Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alt Urgell - Bucòlica. Mostrar tots els missatges
Paret Bucòlica, Alt Urgell.
Feia massa dies que
no tocàvem roca de la calenta, ja sigui per excés de neu o per espatlles
fotudes, però quan ens hem pogut posar d’acord no ens ha costat gens de
tornar-hi. Entre que ens pre-suposem fluixos de cap i que la meteo és incerta
decidim anar a terres conegudes, a fer una via que no és precisament el primer
cop que li posem l’ull al damunt.
Les parets de l’Alt
Urgell tenen un factor especial que és bàsicament fotre’s una truita de
patates ben amanida a la llar de foc de Solsona la nit abans. Així que no
faltem a la tradició i l’endemà de bon matí encara ens pesa l’estomac de tanta
patata.
Sortegem llargs
amb una pedreta i li toca arrencar al Miquel. Gaudeix de valent però envejant
els companys que estan fent el segon llarg de la Bàlsam, és nota que ja el
coneix aquell tros de món.
A la reunió, per
donar-me ànims, m’avisa que ja està a on molta gent dóna mitja volta. No n’hi
haurà per tant, m’intento dir a mi mateix, carrego els trastos i amunt. Tascó
pro factor-2 i una senyora tibada per arribar a una llastra que soluciona molts
problemes psicològics; d’aquí en amunt s’acaba el meu calvari i ja gaudeixo de
cada pas. Com m’agrada escalar!
El Miquel ja ha
escalfat motors, va calent, i es cruspeix la placa del tercer llarg xiulant, sense
parar-se a pensar com està de lluny l’última assegurança que ha posat. Després jo em trobo
un clau inútil i un flanqueig força maco on deixem enrere les corrues de
parabolts i arribem caminant al peu d’un preciós diedre, la cirereta del
pastís.
Dreta pel diedre
o esquerra pel dret? M’hi foto per l’esquerra i en pocs segons torno a ser a
baix. Hi torno, cap a la dreta ara, i de seguida surto levitant cap amunt.
Savina i amunt per un diedre preciós que podria fer 200 metres si volgués que ningú s'enfadaria. S’acaba
la festa i la bona roca amb un llarg de tràmit per sortir amunt al que el
Miquel li posa una mica de pebre enfilant pel lloc més dret.
Esmorzem veient
com surten els últims "dinosaures" amb una coral de cabres a l’altra banda del
llac i baixem amb més pena que glòria. Hem clavat la crono i quan pugem al
cotxe just comença a ploure, així que cap a casa amb molt bon gust de boca i amb la
satisfacció de la feina ben feta!
Ressenya:
Savinisme bucòlic
per Aleix
Paret Bucòlica, Alt Urgell.
Ens allunyem de Montserrat tot i saber que plourà, però l'excusa és prou bona; una
escalada de calcari de bones bústies i l'endemà donar una empenta a l'hort de
Solsona.
Aparquem a peus de la Bucòlica i són gairebé
les onze, el cel és amenaçador i fa un aire més aviat fresc. Volem fer el que em
vingut a fer però la meteorologia amenaça en fer-nos fora. Per sort la pluja
dels últims dies ha omplert el pantà d’aigua enfangada i tots els racons de món
semblen plens de vida, d’arbres verds, d’esbarzers, de males herbes i de plantes
aromàtiques arreu, cosa que ens empantanega les ments, com si d’algun tipus de
droga es tractés, i ens fa enfilar cap a peu de via.
El Miquel no s’adapta tan bé, és el que té
anar de segon, però de seguida se m’escapa de la reunió cap al sostre estirat
per les ansies d'escalar i empaitat per la por de que plogui abans de poder-ho fer.
Amb un parell de petit suisse creix lo suficient
per arribar al parabolt des de sota del desplom, força incòmode i mal situat.
Fa un parell de passes a la dreta... mira... toca... sembla tot dolent però de
cop fot un bot i ja està penjat de la placa. Ha trobat alguna cosa per arribar
a les bústies i de seguida el perdo de vista.
Sé que és un llarg cinc estrelles i em
mentalitzo per gaudir-ne tot i anar de segon. El primer pas, una entrada a la
paret que demana decisió em deixa en una placa farcida de bones preses a tot
arreu, em falten mans per poder-ho tocar tot i em dedico a pujar tot fent
ziga-zagues per poder explorar millor el terreny. Però passada la primera
meitat em comencen a caure gotes al damunt, merda.
Acabo de pujar corrents i em reuneixo amb el
Miquel a la lleixa de la reunió, què hem de fer? De moment només han caigut
quatre gotes i ha parat. Hem de tirar cap avall, en un sol ràpel arribem a
terra, és l’opció més sensata. Contemplem les reunions de la nostra via i de la Terra de Dinosaures, cap de
les dues té anelles així que tantegem si portem cordino i navalla, anem ben
equipats. Però una mirada de complicitat ho espatlla tot i ens en anem, però
cap amunt!
A partir d’ara escalem amb un coet al cul. Em
cruspeixo el tercer llarg i la placa central la trobo sossa després d’haver fet
el llarg anterior. Reunió! Puja el Miquel, em roba els trastos i cap amunt.
Bavaresa, bavaresa i una altra bavaresa. Reunió!
Anem atrafegats però hem fet dos llargs més i
hem passat d’estar a un ràpel del terra a ser a un llarg del cim. Una colla
d’aguilots enormes ens miren fa estona conscients de que està a punt de ploure
però semblen esperar veure alguna cosa interessant. Nosaltres, embadalits,
aprofitem els descansos a les reunions per compartir complicitat amb les
bèsties, avui volem plegats.
Surto de l’última reunió cap al cim. Comença a
ploure. Merda. Primers metres de roca poc cantelluda, desconfio, m’equivoco,
acabo penjat del parabolt però massa a l’esquerra. Rectifico. Cada cop plou
més. El desplom final se m’entrebanca de mala manera i hi he de penjar una
cinta a mode d’estrep. Plou i el cantell de sortida sembla recollir tota la pluja.
Un intent, dos intents... i amunt! Ja sóc fora. Grimpo uns quants metres
llaçant sabines, em salto una reunió de parabolt i clau i busco alguna alzina a
dalt de tot. Estem fora de la paret, victòria!
Quan arriba el Miquel m’explica les angunies
que ha passat tant per la pluja com pels problemes de comunicació. Aquí ja ens
és igual que plogui i com un rellotge suís comença a ploure a bots i barrals.
Mirem l’hora i contemplem atònits que ens hem cruspit la via en menys de dues
hores i mitja, cosa gens habitual en nosaltres.
Camí del cotxe, amb els impermeables xops per
dins i per fora, comentem la jugada, lo bé que ens ha sortit, lo malament que
ens podria haver sortit, etc... i acabem decidint que el que podria haver estat
un càstig a l’imprudència s’ha convertit en una recompensa de l’optimísme. I és
que ja ho diuen que al mal temps, bona cara!
Ressenya:
A corre-cuita
per Aleix
Ponts del diàleg, 6b (90 m)
Paret del riu Lacó, Odèn.
Pas d'estrés, 6b+ (200 m)
Paret Bucólica, Oliana.
Cap de setmana de ràpels. Marxem el dissabte ben d'hora al matí, cap a St. Llorenç de Morunys. Volem fer una via, nova, de la Paret del riu Laco. Hem escollit aquesta via perquè no hi ha cap mena d'expansió ni clau, però hi ha molts ponts de roca. A tots ens agrada trobar un bon pont de roca... Segons la ressenya amb tascons i bagues n'hi ha prou, però nosaltres per si de cas agafem el nostre "joc" d'amics.
Sota uns núvols amenaçadors i un vent una mica fred, baixem fins a peu de via, no sense la idea de que es posarà a ploure i haurem de marxar. Comença n'Aleix, va força a poc a poc però és normal. Llaça sabines, ponts de roca i posa l'amic lila al flanqueig, fent reunió en una alzina i a un pont de roca, evitant el lluent bolt de la via Sufi.
Començo jo amb un V- amb els bolts distanciats alegrament, com demana el grau de la via. Arribo a la reunió sense gaires ganes d'escalar més. L'Aleix, fa un 6a vibrant, gaudeix de cada forat, de cada regleta, de cada roma, de cada pinça. Ara bé... s'ha deixat la reunió a baix i ha d'improvisar amb la corda. Ara em toca un 6b que comença amb un pas fàcil desplomat. Faig el tros difícil amb certa rapidesa i ja hi som... no tinc ganes d'escalar. Ho torno a provar un parell de cops més i decidim baixar. Una bona via per no patir gens.
Ràpels
per Clemàstecs
Després d'un cap de setmana a Begur els tres senyors de vacances i en Pussy ens escapem a Solsona a escalar, fer el gos i, sobretot, a menjar els senyors tiberis!
Dia 1: El primer dia, per entrar una mica en contacte amb la comarca, ens n'anem a fer esportiva al primer sector no-conglomerat que trobem a la guia. Ens costa trobar-ho però ens en sortim i hi provem un parell de vies; un 6a de trencar espatlles i un 6b+ (sobre el paper...) on l'Arnau cau però el miquel i jo ens hi pixem!
Dia 2: Avui volem fer via llarga i fugim del Solsonès per acostar-nos a les moles de Sant Honorat amb la intenció de fer la via Núria. De camí cap allà passem per sota d'un Neandertal i passem un parell d'hores ben bones perduts pel bosc buscant el peu de via.
Un cop allà l'Arnau ja no té ganes d'escalar, alguna cosa s'ensuma, així que enfilo jo a buscar les primeres assegurances, per terreny trencat, posant un friend que després agrairé. Arribo a una primera feixa on comença l'A0, d'uns quatre passos, que supero amb facilitat fins que, al pretendre sortir en lliure m'emporto amb la mà un pedrot i un bon ensurt. Se'ns passen les ganes d'escalar a tots plegats i decidim desgrimpar, desmuntar, recollir i fotre el camp cap a casa.
L'únic consol que ens queda és la caminada pel bosc que hem fet i el saber que no ens cal anar a buscar conglomerat tant lluny de casa.
Dia 3: Avui és dijous i tinc una entrevista que em serveix per escapar-me de cavar el sot per passar una manega fins a l'hort. Quan arribo la feina està pràcticament feta i els mosquits alimentats per tant ens posem mans a la obra i fem una senyora paella!
Acabem de dinar a les sis de la tarda i per rematar el dia ens apropem al castell de Solsona a buscar uns blocs... uns blocs que ens decepcionen bastant, però no passa res per no escalar algun dia, no?
Dia 4: Divendres tornem a tenir set de via llarga i ens n'anem a la cara nord de la Narieda amb d'intenció de fer un parell de vies de tres o quatre llargs, una d'equipada i una per estrenar els ferros.
Decidim començar per la segona, la via Diedre Albal, però no trobem cap pista de l'inici de la via ni del seu traçat, així que canviem de plans i comencem per l'Esperó ja et val, deixant friends i tascons amagats a peu de via.
M'enfilo jo primer per cedir amablement els següents dos llargs a l'Arnau. La primera tirada em costa bastant més del que m'esperava i fins i tot m'enduc un ensurt quedant-me a punt de volar a un pam de la reunió (acabo de veure ara mateix que està cotat de 6a, fins ara tots convençuts de que era un cinc).
A la reunió canviem trastos i se'n va amunt l'Arnau regalant-se amb el llarg de 6b+. El tio tot fi i confiat va fent i el resol sense massa maldecaps. Darrere seu jo m'arrossego de xapa a xapa suant la cansalada i el Miquel em segueix darrera resolent tots els passos.
L'últim llarg se li creua a l'Arnau i com que ens comença a tocar el sol decidim tirar cap avall sense cap intenció de provar-ho ni per part meva ni del Miquel.
Tots suats decidim passar d'escalar més i marxem cap a casa parant a mig camí a fer una banyadeta... això sí que és vida!
Dia 5: Avui ens llevem gossos i no movem el cul fins després de dinar. Amb poques esperances de fer res de profit ho agafem tot (crashpad, corda, tascons, friends... tot!) i ens n'anem a investigar un altre sector de la guia, el Pont del Clop. El lloc ens sorprèn; un totxo enorme al mig d'un congost de conglomerat amb una platgeta al davant.
Vist el panorama el Miquel i jo no podem resistir i ens n'anem de cap a l'aigua (en pilotes òbviament) mentre l'Arnau comença a fer boulder a l'altre costat del roc. Ens hi passem tota la tarda i quan ens cansem d'escalar fem unes pràctiques d'escalada artificial en bloc, una nova modalitat!
A l'hora de marxar volem baixar pel dret, pel riu, però ens queda massa gran. S'hi haurà de tornar.
Dia 6: És l'últim dia i estem tant ganduls com ahir, així que passem tot el matí recollint la casa i a la tarda tornem cap a l'Alt Urgell a fer esportiva a la paret de l'obaga negra, un racó que ja havíem visitat amb el Miquel i on vàrem encadenar un parell de vies. Prometem a l'Arnau que és un lloc guapo i que les vies es deixen fer, així que el noi es penja de lo més difícil que troba... i, tot i el cansament acumulat, se'n surt. S'hi haurà de tornar quan estem més frescos, perquè jo després no me'n vaig sortir amb un 6a...
Dia 1: El primer dia, per entrar una mica en contacte amb la comarca, ens n'anem a fer esportiva al primer sector no-conglomerat que trobem a la guia. Ens costa trobar-ho però ens en sortim i hi provem un parell de vies; un 6a de trencar espatlles i un 6b+ (sobre el paper...) on l'Arnau cau però el miquel i jo ens hi pixem!
Dia 2: Avui volem fer via llarga i fugim del Solsonès per acostar-nos a les moles de Sant Honorat amb la intenció de fer la via Núria. De camí cap allà passem per sota d'un Neandertal i passem un parell d'hores ben bones perduts pel bosc buscant el peu de via.
Un cop allà l'Arnau ja no té ganes d'escalar, alguna cosa s'ensuma, així que enfilo jo a buscar les primeres assegurances, per terreny trencat, posant un friend que després agrairé. Arribo a una primera feixa on comença l'A0, d'uns quatre passos, que supero amb facilitat fins que, al pretendre sortir en lliure m'emporto amb la mà un pedrot i un bon ensurt. Se'ns passen les ganes d'escalar a tots plegats i decidim desgrimpar, desmuntar, recollir i fotre el camp cap a casa.
L'únic consol que ens queda és la caminada pel bosc que hem fet i el saber que no ens cal anar a buscar conglomerat tant lluny de casa.
Dia 3: Avui és dijous i tinc una entrevista que em serveix per escapar-me de cavar el sot per passar una manega fins a l'hort. Quan arribo la feina està pràcticament feta i els mosquits alimentats per tant ens posem mans a la obra i fem una senyora paella!
Acabem de dinar a les sis de la tarda i per rematar el dia ens apropem al castell de Solsona a buscar uns blocs... uns blocs que ens decepcionen bastant, però no passa res per no escalar algun dia, no?
Dia 4: Divendres tornem a tenir set de via llarga i ens n'anem a la cara nord de la Narieda amb d'intenció de fer un parell de vies de tres o quatre llargs, una d'equipada i una per estrenar els ferros.
Decidim començar per la segona, la via Diedre Albal, però no trobem cap pista de l'inici de la via ni del seu traçat, així que canviem de plans i comencem per l'Esperó ja et val, deixant friends i tascons amagats a peu de via.
M'enfilo jo primer per cedir amablement els següents dos llargs a l'Arnau. La primera tirada em costa bastant més del que m'esperava i fins i tot m'enduc un ensurt quedant-me a punt de volar a un pam de la reunió (acabo de veure ara mateix que està cotat de 6a, fins ara tots convençuts de que era un cinc).
A la reunió canviem trastos i se'n va amunt l'Arnau regalant-se amb el llarg de 6b+. El tio tot fi i confiat va fent i el resol sense massa maldecaps. Darrere seu jo m'arrossego de xapa a xapa suant la cansalada i el Miquel em segueix darrera resolent tots els passos.
L'últim llarg se li creua a l'Arnau i com que ens comença a tocar el sol decidim tirar cap avall sense cap intenció de provar-ho ni per part meva ni del Miquel.
Tots suats decidim passar d'escalar més i marxem cap a casa parant a mig camí a fer una banyadeta... això sí que és vida!
Dia 5: Avui ens llevem gossos i no movem el cul fins després de dinar. Amb poques esperances de fer res de profit ho agafem tot (crashpad, corda, tascons, friends... tot!) i ens n'anem a investigar un altre sector de la guia, el Pont del Clop. El lloc ens sorprèn; un totxo enorme al mig d'un congost de conglomerat amb una platgeta al davant.
Vist el panorama el Miquel i jo no podem resistir i ens n'anem de cap a l'aigua (en pilotes òbviament) mentre l'Arnau comença a fer boulder a l'altre costat del roc. Ens hi passem tota la tarda i quan ens cansem d'escalar fem unes pràctiques d'escalada artificial en bloc, una nova modalitat!
A l'hora de marxar volem baixar pel dret, pel riu, però ens queda massa gran. S'hi haurà de tornar.
Dia 6: És l'últim dia i estem tant ganduls com ahir, així que passem tot el matí recollint la casa i a la tarda tornem cap a l'Alt Urgell a fer esportiva a la paret de l'obaga negra, un racó que ja havíem visitat amb el Miquel i on vàrem encadenar un parell de vies. Prometem a l'Arnau que és un lloc guapo i que les vies es deixen fer, així que el noi es penja de lo més difícil que troba... i, tot i el cansament acumulat, se'n surt. S'hi haurà de tornar quan estem més frescos, perquè jo després no me'n vaig sortir amb un 6a...
Vacances a l'hostal Les Forques
per Aleix
Terra de Dinosaures, V+ (180m)
Paret Bucòlica, Oliana.
Després d'un mes d'haver intentat Bàlsam de Tigre i d'haver abandonat per una insolació, el dia més calorós de l'estiu, ens disposem a tornar a provar sort. Aquesta vegada però la ruta escollida és Terra de Dinosaures, una via d'estil semblant a la seva veïna.
Com de costum ens posem en marxa ben d'hora i aparquem el cotxe just sota de la paret. La darrera vegada no vam atrevir-nos a aparcar a la carretera vella, però aquest cop ho fem sense pensar-ho dues vegades. Fa un dia magnífic, bona llum, bona temperatura i moltes ganes!
El primer llarg l'afronta l'Aleix, un cinquè ben fàcil sense cap mena de problema. Munta la R1 amb un tres i no res i sense adonar-me'n ja sóc al seu costat. Ja hi som... aquell nus a l'estómac... Ara em toca a mi. Miro darrera, el magnífic paisatge m'observa, em pressiona. El temps s'atura... Intento guardar tota aquesta allau de felicitat, d'incertesa, de grandesa i de por. L'únic que me'n puc endur és una fotografia i el goig d'haver sentit aquest còctel d'emocions. Toca habituar-se a escalar en alçada, i tot s'ha de dir, començar a escalar el primer ajuda una mica. El segon llarg, segons la ressenya amb un pas de 6a, segons nosaltres un pas de 6a molt fàcil, es deixa fer amb força traça. Quina sorpresa! La reunió és una feixa ben còmode (i ben trencadora...realment sobra...).
El tercer llarg segueix la tònica dels anteriors, però és un pèl més facilet. Transcórrer al llarg de grans cantells i bons peus. La R3 és un gran relleix, força còmode. Em torna a tocar, fantàstic! Des de sota es veu un llarg bonic i a més a una bona alçada. Al principi surten uns passos fins i bonics i això em fa entrar en un estat embriag. De sobte me'n adono que l'últim parabolt que he passat està una mica lluny, però no pateixo, tinc a tocar una sabina ben maca (dubtosament resistent). Aquí es trenca el llarg amb una petita escala IV i al final del llarg esdevé un autèntic plaer: passos fins i estètics amb un bon pati, tot un "ambientasso".
L'últim llarg... que dir de l'últim llarg... Ens prenem el nostre temps gaudint del moment, en una R4 força penjada, ja som gairebé dalt. El tram comença amb una placa de V d'uns sis metres i acaba amb una autèntica escala herbosa. En aquest llarg, l'Aleix ha posat un amic blau al no trobar el clau esmentat a la ressenya i fa la reunió en una gran alzina des d'on té problemes per comunicar-se amb mi.
En fi... Ja som a dalt de tot de la Paret Bucòlica. Una gran panoràmica del pantà d'Oliana i el Esplovins.
Ressenya:
Una de dinosaures
per Clemàstecs
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alt Urgell - Bucòlica. Mostrar tots els missatges