Espectacle efímer

per Clemàstecs 12 de març 2018

Enforcadura, 2360 m

Pedraforca.

Hi ha coses que em fan especial il·lusió, i l'activitat d'avui n'és una. De lluny, sempre ha sigut un dels llocs que m'ha imposat més el seu respecte. No sé què és, però mai he estat confortable en els seus dominis. Les aproximacions sovint ja marquen el caràcter feréstec de la muntanya, i l'accés als seus cims dista molt del que jo anomeno cim de vaques. No té res a envejar a cap cim del Pirineu, absolutament res (o potser si).

Abans d'arribar a l'aparcament ja comencem a veure la quantitat de neu que ha caigut aquests últims dies, que descansa damunt de la que va caure un mes abans. El paisatge és preciós i el Pedraforca rau altiu com sempre, però aquesta vegada blanc de cap a peus. Fa Sol, la temperatura és agradable i el vent colpeja amb força ambdós Pollegons. Haurem de deixar l'objectiu somiat per a la pròxima. Així i tot, no perdem l'esperança i carreguem totes les andròmines.

Abans d'arribar al refugi ens calcem les fustes. Hi ha un bon paquet, humit però paquet. Girem a mà esquerra confirmant la decisió presa una mica abans, amb força material que no farem servir. El que no mata engreixa. Gimcana amb esquís fins a la tartera, on esmorzem abans d'encarar el pedregar que tants cops hem maleït. L'ascens es presenta immillorable, entre les forques no fa pas vent i la neu té una consistència acceptable.

L'exercici comença més fort del que acaba, i és aquí on hi ha potser el tros on es pot gaudir del plaer d'efectuar una volta maria darrera l'altre. Quan podem, fem cap a la dreta, on les escarpades parets ens mantindran sans i estalvis de les possibles caigudes de neu fortuïtes. Les Costes d'en Dou encara aguanten, amb precari equilibri, força neu. Dos nois abandonen l'empresa davant les múltiples purgues visibles del dia abans.

Seguim pujant i la dificultat augmenta virtualment per mi i l'Aleix. Toca una encerada de pells. L'experiència resulta desagradable i a mi em dol no poder avançar al Pau i a l'Oriol. Gairebé a l'enforcadura, una companya dels nois que han abandonat ens sorprèn mentre baixa. Pregunta si tenim intencions de fer cim malgrat el vent, i responem afirmativament. Així que decideix acompanyar-nos.

Arribats al famós coll, ens n'hem de desdir. El vent és massa fort i potser no és la millor idea. No sé si és un mantra que em repeteixo per consolar-me, però una retirada amb esquís sempre es paeix millor, molt millor. La muntanya a l'hivern és imprevisible en la majoria dels casos, no apte per a col·leccionistes d'objectius. Tot i això, el fred i la neu aporten alguna cosa que durant l'estiu no es pot percebre; evident però indescriptible alhora.

Encarats tartera avall, ens aturem uns instants davant de tal espectacle efímer. El Pollegó inferior impressiona més que de costum, i el superior i el Calderer romanen sota un espès núvol. Avall. Veloç, espectacular, genial, brutal, magnífic, impressionant, inoblidable, fascinant, trepidant, fugaç, insuperable, elegant i increïble. Qui ho diria que aquest pedregar podia transmetre tot això en pocs minuts (massa pocs). Crec que mai havia encadenat tants girs seguits en una baixada.

Fem un mos abans de retornar cap al refugi. Aquest cop flanquegem amb els esquís a l'esquena, més per comoditat que per necessitat. Jo encara no m'acabo de creure que hagi baixat del Pedraforca amb esquís, però és ben cert. El Pau i l'Aleix avui han estat superats en velocitat i empenta en el descens, però no patiu nois que la vostra fluïdesa i tècnica costa de veure per aquests paratges (com a mínim de baixada!).

Arribem al refugi altre cop i abans de fer via cap al cotxe, m'aturo a contemplar la cara nord del Pedraforca, esquitxada de blanc per tot arreu, impressionant com sempre. Potser algun dia.