Fissures vermelles

per Aleix 9 de des. 2011

Primavera, estiu, tardor o hivern? El temps és ben boig i no sap on para, exactament igual que nosaltres. Aquests dies que hauríem d'estar fent les primeres baixades i anhelant treure piolets i grampons de l'armari nosaltres seguim barallant-nos amb el conglomerat montserratí.

Amb l'Arnau, encara mig coix de braç, hem passejat per Montserrat buscant alguna via que es deixi fer i, tot i que de moment se'ns resisteixen ho seguirem intentant i tornarem a vèncer. Mentrestant, amb el Miquel hem aprofitat un parell de dies seguits per investigar aviam que tal això del Vermell del Xincarró i ens hem tornat addictes al lloc sense haver fet més de deu vies.

Un primer dia de visita turística de punta a punta ens serveix per recuperar el tacte de la roca i jo li poso els ulls a les magnífiques fissures del sector dels sostres per tornar-hi l'endemà amb la motxilla plena de tascons, friends i el tri-cam nou!

El segon dia ens plantem als peus d'una petita placa on m'enfilo per un 6b de forats molt atractiu que es converteix en el meu primer mal de cap vermell perquè m'hi he de penjar un parell de cops. Darrere meu el Miquel l'encadena a vista i ja s'endú una dosis d'alegria prou bona com per acabar el dia però jo no, jo venia amb una intenció i cap allà que ens n'hi anem.

Arribem al sector dels sostres i la meva indecisió em porta de banda a banda. El que el dia anterior m'havia plantejat fer decideixo deixar-ho estar i m'enfilo per uns ressalts cap una altra fissura que sembla més fàcil. Pujo poc fi, desentonant a cada nota, posant tascons a baix i un parell de friends quan la fissura es posa dreta. Aquí m'atabalo perquè no m'atreveixo a pujar tot i que tinc als nassos dos camalots posats a proba de bombes, i al final me'n vaig a buscar la reunió de la via del costat des d'on baixo. Despullo la fissura i faig la via veïna (amb espits eh!) per desmuntar la reunió i intentar tirar el trago cap avall.

Després fem una parada i tot dinant ho maleeixo tot, em cago en tot el que es mou perquè m'he decebut a mi mateix. No m'he atrevit a fer el pas ni tenint el vermell i el groc posats a caldo i això em tortura perquè em deixa molt lluny de les meves pròpies expectatives. Però després de molts renecs i un entrepà ens tornem a posar a la feina i el Miquel m'anima a provar la fissura-llastra de més cap a la dreta, la que pretenia fer des del dia anterior. Jo dubto de si provar-la amb les expansions però gràcies als ànims del meu company al final m'hi poso per sota, directament, amb tot el pes als ronyons.

El més difícil és aixecar-se del terra. Decideixo pujar ràpid i no col·locar res ja que si caic toco a terra igual, de manera que pujo fins una bona repisa de peus des d'on poso el primer friend còmodament a l'alçada de la segona expansió. D'aquí en amunt tots tres rutllem molt bé; jo, la roca i els friends. La fissura es deixa posar el que vull i tot, absolutament tot, queda molt ben posat de manera que vaig pujant tot i la llisor de la roca fins dalt de tot.

 

A vista, neta i gaudint al màxim. Han estat uns minuts de desconnexió mental absoluta on res pertorbava la meva pau interior. Era només jo i ella pujant amunt, sense posar gelosos els friends mirant-me els parabolts, sense patir per una possible caiguda, sense suors fredes ni angúnies, tot ha estat genial fins a la reunió on he tingut el plaer de penjar-hi la corda a càmera lenta per gaudir-ho al 100%. Ha estat genial i només és la primera.

Haurem de tornar-hi sovint que per esportiva no ens l'acabarem el lloc i hi queden un bon tou de fissures per trastejar!