Segueix-nos:

Fanal nocturn, 6a+ (260m)

Cap del Ras, Àger.


Avui encerto jo la pedra amagada a la mà dreta del Jordi, em toca començar. Després d’anys i panys ens hem tornat a posar d’acord i hem anat a petar al mateix lloc, casualitat? Ja fa sis anys de la primera visita!

Avui no hi ha cap pressió psicològica, el dia s’ha despertat clar i el Sol de seguida ens torrarà els clatells. Jo titubejo un pèl, no sé si és encertat apostar tan alt quan, fins la setmana passada, feia mesos que no escalava però al Jordi se’l veu convençut i em deixo impregnar de ganes de festa.


I la festa comença ràpid. Els sis o set primers metres de via ja em deixen els braços inflats durant una bona estona. No és bo arrencar fent tanta força de forats tan petits i el Jordi ho confirma!

El segon llarg ens serveix per recuperar els braços i afrontar el tercer amb ganes. Una petita joia, de les de gaudir mirant avall i posant catxarros pel simple plaer de veure com queden de bé. Doneu-me mil metres així, si us plau!


Entre goig i gaudi arriba el moment de mirar amunt. Una placa de franges d’on neix una fissura que s’estampa contra un sistema de sostres, el llarg que volia fer el Jordi tot per ell. Em fa patir fins que no posa la primera xapa i quasi em salta el cor quan li patinen els peus a mitja fissura, però el tio hi posa el que cal i desapareix entre els sostres.

Jo, de segon, em decideixo a gaudir del llarg i déu ni do quin llarg! Entre la fissura i el desplom arribo esbufegant per haver volgut fer tot el llarg sense penjar-me, cosa que després em passarà factura.


Abans de la feixa encara faig ressonar els tambors per enxampar la llastra del final d’un altre diedre però de seguida estem esmorzant assentats prenent el Sol. Al costat una cordada catalano-brasilenya-jamaicana gaudeix de la Burundanga i ja fa un rato que progressem més o menys alhora, així que sóm cinc tios fent petar la xerrada abans de l’últim esforç.

L’últim llarg difícil li deixo fer al Jordi. Jo vaig cansat, veig que no el podré gaudir com cal i ell en té més ganes. Li faig de crashpad per arribar al primer parabolt però d’allà en amunt se’l veu xal·lar de valent. De fissura en fissura fins a desaparèixer pel diedre després sé perquè cridava tant.


A quinze metres del cim carrego trastos i me’n vaig caminant fins al peu del segon diedre que trobo. Desploma un pèl però res que un tascó i un friend groc no puguin apanyar, tibada d’última hora i cap a fora fent la croqueta.

Pim, pam i a gaudir dels Pirineus nevats. No té preu arribar aquí dalt i veure tot el país, des dels Pirineus a Montserrat, com tampoc té preu poder escalar vies tan bones com aquesta que, de ben segur, em faran tornar per aquí ben aviat.

Ressenya:
Montsec d'Ares

Birres en parapent

Fanal nocturn, 6a+ (260m)

Cap del Ras, Àger.


Avui encerto jo la pedra amagada a la mà dreta del Jordi, em toca començar. Després d’anys i panys ens hem tornat a posar d’acord i hem anat a petar al mateix lloc, casualitat? Ja fa sis anys de la primera visita!

Avui no hi ha cap pressió psicològica, el dia s’ha despertat clar i el Sol de seguida ens torrarà els clatells. Jo titubejo un pèl, no sé si és encertat apostar tan alt quan, fins la setmana passada, feia mesos que no escalava però al Jordi se’l veu convençut i em deixo impregnar de ganes de festa.


I la festa comença ràpid. Els sis o set primers metres de via ja em deixen els braços inflats durant una bona estona. No és bo arrencar fent tanta força de forats tan petits i el Jordi ho confirma!

El segon llarg ens serveix per recuperar els braços i afrontar el tercer amb ganes. Una petita joia, de les de gaudir mirant avall i posant catxarros pel simple plaer de veure com queden de bé. Doneu-me mil metres així, si us plau!


Entre goig i gaudi arriba el moment de mirar amunt. Una placa de franges d’on neix una fissura que s’estampa contra un sistema de sostres, el llarg que volia fer el Jordi tot per ell. Em fa patir fins que no posa la primera xapa i quasi em salta el cor quan li patinen els peus a mitja fissura, però el tio hi posa el que cal i desapareix entre els sostres.

Jo, de segon, em decideixo a gaudir del llarg i déu ni do quin llarg! Entre la fissura i el desplom arribo esbufegant per haver volgut fer tot el llarg sense penjar-me, cosa que després em passarà factura.


Abans de la feixa encara faig ressonar els tambors per enxampar la llastra del final d’un altre diedre però de seguida estem esmorzant assentats prenent el Sol. Al costat una cordada catalano-brasilenya-jamaicana gaudeix de la Burundanga i ja fa un rato que progressem més o menys alhora, així que sóm cinc tios fent petar la xerrada abans de l’últim esforç.

L’últim llarg difícil li deixo fer al Jordi. Jo vaig cansat, veig que no el podré gaudir com cal i ell en té més ganes. Li faig de crashpad per arribar al primer parabolt però d’allà en amunt se’l veu xal·lar de valent. De fissura en fissura fins a desaparèixer pel diedre després sé perquè cridava tant.


A quinze metres del cim carrego trastos i me’n vaig caminant fins al peu del segon diedre que trobo. Desploma un pèl però res que un tascó i un friend groc no puguin apanyar, tibada d’última hora i cap a fora fent la croqueta.

Pim, pam i a gaudir dels Pirineus nevats. No té preu arribar aquí dalt i veure tot el país, des dels Pirineus a Montserrat, com tampoc té preu poder escalar vies tan bones com aquesta que, de ben segur, em faran tornar per aquí ben aviat.

Ressenya:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada