Segueix-nos:

Sultans of Swing, V+/Ae ( 140 m)

Gorra Marinera, Montserrat.



Tot s'acaba, i després de tant excursionisme blanc, toca començar amb la roca, si més no, la calenta. Canviem l'abric per la màniga curta, els esquis pels peus de gat i el pi negre per les sabines. Així que traiem les cordes de l'armari, que aquest hivern no ha sortit a passejar gens, i ens dirigim cap al monestir.

Decidim pujar a gorres, aviam si trobem alguna cosa que no haguem fet -o que no s'hi assembli- plaent i fàcil. Després de tant de temps no estarà malament. Agafem el camí dels degotalls, pugem els mil esglaons, girem a mà esquerra a la plaça Sta. Anna, donem el tomb a St. Joan i ens plantem a la cara sud de la Gorra Marinera.

El Sol pica de valent i el bullici dels turistes en aquest indret no passa desapercebut. Una combinació força mandrosa. Així que amb molta calma anem fent. Flanqueig a l'esquerra, reunió a la bauma. Un altre flanqueig a l'esquerra i reunió a una altra bauma. Un tercer flanqueig a l'esquerra i reunió a una tercera bauma. Per acabar, un altre flanqueig a l'esquerra i reunió, ara sí, sense bauma, a tocar del cim.

Arribar al cim és pur tràmit, i tot i que sense ganes, l'Aleix m'obliga a anar-hi. Em fan mal els peus i està tot ple de pedra solta, i per si fos poc, es fa caminant. Com a venjança lligo la seva vida d'un sol expansiu, rovellat i fastigós, l'única cosa que trobo allà dalt. Les vistes s'ho valen i ens fan notar que avui no hi ha gaires escaladors per aquells paratges. Cosa estranya.


Desgrimpem l'últim llarg i l'Aleix, guia i rastrejador de professió, m'aboca al buit a buscar una reunió exposada per efectuar el ràpel de descens. Però gràcies a la meva naturalesa poruga, buscant el trajecte menys exposat fent zigues-zagues, descobreixo més a la dreta la veritable reunió, per sort. Còmode d'accés i a vint metres del camí de baixada.

Un cop a baix i després de recuperar tantes sensacions, ens retrobem amb nosaltres mateixos fa vuit anys. No és abstracte, no són sentiments ni emocions. Literalment i físicament, ens trobem a nosaltres mateixos, en aquella època on l'única cosa que ens importava era pujar el que fos, de la manera que fos i on fos. Sense mestre ni destí, sense l'escombra ni la mandra.

Torno a baixar les escales somiant i fent plans en veu alta, més jo que ell, en un futur ple d'escalades, ascensions, descensos i sobretot muntanya. Perquè com he dit al principi, tot s'acaba algun dia i comença una altra cosa.

Ressenya:


Montserrat - Gorres

Retrobant-nos.

Sultans of Swing, V+/Ae ( 140 m)

Gorra Marinera, Montserrat.



Tot s'acaba, i després de tant excursionisme blanc, toca començar amb la roca, si més no, la calenta. Canviem l'abric per la màniga curta, els esquis pels peus de gat i el pi negre per les sabines. Així que traiem les cordes de l'armari, que aquest hivern no ha sortit a passejar gens, i ens dirigim cap al monestir.

Decidim pujar a gorres, aviam si trobem alguna cosa que no haguem fet -o que no s'hi assembli- plaent i fàcil. Després de tant de temps no estarà malament. Agafem el camí dels degotalls, pugem els mil esglaons, girem a mà esquerra a la plaça Sta. Anna, donem el tomb a St. Joan i ens plantem a la cara sud de la Gorra Marinera.

El Sol pica de valent i el bullici dels turistes en aquest indret no passa desapercebut. Una combinació força mandrosa. Així que amb molta calma anem fent. Flanqueig a l'esquerra, reunió a la bauma. Un altre flanqueig a l'esquerra i reunió a una altra bauma. Un tercer flanqueig a l'esquerra i reunió a una tercera bauma. Per acabar, un altre flanqueig a l'esquerra i reunió, ara sí, sense bauma, a tocar del cim.

Arribar al cim és pur tràmit, i tot i que sense ganes, l'Aleix m'obliga a anar-hi. Em fan mal els peus i està tot ple de pedra solta, i per si fos poc, es fa caminant. Com a venjança lligo la seva vida d'un sol expansiu, rovellat i fastigós, l'única cosa que trobo allà dalt. Les vistes s'ho valen i ens fan notar que avui no hi ha gaires escaladors per aquells paratges. Cosa estranya.


Desgrimpem l'últim llarg i l'Aleix, guia i rastrejador de professió, m'aboca al buit a buscar una reunió exposada per efectuar el ràpel de descens. Però gràcies a la meva naturalesa poruga, buscant el trajecte menys exposat fent zigues-zagues, descobreixo més a la dreta la veritable reunió, per sort. Còmode d'accés i a vint metres del camí de baixada.

Un cop a baix i després de recuperar tantes sensacions, ens retrobem amb nosaltres mateixos fa vuit anys. No és abstracte, no són sentiments ni emocions. Literalment i físicament, ens trobem a nosaltres mateixos, en aquella època on l'única cosa que ens importava era pujar el que fos, de la manera que fos i on fos. Sense mestre ni destí, sense l'escombra ni la mandra.

Torno a baixar les escales somiant i fent plans en veu alta, més jo que ell, en un futur ple d'escalades, ascensions, descensos i sobretot muntanya. Perquè com he dit al principi, tot s'acaba algun dia i comença una altra cosa.

Ressenya:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada