El príncep de les maduixes

Montsiciana, 6a (160m)

Paret dels sostres, Àger.

Blues del gamarús, 6a (80m)

Agulla de l'embut, Àger.

El tercer hombre, 6a+/Ae (270m)

Cap del ras, Àger.

És dilluns, dia laborable. El confinament de caps de setmana ja ho té això. "No em deixeu escalar els caps de setmana? Doncs cap problema, escalo els dilluns". Tercera escapada en dia feiner d'aquest mes. De fet, l'única cosa que provoca tanta restricció és fer involucionar el nostre "fanatisme" cap als inicis, quan el que importava no era el què, ni el com, ni el quan, sinó tan sols ser-hi. Tardes al Prohibitivo, recuperant aquella poca força esportiva que havíem tingut temps enrere. Redescobrint la Mola i els seus racons, com quan començàvem. Escapant-nos sense manies cap a la roca sota qualsevol excusa possible.

El primer dia de secà, dilluns, ens plantem a la paret dels sostres i fem la Montsiciana. A destacar el tercer llarg i quart llarg; adherència grisa-calcaria. El tercer és una rampa amb passos sense mans on entre bolt i bolt no s'hi val a badar. Recomanable fer de segon si només sabem escalar coses on hi hagi "bones" mans. El quart, una placa fina fina i espectacular amb passets precisos de presa petita. 

 

Com que no hem escalat prou (de rampes sí per això), de camí cap al cotxe, ens aturem a fer una altra via a la Paret de l'embut. Al llibre de referència tenen moltes estrelles aquestes vies i això que són curtetes. Primer llarg de grades sense pena ni glòria. Queden dos llargs i de moment tampoc n'hi ha per tant. El segon tram comença fort, déu ni do quin V+. Sense descans fins a un sostre i seguit d'un flanqueig a la dreta fina  ala reunió, i tot això recollint totes les estrelles de la via en un sol llarg. L'últim un tràmit fàcil, però prou bo per acabar.

 

Al cap de no gaires dies hi tornem. Aquesta vegada anem cap a la Tercer hombre, acompanyats. Via que no deixa descansar en cap moment. Entrem fent un metres fàcils sota el que ja s'intueix que costarà. Dues panxetes de fer força amb assegurances properes i en bon estat, però antigues. Placa fissura per continuar fins a terreny més ajagut i un últim tram per no badar, rematant-ho amb una petita selva fins a la feixa. Després d'algun petit incident sense conseqüències, a la feixa, m'equivoco i surto per la Redrum, cosa que més amunt, la veritat, és que agrairem veient l'Ae que ens tocava. Fi de festa pel pas clàssic de bavaresa de 6a talladora de la via més famosa d'Àger(?).

Bona setmana abans de tornar a fer un intensiu de conglomerat esportiu al costat de casa!

Invasió Siberiana, 6b (140 m)

Paret de l'observatori, Àger.

Sis anys enrere el plaer de silenci ens captivava de cap a peus. El silenci en aquestes contrades significa la remor del vent i el brunzir dels ocells, el fru-fru de les mans i els peus acaronant la roca, i el dringar monòton del material que penja. Avui, uns metres més enllà, gaudirem altre cop d'aquest silenci.


Tenim davant nostre una aventura amb un centenar i escaig de metres de material sedimentari solidificat, aspre, franc, amable, gratificant i encoratjador. El primer tram esdevé la introducció. Una presentació de moviments fàcils, descansats i sense complicacions. El segon, i sense dilació, ens situa al nus del relat. Un inici  intimidador però assequible, seguit d'una verticalitat total però generosa, tot acabant amb unes formes agraïdes on només haurem de patir, si és el cas, pels estralls físics generats més avall.


Fem una pausa narrativa en forma de dos graons que trenquen la continuïtat, però que recorden puntualment que no s'hi val a badar. En una ampla feixa es presenta el desenllaç de l'aventura. Homogeneïtat perpendicular en gran part, rematada amb un moviment força obligat, però que ens regala un epíleg desplomat que ens deixarà estufats, literalment i figuradament.

Ressenya:

Aresta Ribes-Vidal, V (390m)

Roca Regina, Terradets.

El rotllo d'homes, dones, nens i superherois no ens és d'aplicació; les feixes de l'una, l'aresta de l'altra o el pànic a la tercera ens deixen fora de qualsevol etiqueta. Tampoc ens afecten els ral·lis fast-and-furious-ensamblables-super-speed. Alliberats d'aquestes pressions, pel costadet i tímidament, enfilem la Regina.

Entre l'aresta i la selva inevitable de la part baixa ens avança un equip de corredors en plena preparació per l'event de la velocitat. Creuem quatre paraules a les reunions que anem compartint i desapareixen deixant material com a excusa per retrobar-nos al cim.


Els primers metres baixen molt ràpidament i el buit de l'esquerra contrasta amb els rovellons de la dreta. M'hi acosto (al buit, de rovellons no n'hi ha que encara és estiu i fot una calor de mil dimonis), flirtejant amb l'aire. Trobo un pont de roca, trec un tros de cordill i el passo pel foradet. Al acariciar-lo de nou decideix desenganxar-se de la paret i em quedo a primera fila de l'espectacle de veure un pa de quilo volant Regina avall, culló quin pati!

Segurament el millor de la jornada amb permís dels preciosos últims metres d'aquell llarg d'allà dalt, on el flirteig amb el buit és indefugible. Llàstima que la resta de metres no se li assemblin, però deu ser el preu a pagar per haver pujat pel costadet i tímidament.

CADE, V+/Ae (580m)

Paret de les Bagasses, Terradets.

No em tremola la veu quan m'envalentono a agafar les regnes i tirar del carro, segurament animat pel bon fluir del fàcil  llarg, per la desconeixença del que venia després, per l'empenta de la cordada que ens precedeix o per la pressió de la que ens persegueix. Però havíem matinat molt per arribar fins aquí i les ganes em superen.



Arriba igual de baldada la cordada col·legues i desapareixen les forces per acabar la via. Per això diuen que està poc polida la part de dalt! L'haurem d'acabar, però potser tocarà entrar per la tercera de la paret?

Ressenya:

Dos tontos muy tontos, 6a+ (160 m)

Cap del Ras, Àger.

Aquesta setmana canviem de paret i ens n'anem més a l'esquerra. Si fa set dies flotàvem posant un spring-loaded camming device aquí i un altre allà, avui només xaparem cintes. A tort i a dret! Tot i que algun capritx ens permetrem entre tanta seguretat.


Vint-i-quatre hores abans jo estava absort, esbufegant de valent per Montserrat, sense saber que em passaria factura. Ara estic baixant, esbufegant de valent pel Montsec, perquè a tocar del peu de via m'he adonat que he deixat els peus de gat al cotxe. Aquest vici obscur que tinc a vegades se me'n va de les mans.


Quan arribo ja estan preparats i comencen a escalar. Jo ja estic esclat i no he grimpat ni un metre. Mentre el Miquel passeja pel primer llarg superant un parell de panxes, l'Aleix se'm rifa i m'adjudica el llarg de flanqueig. Quina mandra que em fa, els flanquejos no m'agraden.


L'escalada del següent tram, l'enceta l'Aleix. Amb humilitat davant de la incertesa, col·loca la primera assegurança flotant del llarg, per seguir ja molt més serè entre diedres, bavareses i grans cantells. Per rematar-ho, col·loca una segona assegurança flotant per gaudi seu.


Ja hi som. El llarg de flanqueig. Miro darrere a veure si venen núvols de tempesta, però no, no me n'escapo. Veig una línia prou bona pels peus. Ara bé, de mans no en veig. Començo amb temor, però la brillantor de les expansions m'anima. Sense adonar-me'n arribo a la reunió. No n'hi havia per tant i resulta ser un llarg de primera! Això sí, de mans poques als trams complicats.


El següent llarg, una bavaresa feta expressament per ser escalada, l'encara el Miquel. Comença amb suavitat, però quan ha passat la corda per dues cintes, inicia un atac ferotge agafant-se de tots els cantells que troba, a discreció. Munta reunió sobre una sabina, sota un sostre.


Ara és el torn de l'Aleix altre cop. Surt sense mirar-nos i preparant els bíceps pel tros més atlètic, que no difícil, de la via. Un sostre de grans bústies, curt intens i molt assegurat. Gestiona la gravetat amb excel·lència i surt veloç cap a la verticalitat. Jo i el Miquel respirem més tranquils. Les crostes on ha posat els peus uns instants abans ens han fet patir una mica.


I comença la gresca! Últims metres de la via. Surto i progresso adequadament, fins que em rellisca un peu. L'última expansió està bastant avall. M'ennuego amb el batec del meu cor i la meva ànima vola fins ben bé a la reunió, amb els meus companys, a fer una mica de xerinola. Per sort, el meu cos roman a la paret. No em quedo tranquil fins que poso alguna cosa fissura endins, i tot i així, em tremolen les cames fins a la reunió.


Resseguint la feixa ens plantem al camí de baixada. Només cal no perdre'l fins al cotxe. Aquesta tarda el cel és ple de parapents i d'ocellots del Montsec. De tornada l'Aleix ens recorda que ha fet trenta quilòmetres amb la reserva encesa... tindrem prou combustible per arribar a la benzinera?

Ressenya:

Redrum, 6a/Ae (260m)

Cap del Ras, Àger.

Avui anem finillos, tornem a anar finillos de fet. No fa ni una setmana que inauguràvem la temporada d'esquí i avui escalem en màniga curta, és ben boig aquest clima. Total que no sé ben bé com ens hem quedat nosaltres tres sols per fer cap a terres de ponent i gaudir del bon calcari.

Les intencions, com sovint, no eren ben bé aquestes, però vist que al cotxe hem tingut roncs a duet, que la Marta ve d'espectadora i que no preveiem anar gaire ràpid decidim apostar segur. Repetirem via, a mi no m'agrada massa repetir però ha estat una opció més que encertada.


La via, una joia, va baixant sense entrebancs. Res a afegir; primer llarg per inflar braços i d'aquí fins la feixa a gaudir i fer fotos. A la feixa fem un mos i després, no sé ben bé com, crec que fem un parell o tres de llargs diferents als que vaig fer la primera vegada. La veritat és que un xic sí que em sonaven i que no em quadra res per enlloc. En tot cas, si seguim més o menys recte cap amunt mai passa de V+/Ae i arribem igual a la mega-llastra talla-dits de l'últim llarg.

A dalt ens toca còrrer cap al cim per poder veure la precària innivació dels Pirineus abans que se'ns faci fosc, ja ho veiem ja que se'ns faria de nit. Total què el Pau s'ha tret l'espina de la Redrum i la Marta ha acabat gaudint del buit sota els peus. Quan calgui, repetim!

Ressenya: