Segueix-nos:

Joan Marc, III (115 m)

Gorro Frigi, Montserrat.


Avui m'he fet un pla de jubilació, o millor dit el que no em faria res que fos el meu dia a dia quan estigui jubilat; anar a esmorzar a Montserrat. He respòs la crida montserratina de la manera més “veterana” possible.


No eren ni les vuit del matí que ja caminava direcció al monestir. El paisatge era insuperable gràcies a les pluges dels últims dies, a la boira amenaçadora que només deixava treure el cap a la Mola i al Montseny, als primers raigs de Sol del dia i a la tranquil·litat inusual del lloc. Fins les escales de Sant Benet no m'he creuat amb més de quatre o cinc persones, entre elles dos guiris matiners que gaudien meravellats veient l'encontre del mar de núvols amb el de conglomerat, realment era per fer-hi moltes fotos.

Pujo les escales a bon ritme i m'enduc teranyines a tort i a dret, com si ningú hagués desfilat mai per aquests racons. Guanyo alçada, com el Sol, i veig els cims del Pirineu emblanquinats per primera vegada aquesta tardor però aquí no hi fa gens de fred.

Fins a mig matí no veig un grup de jubilats que, com jo, gaudeixen de la muntanya. És llavors quan m'hi fixo i me n'adono que ni jo estic tant sol com creia ni Montserrat entén de temporades; escaladors a la Haus, al cim de la Mòmia, al seu contrafort i a la Momieta, una cordada enfila fissura amunt per la Gomez-Xalmet i uns bous sense samarreta fan molta força sota les orelles de l'Elefant (sí, se'ls sent cridar des de Gorros). I Gorros, òbviament, és també un bullici amb una cordada a la Badalona del Frigi i un parell més a la Gorra marinera i a la Magdalena Inferior. Em costa de creure, que sigui un dimecres qualsevol i que hi hagi tant atur escalant!

De baixada res ja no és el que era unes hores abans, entre escoles i autocars fujo cap a casa, on per cert arribo a l'hora de dinar, com deia abans el més pur estil "veterà"!

Si ens llevem ben d'hora

Joan Marc, III (115 m)

Gorro Frigi, Montserrat.


Avui m'he fet un pla de jubilació, o millor dit el que no em faria res que fos el meu dia a dia quan estigui jubilat; anar a esmorzar a Montserrat. He respòs la crida montserratina de la manera més “veterana” possible.


No eren ni les vuit del matí que ja caminava direcció al monestir. El paisatge era insuperable gràcies a les pluges dels últims dies, a la boira amenaçadora que només deixava treure el cap a la Mola i al Montseny, als primers raigs de Sol del dia i a la tranquil·litat inusual del lloc. Fins les escales de Sant Benet no m'he creuat amb més de quatre o cinc persones, entre elles dos guiris matiners que gaudien meravellats veient l'encontre del mar de núvols amb el de conglomerat, realment era per fer-hi moltes fotos.

Pujo les escales a bon ritme i m'enduc teranyines a tort i a dret, com si ningú hagués desfilat mai per aquests racons. Guanyo alçada, com el Sol, i veig els cims del Pirineu emblanquinats per primera vegada aquesta tardor però aquí no hi fa gens de fred.

Fins a mig matí no veig un grup de jubilats que, com jo, gaudeixen de la muntanya. És llavors quan m'hi fixo i me n'adono que ni jo estic tant sol com creia ni Montserrat entén de temporades; escaladors a la Haus, al cim de la Mòmia, al seu contrafort i a la Momieta, una cordada enfila fissura amunt per la Gomez-Xalmet i uns bous sense samarreta fan molta força sota les orelles de l'Elefant (sí, se'ls sent cridar des de Gorros). I Gorros, òbviament, és també un bullici amb una cordada a la Badalona del Frigi i un parell més a la Gorra marinera i a la Magdalena Inferior. Em costa de creure, que sigui un dimecres qualsevol i que hi hagi tant atur escalant!

De baixada res ja no és el que era unes hores abans, entre escoles i autocars fujo cap a casa, on per cert arribo a l'hora de dinar, com deia abans el més pur estil "veterà"!

1 comentari: