Més lluny i més amunt

per Clemàstecs 27 de juny 2017

Diedre Laffranque, V (270 m)

Tossal del Molar Gran, Vall de Besiberri.

Fa un parell o tres d'anys que per celebrar l'arribada de l'estiu ens n'anem al Pirineu a escalar alguna cosa. L'any passat fins i tot vam fer el mateix per acomiadar-lo. La veritat és que anar a escalar envoltat de grans muntanyes, a racons més frescs, amb aproximacions més llargues i lluny del bullici de casa nostra, té la seva part gratificant.

Fa dies que intento, infructuosament, encetar l'estiu amb alguna via on el granit en sigui el protagonisme. Proposo un lloc a prop, amb vies de tots els estils i colors possibles, amb una aproximació prou curta i amable, amb un bivac fantàstic per si fa falta, però no me'n surto. Ara plou, ara no puc, ara no vull, ara això, ara allò.

L'Aleix, fart de no poder, decideix que aquest cap de setmana amortitzarà les hores, els diners i la suor gastades al rocòdrom. Lluny d'acceptar la meva oferta, proposa quelcom més lluny, més amunt i allò que se'n podria dir més net. L'única comoditat que deixa dempeus són els nombres que acompanyen l'itinerari sobre la ressenya.

Després d'unes quantes hores de cotxe i de decidir deixar els grampons al arcón trasero del vehículo, aparquem al costat del refugi de Conangles a dinar. Un plat de macarrons, unes cerveses i gairebé una migdiada. Preparem les motxilles, ens canviem i emprenem la marxa fins al refugi lliure de Besiberri, on ja hem estat en algunes ocasions.

La pujada és magnífica. Comença suau, per dins del bosc, amb molts faigs i algun avellaner. Després s'imposa el pi negre i el pendent augmenta considerablement, fins que desemboques davant de l'estany de Besiberri. En aquest punt pots contemplar tota la vall, amb el refugi a la llunyania i el Besiberri del nord al fons.

El refugi és ple i al prat de sota hi ha cinc tendes de membres del mateix centre excursionista que jo. Els menys joves vénen de fer una senyora excursió que ja els hi agradaria a molts, uns altres demà faran la cresta dels Besiberris, els del prat el Besiberri sud, i els no tan joves anirem al Tossal del Molar Gran. Sopem d'hora i a dormir d'hora.

L'endemà ens plantem a peu de via en més o menys una hora. L'Aleix m'explica que fa uns anys, quan va venir a intentar la via, va veure un home al diedre de dalt, sol i sense corda. A la ressenya que portem la via no passa del quart grau, però els dos trams de diedre que es veuen des de sota imposen i semblen llisos. Així que lluny del cotxe, en un lloc solitari i feréstec, amb només quatre claus a la paret i sense cobertura comencem a enfilar amunt.

El meu company acaba la corda aviat i munta la reunió amb un enginy de lleves i un cordino en un bloc. Pujo per uns graons de roca i m'apropo a l'Aleix caminant i sense gairebé aturar-me faig el següent llarg. Com que no hi ha res a la via, passo de llarg la reunió i començo el següent tram fins a un clau. Munto una reunió improvisada amb un gendarme dins d'una cova i un friend, i aprofito el clau per reforçar-la.

El següent llarg és impressionant. Una fissura perfecta ratlla un diedre entre dues plaques a priori llises. Aquest cop em toca quedar-me a la reunió i admiro des de sota com l'Aleix comença neguitós. Però tot és arribar a la fissura, posar una andròmina de les grosses a dins i descobrir perquè el llarg és més fàcil del que sembla. Segueix ja fins dalt sense aturar-se.

Tot i que ja he vist de què va el tema, fins que no hi sóc no m'ho crec. Fantàstic i espectacular. A la fissura hi podem emplaçar totes les peces que volem. Per escalar, en canvi, tenim una alternativa més fàcil. Vaig desfent el camí que ha seguit i traient totes les peces que ha col·locat prèviament l'Aleix. Seguidament faig un llarg de tràmit, sorrós, herbós i una mica trencat acabant sota d'una gran llastra penjada molt imponent. Un clau antic, un friend i un bloc són suficients per preparar la reunió.

El següent tram comença per una placa amb cantells que es mouen i tot seguit ressegueix la llastra fins a un gran roc encastat a dins. Escalada acrobàtica en tota regla. No saps si anar per la placa, posar-te dins de la llastra o fer-ho servir tot. Un cop situats a sobre el roc encastat hem de superar una xemeneia horitzontal llisa. L'Aleix utilitza el mètode menys complicat, després d'uns moments tensos. Jo amb la motxilla no puc pas i passo pel camí més directe. El llarg que ens ha semblat més exigent, malgrat el grau.

L'últim tros de l'itinerari ressegueix un diedre una mica herbós fins a situar-se en un esperó on els cantells que mosseguen, que hem trobat a tota la via, són més escassos. Quan tornen a mossegar, la corda frega molt i munto reunió en un bloc, just deu metres sota el cim. Acaba l'Aleix mentre jo ja em poso les sabates de caminar i en un tres i no res ens plantem al punt més alt, guardem les cordes i tot el ferro, i hi restem una bona estona contemplant el meravellós paisatge.

Avui encara ens queda un llarg camí fins a casa. Baixem cap al sud, durant una hora, per unes rampes herboses en direcció cap al refugi. Nosaltres trobem una drecera directa fins a l'habitacle, estalviant-nos una bona volta. Allà bevem aigua fins a petar, fem un petit mos i preparem les motxilles per la baixada que encara ens espera.

Després de descobrir un pas alternatiu per passar el riu, maleir el Sol que ens crema i d'encadenar tota la baixada sense caure, per fi arribem al cotxe. Cansats però satisfets de la via que hem fet avui. Una via més del Pirineu. Ja friso per la següent, espero que sigui ben aviat!

Ressenya: