per Clemàstecs
Intent a la Cresta dels Besiberris
Vall de Besiberri.
Dit i fet, amb poca estona i molt més directes que la setmana passada, arribem al primer llac. Aquí és on la setmana passada vam descobrir un paisatge gairebé hivernal i vam deixar-ho córrer. No anàvem prou preparats i ja dúiem els peus rabejats. De cada error se'n aprèn alguna cosa i com a mínim veus la zona, per la pròxima vegada. Aquesta vegada portem les “botes”, piolets i grampons. Ens posem els paraneu, les botes encara no fan falta, i deixem endarrere el llac, vorejant-lo. La neu està molt humida ja que fa molta calor, i ens enfonsem d'un a dos pams a cada pas que fem. Això si no t'ho prens amb filosofia, et tornaria boig. Al cap d'una bona estona arribem a sota del refugi. Hem de remuntar una rampa de neu per on baixa aigua, i flanquejar cap a l'esquerra, per pujar una petita i poc inclinada rampa de granit, arribem a la porta d'aquest.
Ens sorprèn el refugi. Pensàvem que era una llauna, i no. És força confortable. És fa de nit i comença a fer fred. Fem el ruc fins les 7 de la tarda, acomodant-nos. Preparem el sopar, fem un te i ens mirem el mapa i les ressenyes. A les 9 del vespre ens n'anem al llit. Demà ens aixecarem a les 5, però després de veure com està tot, rebaixem l'objectiu: pugem al Besiberri Nord i fem un tros de cresta si és possible.
L'endemà sona el despertador. Són les 5. És fosc i no sembla que el Sol vulgui sortir. Fa fred i fa mandra sortir del sac, però ens hem d'aixecar i esmorzar. Fem un te, ens mengem un entrepà i unes quantes galetes abans de vestir-nos i preparar-nos. A les 6 el sol comença a sobresortir per l'horitzó. Al cap de pocs minuts sortim, amb una certa incertesa orientativa, cap al peu del Besiberri Nord. Baixem del refugi direcció la muntanya. La neu és dura i de tant en tant patino, exposant-me a una magnificent patacada.
Al cap d'una estona se'ns presenta una canal ample, molt ample, de neu dura davant nostre. Decidim treure els grampons de la motxilla i portar el piolet a la mà. Són uns 200 metres que passem arran de roca, fins arribar a una explanada amb un parell de fites. D'allà fins el peu de canal hi ha un laberint de roques, però que amb l'ajuda de les fites et vas orientant adequadament. Finalment i després d'una bona caminada ja hi som. Es veuen varis trossos de placa a peu de muntanya, que han esdevingut petites allaus sense importància. La neu està dura i la quantitat que hi ha no sembla perillosa, tot i que mai se sap... no va caure res.
Ens mirem la canal per on normalment es puja, per on normalment hem llegit que la gent puja quan no hi ha neu. No sembla impossible, però m'atreviria a dir que és la canal més difícil que hem intentat (Tenint en compte que vam començar amb l'escalada hivernal l'any passat... i només n'hem intentat dues de les quals sols una va esdevindre un èxit.). Decidim que ho intentarem. Duem dues cordes, les nostres cordes d'escalar de 8'6, un joc de tascons, bagues i un joc d'”amics”. A més, es veu força tram de roca per poder posar forces assegurances. Sembla que els passos de mixt que es veuen es poden salvar per l'esquerra, per una escala de III de roca. Això si... ens traiem els grampons per passar per allí o no?
En fi, la resposta a la última pregunta és interessant i no la sé. El fet és que just a la meitat del primer tram de neu detecto un pas on no hi ha gaire gruix, i a sota hi ha roca. Podria salvar-ho per l'esquerra escalant per la roca... Però per coses d'aquelles anàvem desencordats. El primer tram no semblava que presentés cap mena de dificultat, fins al primer sector rocós, on volíem muntar una reunió. Passar a la roca, per tant, no era segur. Així que baixo i decidim deixar-ho per un altre dia... D'altre banda només portàvem un piolet cadascú i no ens sentíem del tot convençuts. A més ens agafaria el Sol i la qualitat de la neu baixaria perillosament.
L'Aleix decideix pujar fins un collet que es veu a l'esquerra mentre jo descanso al sol, menjat alguna cosa. Entre la lesió a l'espatlla, que ha fet que últimament no pugui escalar, i els últims intents frustrats, em poso a pensar i em castigo a mi mateix. Però miro amunt i veig que l'Aleix a desaparegut, observo el meu voltant i decideixo que no n'hi ha per tant. Sóc on m'agrada ser, i tu... la passejada, rampa amunt, rampa avall, practicar amb els grampons, amb el piolet i el magnific dia... no veig de què em puc queixar. Tard o d'hora arribarà tot; el braç comença a estar millor. L'Aleix torna aparèixer a l'horitzó i veig com cau i patina uns metres baixada avall, i just abans de topar amb unes pedres, fa gala de la seva precisa maniobra d'aturada (una mica improvisada... segons ell la fulla no era suficient, i va clavar-lo pel mànec! Que es noti que gairebé té una carrera!).
A les 5 els quatre últims benvinguts s'aixequen i marxen. Nosaltres avui ens aixecarem a les 7 que ja marxem. Mentre esmorzem els dos "màquines" marxen a fer el que havien vingut a fer. Preparem les motxilles i posem rumb al llac, al fons de la vall. La baixada no és feixuga, però el cansament es nota de seguida. Caminem intentant atrapar el sol. Un cop arribats al llac ens traiem tot el material d'hivern de sobre; la motxilla ja torna a pesar molt, massa. Per sort no fa tanta calor com ahir ni com abans d'ahir. Amb un parell d'hores som al cotxe on podem gaudir d'un dels màxims plaers de la vida: Treure's la roba impregnada d'olor humana i posar-se'n de neta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada