El príncep de les maduixes

Diedre Laffranque, V (270 m)

Tossal del Molar Gran, Vall de Besiberri.

Fa un parell o tres d'anys que per celebrar l'arribada de l'estiu ens n'anem al Pirineu a escalar alguna cosa. L'any passat fins i tot vam fer el mateix per acomiadar-lo. La veritat és que anar a escalar envoltat de grans muntanyes, a racons més frescs, amb aproximacions més llargues i lluny del bullici de casa nostra, té la seva part gratificant.


Fa dies que intento, infructuosament, encetar l'estiu amb alguna via on el granit en sigui el protagonisme. Proposo un lloc a prop, amb vies de tots els estils i colors possibles, amb una aproximació prou curta i amable, amb un bivac fantàstic per si fa falta, però no me'n surto. Ara plou, ara no puc, ara no vull, ara això, ara allò.


L'Aleix, fart de no poder, decideix que aquest cap de setmana amortitzarà les hores, els diners i la suor gastades al rocòdrom. Lluny d'acceptar la meva oferta, proposa quelcom més lluny, més amunt i allò que se'n podria dir més net. L'única comoditat que deixa dempeus són els nombres que acompanyen l'itinerari sobre la ressenya.


Després d'unes quantes hores de cotxe i de decidir deixar els grampons al arcón trasero del vehículo, aparquem al costat del refugi de Conangles a dinar. Un plat de macarrons, unes cerveses i gairebé una migdiada. Preparem les motxilles, ens canviem i emprenem la marxa fins al refugi lliure de Besiberri, on ja hem estat en algunes ocasions.


La pujada és magnífica. Comença suau, per dins del bosc, amb molts faigs i algun avellaner. Després s'imposa el pi negre i el pendent augmenta considerablement, fins que desemboques davant de l'estany de Besiberri. En aquest punt pots contemplar tota la vall, amb el refugi a la llunyania i el Besiberri del nord al fons.


El refugi és ple i al prat de sota hi ha cinc tendes de membres del mateix centre excursionista que jo. Els menys joves vénen de fer una senyora excursió que ja els hi agradaria a molts, uns altres demà faran la cresta dels Besiberris, els del prat el Besiberri sud, i els no tan joves anirem al Tossal del Molar Gran. Sopem d'hora i a dormir d'hora.


L'endemà ens plantem a peu de via en més o menys una hora. L'Aleix m'explica que fa uns anys, quan va venir a intentar la via, va veure un home al diedre de dalt, sol i sense corda. A la ressenya que portem la via no passa del quart grau, però els dos trams de diedre que es veuen des de sota imposen i semblen llisos. Així que lluny del cotxe, en un lloc solitari i feréstec, amb només quatre claus a la paret i sense cobertura comencem a enfilar amunt.


El meu company acaba la corda aviat i munta la reunió amb un enginy de lleves i un cordino en un bloc. Pujo per uns graons de roca i m'apropo a l'Aleix caminant i sense gairebé aturar-me faig el següent llarg. Com que no hi ha res a la via, passo de llarg la reunió i començo el següent tram fins a un clau. Munto una reunió improvisada amb un gendarme dins d'una cova i un friend, i aprofito el clau per reforçar-la.


El següent llarg és impressionant. Una fissura perfecta ratlla un diedre entre dues plaques a priori llises. Aquest cop em toca quedar-me a la reunió i admiro des de sota com l'Aleix comença neguitós. Però tot és arribar a la fissura, posar una andròmina de les grosses a dins i descobrir perquè el llarg és més fàcil del que sembla. Segueix ja fins dalt sense aturar-se.


Tot i que ja he vist de què va el tema, fins que no hi sóc no m'ho crec. Fantàstic i espectacular. A la fissura hi podem emplaçar totes les peces que volem. Per escalar, en canvi, tenim una alternativa més fàcil. Vaig desfent el camí que ha seguit i traient totes les peces que ha col·locat prèviament l'Aleix. Seguidament faig un llarg de tràmit, sorrós, herbós i una mica trencat acabant sota d'una gran llastra penjada molt imponent. Un clau antic, un friend i un bloc són suficients per preparar la reunió.


El següent tram comença per una placa amb cantells que es mouen i tot seguit ressegueix la llastra fins a un gran roc encastat a dins. Escalada acrobàtica en tota regla. No saps si anar per la placa, posar-te dins de la llastra o fer-ho servir tot. Un cop situats a sobre el roc encastat hem de superar una xemeneia horitzontal llisa. L'Aleix utilitza el mètode menys complicat, després d'uns moments tensos. Jo amb la motxilla no puc pas i passo pel camí més directe. El llarg que ens ha semblat més exigent, malgrat el grau.


L'últim tros de l'itinerari ressegueix un diedre una mica herbós fins a situar-se en un esperó on els cantells que mosseguen, que hem trobat a tota la via, són més escassos. Quan tornen a mossegar, la corda frega molt i munto reunió en un bloc, just deu metres sota el cim. Acaba l'Aleix mentre jo ja em poso les sabates de caminar i en un tres i no res ens plantem al punt més alt, guardem les cordes i tot el ferro, i hi restem una bona estona contemplant el meravellós paisatge.


Avui encara ens queda un llarg camí fins a casa. Baixem cap al sud, durant una hora, per unes rampes herboses en direcció cap al refugi. Nosaltres trobem una drecera directa fins a l'habitacle, estalviant-nos una bona volta. Allà bevem aigua fins a petar, fem un petit mos i preparem les motxilles per la baixada que encara ens espera.


Després de descobrir un pas alternatiu per passar el riu, maleir el Sol que ens crema i d'encadenar tota la baixada sense caure, per fi arribem al cotxe. Cansats però satisfets de la via que hem fet avui. Una via més del Pirineu. Ja friso per la següent, espero que sigui ben aviat!

Ressenya:

Besiberri Sud (3.023m)

Vall de Besiberri.

Ahir vaig passar el dia al refugi, llegint i passejant pels voltants. Vaig passar una mala nit, l'estómac va jugar-me una mala passada. Avui ja estic en perfectes condicions i hem decidit, vist que ells dos estan molt cansats, pujar directament fins el Bessiberri sud. Si arriben amb forces intentarem la cresta a la inversa, fins al Bessiberri del mig.
Jo em trobo fantàsticament en forma. Carreguem les cordes, quatre tascons, una mica de menjar i un litre d'aigua cadascú. Sortim del refugi, jo amb més celeritat que ells. Amb n'Aleix recordem la pujada fins al Besiberri Nord de l'hivern passat. Resulta que ara, per la canal on nosaltres per equivocació gairebé pugem, hi ha una «nova» i evident via.
Sense ser conscients del temps ja hem arribat a una gran tartera de rocs gegants. M'obliguen a parar a beure aigua. Descansem una estona. Des d'aquí es veu una tartera de pedra solta, suposo que de l'elevat nombre de gent que deu pujar al Besiberri Sud.
Tinc pressa. Això de quedar-me un dia parat m'exalta. Començo a pujar tartera de pedra solta amunt, sense ni tan sols mirar per on vaig. A en Miquel i n'Aleix no els hi acaba de fer el pes la tartera. Fem cap al coll per una altra banda. Ara només queda superar uns quants blocs i pedres fins al cim. Hi ha força gent pujant i baixant.
Els 3000 metres es noten si intentes córrer. Serà un bon entrenament per el repte de la setmana següent. Arribo al cim el primer. Es veuen els Besiberris, el Pic Avallaners i al fons el massís de l'Aneto... la setmana que ve. Restem una estona al cim. Estan massa cansats. No volen ni fer un tros de cresta ni anar fins al Comaloformo.
Al baixar altre cop al coll decideixo que pujaré jo sol al Pic Avallaners. Ells m'esperen a baix. Pujo amb 10 minuts i contemplo el que m'envolta. Baixo ràpidament i prenem a bon ritme la baixada fins al refugi.
Ja només queda recollir i fer la tortuosa baixada fins al cotxe. Abans però mengem alguna cosa. Baixem a bon ritme i abans d'hora som al cotxe. Avui tornarem a dormir a Cavallers. L'endemà fem el dropo tot el matí i a la tarda tornem a fer esportiva prop de l'African Wall.

Via del Diedre, IV+ (200m)

Intent a la Cresta dels Besiberris

Vall de Besiberri.

Segon divendres consecutiu, però aquest cop amb el Xantia. A l'hora que havíem quedat i una mica més, sóc a casa l'Aleix. M'he aixecat tard i encara no havia fet la motxilla. Parem a posar gasolina, ens dirigim al túnel de Vielha. Enfilem Catalunya amunt, però quan arribem a al plana del Bages me'n adono que m'he descuidat les fundes a casa... Tornem a Sabadell perdent una estona massa llarga. Finalment, i no sense un últim repàs al material, marxem definitivament.


Al cap de tres hores arribem al descampat habilitat per deixar-hi el cotxe, al costat de la carretera que porta a Vielha, just abans del túnel. Trèiem tots els trastos del portaequipatges, l'organitzem i ens vestim. Pugem per la pista; fa molta més calor que la setmana passada i a les muntanyes si veu una mica menys de neu. El nostre objectiu: la cresta dels Bessiberris. Arribem al pont, abans del sender ben dret, i parem a agafar aigua. Les motxilles pesen al voltant de 15 quilos, però de moment s'aguanta bé, ja veurem quan arribem a dalt del llac.


Dit i fet, amb poca estona i molt més directes que la setmana passada, arribem al primer llac. Aquí és on la setmana passada vam descobrir un paisatge gairebé hivernal i vam deixar-ho córrer. No anàvem prou preparats i ja dúiem els peus rabejats. De cada error se'n aprèn alguna cosa i com a mínim veus la zona, per la pròxima vegada. Aquesta vegada portem les “botes”, piolets i grampons. Ens posem els paraneu, les botes encara no fan falta, i deixem endarrere el llac, vorejant-lo. La neu està molt humida ja que fa molta calor, i ens enfonsem d'un a dos pams a cada pas que fem. Això si no t'ho prens amb filosofia, et tornaria boig. Al cap d'una bona estona arribem a sota del refugi. Hem de remuntar una rampa de neu per on baixa aigua, i flanquejar cap a l'esquerra, per pujar una petita i poc inclinada rampa de granit, arribem a la porta d'aquest.


Ens sorprèn el refugi. Pensàvem que era una llauna, i no. És força confortable. És fa de nit i comença a fer fred. Fem el ruc fins les 7 de la tarda, acomodant-nos. Preparem el sopar, fem un te i ens mirem el mapa i les ressenyes. A les 9 del vespre ens n'anem al llit. Demà ens aixecarem a les 5, però després de veure com està tot, rebaixem l'objectiu: pugem al Besiberri Nord i fem un tros de cresta si és possible.


L'endemà sona el despertador. Són les 5. És fosc i no sembla que el Sol vulgui sortir. Fa fred i fa mandra sortir del sac, però ens hem d'aixecar i esmorzar. Fem un te, ens mengem un entrepà i unes quantes galetes abans de vestir-nos i preparar-nos. A les 6 el sol comença a sobresortir per l'horitzó. Al cap de pocs minuts sortim, amb una certa incertesa orientativa, cap al peu del Besiberri Nord. Baixem del refugi direcció la muntanya. La neu és dura i de tant en tant patino, exposant-me a una magnificent patacada.


Al cap d'una estona se'ns presenta una canal ample, molt ample, de neu dura davant nostre. Decidim treure els grampons de la motxilla i portar el piolet a la mà. Són uns 200 metres que passem arran de roca, fins arribar a una explanada amb un parell de fites. D'allà fins el peu de canal hi ha un laberint de roques, però que amb l'ajuda de les fites et vas orientant adequadament. Finalment i després d'una bona caminada ja hi som. Es veuen varis trossos de placa a peu de muntanya, que han esdevingut petites allaus sense importància. La neu està dura i la quantitat que hi ha no sembla perillosa, tot i que mai se sap... no va caure res.


Ens mirem la canal per on normalment es puja, per on normalment hem llegit que la gent puja quan no hi ha neu. No sembla impossible, però m'atreviria a dir que és la canal més difícil que hem intentat (Tenint en compte que vam començar amb l'escalada hivernal l'any passat... i només n'hem intentat dues de les quals sols una va esdevindre un èxit.). Decidim que ho intentarem. Duem dues cordes, les nostres cordes d'escalar de 8'6, un joc de tascons, bagues i un joc d'”amics”. A més, es veu força tram de roca per poder posar forces assegurances. Sembla que els passos de mixt que es veuen es poden salvar per l'esquerra, per una escala de III de roca. Això si... ens traiem els grampons per passar per allí o no?


En fi, la resposta a la última pregunta és interessant i no la sé. El fet és que just a la meitat del primer tram de neu detecto un pas on no hi ha gaire gruix, i a sota hi ha roca. Podria salvar-ho per l'esquerra escalant per la roca... Però per coses d'aquelles anàvem desencordats. El primer tram no semblava que presentés cap mena de dificultat, fins al primer sector rocós, on volíem muntar una reunió. Passar a la roca, per tant, no era segur. Així que baixo i decidim deixar-ho per un altre dia... D'altre banda només portàvem un piolet cadascú i no ens sentíem del tot convençuts. A més ens agafaria el Sol i la qualitat de la neu baixaria perillosament.


L'Aleix decideix pujar fins un collet que es veu a l'esquerra mentre jo descanso al sol, menjat alguna cosa. Entre la lesió a l'espatlla, que ha fet que últimament no pugui escalar, i els últims intents frustrats, em poso a pensar i em castigo a mi mateix. Però miro amunt i veig que l'Aleix a desaparegut, observo el meu voltant i decideixo que no n'hi ha per tant. Sóc on m'agrada ser, i tu... la passejada, rampa amunt, rampa avall, practicar amb els grampons, amb el piolet i el magnific dia... no veig de què em puc queixar. Tard o d'hora arribarà tot; el braç comença a estar millor. L'Aleix torna aparèixer a l'horitzó i veig com cau i patina uns metres baixada avall, i just abans de topar amb unes pedres, fa gala de la seva precisa maniobra d'aturada (una mica improvisada... segons ell la fulla no era suficient, i va clavar-lo pel mànec! Que es noti que gairebé té una carrera!).

Arriba al meu costat i ell també fa un mos. Després de gaudir del paisatge i l'ambient decidim anar cap el refugi. El dia encara no s'ha acabat. La baixada és bastant fastigosa. Fa estona que hi toca el sol i la neu ja no és el que era. Es nota que les botes són noves i que fa molta calor. Arribem a la primera rampa al fons de la vall, i pensem que seria divertit tirar-se baixada avall utilitzant de timó, el piolet. I certament... és força divertit. A partir d'aquí i fins el refugi, la neu és una autèntica merda i fa pujada. Roques, forats que s'obren sota els peus, herbes relliscoses... però vet aquí el pas més exposat del dia... una travessa horitzontal sobre gel de peixateria. Obro camí mentre l'Aleix en silenci s'ho mira. Si patino... millor no pensar-hi, la rebolcada seria espectacular i de detenció amb el piolet millor no comptar-hi, la neu és massa dolenta. Tinc un parell d'ensurts dels grossos però ho aconsegueixo.

És d'hora i ja som al refugi. Xops de dalt a baix per culpa de la cursa d'obstacles del final i el gel de peixateria; prenem el Sol en calçotets a l'entrada del refugi (fa calor...). De seguida marxa el Sol i entrem a dins. És massa d'hora per sopar i passem l'estona jugant a cartes i intentant no endrapar el menjar que ens queda. A mi se'm tanquen els ulls per moments i decidim començar a fer el sopar. A dos quarts de set ja està llest i ens ho empassem tot molt ràpid. Surto a fer un riu, ja de nit, i amb sorpresa veig a la llunyania dos frontals a la vora del llac. Avui tindrem companyia. Al cap de poca estona arriben els dos personatges.

A vegades sembla mentida que sigui jo el que té 23 anys. Quins personatges... soberbis i amb algun toc de mala educació. Res que no es pugui suportar, per sort. Fem el mític te de bona nit i anem tots a dormir, els altres també. De cop em desperto. Són les 12 de la nit i la bufeta està plena... Altre cop, per sorpresa, veig frontals al llac! Però ara en són quatre! Entro a dins i torno a dormir. Al cap d'una estona els sento arribar. Es queden a fora sopant i després entren fet una saragatada impressionant durant força estona...


A les 5 els quatre últims benvinguts s'aixequen i marxen. Nosaltres avui ens aixecarem a les 7 que ja marxem. Mentre esmorzem els dos "màquines" marxen a fer el que havien vingut a fer. Preparem les motxilles i posem rumb al llac, al fons de la vall. La baixada no és feixuga, però el cansament es nota de seguida. Caminem intentant atrapar el sol. Un cop arribats al llac ens traiem tot el material d'hivern de sobre; la motxilla ja torna a pesar molt, massa. Per sort no fa tanta calor com ahir ni com abans d'ahir. Amb un parell d'hores som al cotxe on podem gaudir d'un dels màxims plaers de la vida: Treure's la roba impregnada d'olor humana i posar-se'n de neta...