Can Berguer

per Aleix 12 de febr. 2014

Esquí de muntanya

Vall de Campcardòs, La Cerdanya.

Hi ha vegades que no cal jugar-se del tot el físic escalant o emmerdant-te en alguna ascensió complicada i això d’esquiar n’és un bon exemple. La nit anterior dorms tranquil com si no haguessis de fer res l’endemà i t’estalvies bona part del pes del material a la motxilla.

Amb aquestes que ens plantem als peus de la vall de Campcardós i comencem a pujar amb un pa de quilo i una ampolla de vodka a la motxilla però deixem al cotxe el plumó i les ganivetes.

La poca traça que tenim amb aquests trastos als peus ens fa anar força lents al principi però de seguida deixem mitja motxilla a Can Berguer, on dormirem, i seguim amunt direcció a la Portella Blanca d’Andorra. Més que res ens estem familiaritzant amb el material i amb el vent que bufa en contra tocant les pilotes de mala manera.

Passem el llac i seguim fondejant la vall. És tot ple de cornises i formacions capricioses del vent que adornen el blanc infinit. Blanc en augment, com més caminem més vent fa i menys s’hi veu, fins que als peus de la Portella es perd el Gerard entre la tempesta i decidim que ja no podem anar més enllà.

Hora de baixar, visca!

Visca?

Visca la crosta!

La capa endurida de neu que al pujar només ha emprenyat l’Arnau, col·leccionista de Paninis sota la pell, és ara una trampa que ens posa a prova. Costa molt encadenar un parell de girs sense que s’encarrilin les fustes per allà sota. Però uns amb més traça, d’altres amb esquís amples i d’altres anant per terra aconseguim arribar al refugi.

Tarda d’infinita tonteria al refugi, entre butllofes, celebracions, pans de quilo i intents frustrats d’escalfar la casa. De seguida és negra nit i fem la gran suada dins dels sacs, intentant levitar per no tocar els anguniosos matalassos.

Diumenge sembla que surt el Sol. L’Arnau es rendeix a les butllofes i ens abandona, al Gerard i a mi, que farem via cap als pics de la Fontnegra. Mig camí conegut fins que hem de deixar la vall i enfilar més aviat pel dret.

Aprenem que si tens ganivetes no les has de deixar al cotxe, que si has de posar grampons millor no fer-ho a mitja pujada (això, veus, ho aprenem més d’una vegada) i que fer girs Maria sobre neu endurida pot ser un esport extrem. El dia aguanta millor que ahir però tot i no fer vent es va posant negre...

Veient que no podrem arribar a dalt d’enlloc decidim fer via cap a la portella que dóna a Puymorens, anant a buscar una cresta de roca on el Gerard vol rascar els grampons centenaris que ha heretat de dues generacions enllà. Fem el nostre cim particular on ens cansem de patir i foques fora, que avui sí que tenim un bon desnivell per davant.

La neu avui encara es deixa fer en algun tros, tampoc cap gran meravella, però la crosta és un pèl més benèvola i encara hi puc flotar per damunt un parell de cops. Tot i això, el regal d’última hora és el camí del refugi al cotxe; una pista forestal triturada per raquetes i esquís on fem la cunya eterna. Cunya per dir-ho d’alguna manera perquè també fem parades d’emergència saltant al buit, creuem rius, saltem precipicis... gens èpic i molt anguniós tot plegat.

En fi, a baix al cotxe ens reunim de nou i mentre esperem la grua repassem la jugada. Queda clar que el millor d’això d’anar a esquiar com les cabres és la pau infinita i la despreocupació que t’ocupa mentre navegues pel mantell blanc, tan generós aquest any.