Segueix-nos:

Joan Marc, III (115 m)

Gorro Frigi, Montserrat.


Avui m'he fet un pla de jubilació, o millor dit el que no em faria res que fos el meu dia a dia quan estigui jubilat; anar a esmorzar a Montserrat. He respòs la crida montserratina de la manera més “veterana” possible.


No eren ni les vuit del matí que ja caminava direcció al monestir. El paisatge era insuperable gràcies a les pluges dels últims dies, a la boira amenaçadora que només deixava treure el cap a la Mola i al Montseny, als primers raigs de Sol del dia i a la tranquil·litat inusual del lloc. Fins les escales de Sant Benet no m'he creuat amb més de quatre o cinc persones, entre elles dos guiris matiners que gaudien meravellats veient l'encontre del mar de núvols amb el de conglomerat, realment era per fer-hi moltes fotos.

Pujo les escales a bon ritme i m'enduc teranyines a tort i a dret, com si ningú hagués desfilat mai per aquests racons. Guanyo alçada, com el Sol, i veig els cims del Pirineu emblanquinats per primera vegada aquesta tardor però aquí no hi fa gens de fred.

Fins a mig matí no veig un grup de jubilats que, com jo, gaudeixen de la muntanya. És llavors quan m'hi fixo i me n'adono que ni jo estic tant sol com creia ni Montserrat entén de temporades; escaladors a la Haus, al cim de la Mòmia, al seu contrafort i a la Momieta, una cordada enfila fissura amunt per la Gomez-Xalmet i uns bous sense samarreta fan molta força sota les orelles de l'Elefant (sí, se'ls sent cridar des de Gorros). I Gorros, òbviament, és també un bullici amb una cordada a la Badalona del Frigi i un parell més a la Gorra marinera i a la Magdalena Inferior. Em costa de creure, que sigui un dimecres qualsevol i que hi hagi tant atur escalant!

De baixada res ja no és el que era unes hores abans, entre escoles i autocars fujo cap a casa, on per cert arribo a l'hora de dinar, com deia abans el més pur estil "veterà"!
Grimpades Montserrat - Gorres

Si ens llevem ben d'hora

Joan Marc, III (115 m)

Gorro Frigi, Montserrat.


Avui m'he fet un pla de jubilació, o millor dit el que no em faria res que fos el meu dia a dia quan estigui jubilat; anar a esmorzar a Montserrat. He respòs la crida montserratina de la manera més “veterana” possible.


No eren ni les vuit del matí que ja caminava direcció al monestir. El paisatge era insuperable gràcies a les pluges dels últims dies, a la boira amenaçadora que només deixava treure el cap a la Mola i al Montseny, als primers raigs de Sol del dia i a la tranquil·litat inusual del lloc. Fins les escales de Sant Benet no m'he creuat amb més de quatre o cinc persones, entre elles dos guiris matiners que gaudien meravellats veient l'encontre del mar de núvols amb el de conglomerat, realment era per fer-hi moltes fotos.

Pujo les escales a bon ritme i m'enduc teranyines a tort i a dret, com si ningú hagués desfilat mai per aquests racons. Guanyo alçada, com el Sol, i veig els cims del Pirineu emblanquinats per primera vegada aquesta tardor però aquí no hi fa gens de fred.

Fins a mig matí no veig un grup de jubilats que, com jo, gaudeixen de la muntanya. És llavors quan m'hi fixo i me n'adono que ni jo estic tant sol com creia ni Montserrat entén de temporades; escaladors a la Haus, al cim de la Mòmia, al seu contrafort i a la Momieta, una cordada enfila fissura amunt per la Gomez-Xalmet i uns bous sense samarreta fan molta força sota les orelles de l'Elefant (sí, se'ls sent cridar des de Gorros). I Gorros, òbviament, és també un bullici amb una cordada a la Badalona del Frigi i un parell més a la Gorra marinera i a la Magdalena Inferior. Em costa de creure, que sigui un dimecres qualsevol i que hi hagi tant atur escalant!

De baixada res ja no és el que era unes hores abans, entre escoles i autocars fujo cap a casa, on per cert arribo a l'hora de dinar, com deia abans el més pur estil "veterà"!

1 comentari: