per Aleix
Poi d'Estanho (2.389m) i Tuc de Meddia (2.201m)
Era Tuca, Val d'Aran.
Tuc deth Miei (2.257m)
Beret, Val d'Aran.
Amb regals de reis, regals de noces o amb la simple excusa de no poder-s’ho perdre ens hem passat un cap de setmana al país de les meravelles, rodejats de paisatges imponents banyats pel blanc més intens del que portem d’hivern.
Dissabte se’ns emporten volant cap a la Tuca. Serà un dia diferent; una primera pujada frenètica ens deixa veure les primeres llums del dia sobre el massís de l’Aneto. Tenim tot un dia per davant, aquesta vegada acompanyats per un professional, que ens farà gaudir de la millor neu que el vent s’ha encarregat d’amuntegar.
Els primers girs, amb el cos encara fred, són incerts i vaig de morros (literalment) a terra. M’ha saltat l’esquí? Ara vaig cagat! Em costa agafar confiança. Surto tota l’estona l’últim i em poso nerviós alhora que les ansies no em deixen estar quiet. Per sort tot s’arregla amb els primers girs amb neu bona. Som-hi!
Com sempre la baixada es fa curta. Calcem pells i remuntem a buscar l’esmorzar al cim. Pujada tranquil·la, suau, que encara no estem cansats i avui ens cansarem més de baixar que de pujar. Una parada llarga, gaudint del moment i del lloc, abans de començar els 1.200m de desnivell que ens han regalat avui els reis.
A la segona baixada ja anem rodats i això és una festa. La neu, abundosa i seca, es deixa fer la mar de bé i juguem com nens petits. Ara saltem una pedra, ara ens cruspim un arbre, tot és possible avui. Només cal apretar més o menys, al gust. Sobren, o més aviat falten, les paraules.
La baixada mor en una pista que resseguim amb paciència fins al cotxe. I ja que això va de Bárcenas, anem a fotre’ns una senyora raclette, que a casa ja ens esperen! El dia queda rodó amb una tarda de patates, formatge, carn a la brasa, unes quantes ampolles de vi, ratafies (aka aigua de nodes), guerres de neu i uns farts de riure que no tenen preu.
L’endemà la ressaca ens convida a prendre’ns la vida amb un ritme força més caribeny. Pugem d’excursió amb l'intenció de fer un perfil i compartir la mica de coneixements d’allaus els uns amb els altres. El millor moment per fer-ho és després de donar mitja volta per por a passar sota una pala massa inestable, tot i que a un parell de guies experts els hi deu haver semblat prou segura com per fer-hi passar una quinzena de persones...
Al cap d’una estona tenim al Pau en un forat de metre setanta de neu, qui ho diria! Repassem les quatre nocions que tenim (i el que no sabem ens ho inventem) mentre va passant gent que es pregunten si ens hi volem quedar a dormir en aquell forat! Acabem de pujar i donem per acabat el dia, que s’ha girat vent i agulletes i ressaca no perdonen. La baixada, curta una altra vegada, encara ens regala un parell de crits de senglar pel bosc.
I amb aquesta postal que costarà d’oblidar ens en tornem cap a casa, cap als dilluns plujosos i cap a intenses setmanes de planejar la pròxima. Perquè repetirem, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada