mai junts, i per això som aquí avui.

Avui vaig amb un company especial. Tot i que no coincidim gaire en aquesta mena d'activitats, sí que ens veiem sovint en situacions més mundanes. Company d'entrenaments i de diumenges perduts, avui ens hem posat d'acord per venir a fer aquest senzill corredor. És d'aquells que resta en silenci, acompanyant-te pas rere pas, sense dir res. Un home de poques paraules, vaja.


Ens tornem a posar en marxa ja amb els esquís a l'esquena i el piolet a la mà. Els grampons no es mouen. De fet, no queden tan malament a les botes d'esquiar, jo tenia els meus dubtes. Pugem fins a l'entrada on comença pròpiament el corredor. La visió que en tenim quan aixequem el cap és senzillament espectacular.

Seguim, ja entre roques, a bon ritme gràcies a la traça oberta. La neu és dura i l'exercici esdevé en pujar una escala francament dreta, seguint les petjades que ja hi ha fetes. Si aixeques el cap, es veu dret, si mires avall, es veu encara més dret. Al tram final, tot i que sense parar, ja allargo innecessàriament algun dels passos per poder respirar millor i més pausadament. Si està molt bé aquí al mig, però ja vull arribar a dalt.


Finalment arribem a dalt, contents i satisfets. Encara és hora d'esmorzar. Volíem baixar pel corredor central, però com que la neu està força dura i segurament allà deu estar molt trinxada, optem per seguir pel llom dret del circ fins a unes pales on fa poc que hi toca el Sol i potser la neu està prou bé. Resulta que no ens equivoquem, la baixada per les pales de la dreta és un plaer, per ser 9 d'abril.

Baixem gaudint la neu primavera, fins que el descens guanya inclinació. A partir d'aquí la baixada em recorda a la Boja d'Espot, però bastant més llarga. Premi! Aquí la neu també es deixa manegar bé. En un tres i no res arribem al Pla de Cambra d'Ase un altre cop i d'aquí al cotxe, per les pistes, és un moment. I sense treure'ns els esquís!


Només són les 11 del matí, repetim?

Ressenya:

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada