La crida montserratina

per Clemàstecs 12 d’abr. 2011

A vegades no saps ben bé perquè acabes a Montserrat, fugint dels fantasmes, de l'estrès i de la monotonia diària. Perquè Montserrat? Doncs no en tinc ni idea. Alguna força estranya t'arrossega a anar-hi, sense sentit, encara que simplement vagis a passejar. El lloc enamora, les parets embadaleixen i et sents tant insignificant que per una estona no penses en res, restes tranquil i en pau. La crida montserratina.

Avui enfilo pel camí dels mil esglaons, fins a a l'encreuament que dur a St. Benet. Aquí ja no se sent la "religiositat" de la muntanya. Em desvio cap a l'esquerra, direcció a Gorres. Diviso una cordada per la zona. Una grimpada a la Frígia i puc contemplar gran part del Vallès. Gaudeixo del moment i baixo ràpid fins al cotxe altre cop.

No ha sigut la primera vegada, ni serà l'última. Qui pateix la crida Montserratina, no pot escapar-se'n.