Savinisme bucòlic

per Aleix 17 de febr. 2014

Olaia, V (250m)

Paret Bucòlica, Alt Urgell.

Feia massa dies que no tocàvem roca de la calenta, ja sigui per excés de neu o per espatlles fotudes, però quan ens hem pogut posar d’acord no ens ha costat gens de tornar-hi. Entre que ens pre-suposem fluixos de cap i que la meteo és incerta decidim anar a terres conegudes, a fer una via que no és precisament el primer cop que li posem l’ull al damunt.

Les parets de l’Alt Urgell tenen un factor especial que és bàsicament fotre’s una truita de patates ben amanida a la llar de foc de Solsona la nit abans. Així que no faltem a la tradició i l’endemà de bon matí encara ens pesa l’estomac de tanta patata.

A peu de via veiem una Bucòlica que sembla el Frigi, plena de cordades per aquí i per allà. Evidentment tothom repeteix les boniques Bàlsam de Tigre i Terra de Dinosaures però nosaltres avui serem més clàssics i ens anirem creuant i tirant pedres els uns als altres tot el dia.

Sortegem llargs amb una pedreta i li toca arrencar al Miquel. Gaudeix de valent però envejant els companys que estan fent el segon llarg de la Bàlsam, és nota que ja el coneix aquell tros de món.

A la reunió, per donar-me ànims, m’avisa que ja està a on molta gent dóna mitja volta. No n’hi haurà per tant, m’intento dir a mi mateix, carrego els trastos i amunt. Tascó pro factor-2 i una senyora tibada per arribar a una llastra que soluciona molts problemes psicològics; d’aquí en amunt s’acaba el meu calvari i ja gaudeixo de cada pas. Com m’agrada escalar!

Les següents tres reunions i els llargs corresponents s’entortolliguen amb les vies veïnes, podent-ne aprofitar força expansions, però com que hi ha gent i ens surt l’esperit purista anem fent a base de savines, moltes savines, fent lletjos a les expansions.

El Miquel ja ha escalfat motors, va calent, i es cruspeix la placa del tercer llarg xiulant, sense parar-se a pensar com està de lluny l’última assegurança que ha posat. Després jo em trobo un clau inútil i un flanqueig força maco on deixem enrere les corrues de parabolts i arribem caminant al peu d’un preciós diedre, la cirereta del pastís.

Dreta pel diedre o esquerra pel dret? M’hi foto per l’esquerra i en pocs segons torno a ser a baix. Hi torno, cap a la dreta ara, i de seguida surto levitant cap amunt. Savina i amunt per un diedre preciós que podria fer 200 metres si volgués que ningú s'enfadaria. S’acaba la festa i la bona roca amb un llarg de tràmit per sortir amunt al que el Miquel li posa una mica de pebre enfilant pel lloc més dret.

Esmorzem veient com surten els últims "dinosaures" amb una coral de cabres a l’altra banda del llac i baixem amb més pena que glòria. Hem clavat la crono i quan pugem al cotxe just comença a ploure, així que cap a casa amb molt bon gust de boca i amb la satisfacció de la feina ben feta!

Ressenya: