Pràctiques alpinístiques

per Clemàstecs 16 de nov. 2010

Intent a la Cresta dels Besiberris

Vall de Besiberri.

Segon divendres consecutiu, però aquest cop amb el Xantia. A l'hora que havíem quedat i una mica més, sóc a casa l'Aleix. M'he aixecat tard i encara no havia fet la motxilla. Parem a posar gasolina, ens dirigim al túnel de Vielha. Enfilem Catalunya amunt, però quan arribem a al plana del Bages me'n adono que m'he descuidat les fundes a casa... Tornem a Sabadell perdent una estona massa llarga. Finalment, i no sense un últim repàs al material, marxem definitivament.

Al cap de tres hores arribem al descampat habilitat per deixar-hi el cotxe, al costat de la carretera que porta a Vielha, just abans del túnel. Trèiem tots els trastos del portaequipatges, l'organitzem i ens vestim. Pugem per la pista; fa molta més calor que la setmana passada i a les muntanyes si veu una mica menys de neu. El nostre objectiu: la cresta dels Bessiberris. Arribem al pont, abans del sender ben dret, i parem a agafar aigua. Les motxilles pesen al voltant de 15 quilos, però de moment s'aguanta bé, ja veurem quan arribem a dalt del llac.

Dit i fet, amb poca estona i molt més directes que la setmana passada, arribem al primer llac. Aquí és on la setmana passada vam descobrir un paisatge gairebé hivernal i vam deixar-ho córrer. No anàvem prou preparats i ja dúiem els peus rabejats. De cada error se'n aprèn alguna cosa i com a mínim veus la zona, per la pròxima vegada. Aquesta vegada portem les “botes”, piolets i grampons. Ens posem els paraneu, les botes encara no fan falta, i deixem endarrere el llac, vorejant-lo. La neu està molt humida ja que fa molta calor, i ens enfonsem d'un a dos pams a cada pas que fem. Això si no t'ho prens amb filosofia, et tornaria boig. Al cap d'una bona estona arribem a sota del refugi. Hem de remuntar una rampa de neu per on baixa aigua, i flanquejar cap a l'esquerra, per pujar una petita i poc inclinada rampa de granit, arribem a la porta d'aquest.

Ens sorprèn el refugi. Pensàvem que era una llauna, i no. És força confortable. És fa de nit i comença a fer fred. Fem el ruc fins les 7 de la tarda, acomodant-nos. Preparem el sopar, fem un te i ens mirem el mapa i les ressenyes. A les 9 del vespre ens n'anem al llit. Demà ens aixecarem a les 5, però després de veure com està tot, rebaixem l'objectiu: pugem al Besiberri Nord i fem un tros de cresta si és possible.

L'endemà sona el despertador. Són les 5. És fosc i no sembla que el Sol vulgui sortir. Fa fred i fa mandra sortir del sac, però ens hem d'aixecar i esmorzar. Fem un te, ens mengem un entrepà i unes quantes galetes abans de vestir-nos i preparar-nos. A les 6 el sol comença a sobresortir per l'horitzó. Al cap de pocs minuts sortim, amb una certa incertesa orientativa, cap al peu del Besiberri Nord. Baixem del refugi direcció la muntanya. La neu és dura i de tant en tant patino, exposant-me a una magnificent patacada.

Al cap d'una estona se'ns presenta una canal ample, molt ample, de neu dura davant nostre. Decidim treure els grampons de la motxilla i portar el piolet a la mà. Són uns 200 metres que passem arran de roca, fins arribar a una explanada amb un parell de fites. D'allà fins el peu de canal hi ha un laberint de roques, però que amb l'ajuda de les fites et vas orientant adequadament. Finalment i després d'una bona caminada ja hi som. Es veuen varis trossos de placa a peu de muntanya, que han esdevingut petites allaus sense importància. La neu està dura i la quantitat que hi ha no sembla perillosa, tot i que mai se sap... no va caure res.

Ens mirem la canal per on normalment es puja, per on normalment hem llegit que la gent puja quan no hi ha neu. No sembla impossible, però m'atreviria a dir que és la canal més difícil que hem intentat (Tenint en compte que vam començar amb l'escalada hivernal l'any passat... i només n'hem intentat dues de les quals sols una va esdevindre un èxit.). Decidim que ho intentarem. Duem dues cordes, les nostres cordes d'escalar de 8'6, un joc de tascons, bagues i un joc d'”amics”. A més, es veu força tram de roca per poder posar forces assegurances. Sembla que els passos de mixt que es veuen es poden salvar per l'esquerra, per una escala de III de roca. Això si... ens traiem els grampons per passar per allí o no?

En fi, la resposta a la última pregunta és interessant i no la sé. El fet és que just a la meitat del primer tram de neu detecto un pas on no hi ha gaire gruix, i a sota hi ha roca. Podria salvar-ho per l'esquerra escalant per la roca... Però per coses d'aquelles anàvem desencordats. El primer tram no semblava que presentés cap mena de dificultat, fins al primer sector rocós, on volíem muntar una reunió. Passar a la roca, per tant, no era segur. Així que baixo i decidim deixar-ho per un altre dia... D'altre banda només portàvem un piolet cadascú i no ens sentíem del tot convençuts. A més ens agafaria el Sol i la qualitat de la neu baixaria perillosament.

L'Aleix decideix pujar fins un collet que es veu a l'esquerra mentre jo descanso al sol, menjat alguna cosa. Entre la lesió a l'espatlla, que ha fet que últimament no pugui escalar, i els últims intents frustrats, em poso a pensar i em castigo a mi mateix. Però miro amunt i veig que l'Aleix a desaparegut, observo el meu voltant i decideixo que no n'hi ha per tant. Sóc on m'agrada ser, i tu... la passejada, rampa amunt, rampa avall, practicar amb els grampons, amb el piolet i el magnific dia... no veig de què em puc queixar. Tard o d'hora arribarà tot; el braç comença a estar millor. L'Aleix torna aparèixer a l'horitzó i veig com cau i patina uns metres baixada avall, i just abans de topar amb unes pedres, fa gala de la seva precisa maniobra d'aturada (una mica improvisada... segons ell la fulla no era suficient, i va clavar-lo pel mànec! Que es noti que gairebé té una carrera!).

Arriba al meu costat i ell també fa un mos. Després de gaudir del paisatge i l'ambient decidim anar cap el refugi. El dia encara no s'ha acabat. La baixada és bastant fastigosa. Fa estona que hi toca el sol i la neu ja no és el que era. Es nota que les botes són noves i que fa molta calor. Arribem a la primera rampa al fons de la vall, i pensem que seria divertit tirar-se baixada avall utilitzant de timó, el piolet. I certament... és força divertit. A partir d'aquí i fins el refugi, la neu és una autèntica merda i fa pujada. Roques, forats que s'obren sota els peus, herbes relliscoses... però vet aquí el pas més exposat del dia... una travessa horitzontal sobre gel de peixateria. Obro camí mentre l'Aleix en silenci s'ho mira. Si patino... millor no pensar-hi, la rebolcada seria espectacular i de detenció amb el piolet millor no comptar-hi, la neu és massa dolenta. Tinc un parell d'ensurts dels grossos però ho aconsegueixo.

És d'hora i ja som al refugi. Xops de dalt a baix per culpa de la cursa d'obstacles del final i el gel de peixateria; prenem el Sol en calçotets a l'entrada del refugi (fa calor...). De seguida marxa el Sol i entrem a dins. És massa d'hora per sopar i passem l'estona jugant a cartes i intentant no endrapar el menjar que ens queda. A mi se'm tanquen els ulls per moments i decidim començar a fer el sopar. A dos quarts de set ja està llest i ens ho empassem tot molt ràpid. Surto a fer un riu, ja de nit, i amb sorpresa veig a la llunyania dos frontals a la vora del llac. Avui tindrem companyia. Al cap de poca estona arriben els dos personatges.

A vegades sembla mentida que sigui jo el que té 23 anys. Quins personatges... soberbis i amb algun toc de mala educació. Res que no es pugui suportar, per sort. Fem el mític te de bona nit i anem tots a dormir, els altres també. De cop em desperto. Són les 12 de la nit i la bufeta està plena... Altre cop, per sorpresa, veig frontals al llac! Però ara en són quatre! Entro a dins i torno a dormir. Al cap d'una estona els sento arribar. Es queden a fora sopant i després entren fet una saragatada impressionant durant força estona...

A les 5 els quatre últims benvinguts s'aixequen i marxen. Nosaltres avui ens aixecarem a les 7 que ja marxem. Mentre esmorzem els dos "màquines" marxen a fer el que havien vingut a fer. Preparem les motxilles i posem rumb al llac, al fons de la vall. La baixada no és feixuga, però el cansament es nota de seguida. Caminem intentant atrapar el sol. Un cop arribats al llac ens traiem tot el material d'hivern de sobre; la motxilla ja torna a pesar molt, massa. Per sort no fa tanta calor com ahir ni com abans d'ahir. Amb un parell d'hores som al cotxe on podem gaudir d'un dels màxims plaers de la vida: Treure's la roba impregnada d'olor humana i posar-se'n de neta...