Segueix-nos:

Corredor Pocoyó, F (200m) 

Pic de la Dona, 2.704m



Diumenge. Ahir vaig plegar tard i quan sona el despertador em vull morir, però avui no cal passar per Sabadell i em consolo pensant que hauré pogut dormir mitja hora més. Intentar esmorzar a aquestes hores, amb el cos com si m'hagués atropellat una llevaneus, és molt dur de superar, però és el primer peatge a pagar.



Anem cap a Vallter, avui hi tenim una bona colla d'amics que van a practicar maniobres de supervivència per aquelles contrades. Coincidim vestint-nos a l'aparcament però mentre esperem la resta d'esquiadors els caminaires desapareixen Portella enllà.

Hora llarga més tard engeguem maquinària nosaltres quatre, xino-xano, amb el mateix rumb. A la Portella descartem l'opció de fer cim i després baixar cap al nord, que la carena està ben pelada, i baixem directes cap a França. Una baixada gelada, sense cap més gràcia que la de poder atrapar els col·legues.



Als peus del circ la fem petar un rato llarg. Fa caloreta i no tenim cap pressa, però ells sembla que encara en tenen menys i acaben marxant abans els esquiadors. Resseguim el peu de paret confirmant la feina feta pel vent fins que trobem una línia, aparentment fàcil, directa i contínua fins dalt de tot, ens hi llancem de cap!

A davant, el Pau i l'Arnau s'ho cruspiran en un tres i no res, que no cal pas corda. Darrera seu, amb el Manu, sí que traurem la corda que hem carregat, ni que sigui per donar el plaer de practicar al meu company d'avui. Surto a l'ensamble per anar més lleugers i amb un tascó, algun gendarme i un pont de roca tancat a cop de martell fem mitja canal. L'altra mitja la parteix el meu company pel simple plaer de muntar reunió i els últims metres surten sols, que ja són més ajaguts.


Mirem enrere, la resta són encara molt avall. Mirem amunt, ni rastre de sabadellencs. Recollim tot plegat i grimpem l'aresta que ens separa del cim, on encara queda una bona colla de tennistes. Un mos, un glop, apretar botes i avall.

La baixada directa cap a les pistes, en mitja hora al cotxe, per una neu tirant a lletja però que almenys no crosteja. Recollim, carreguem i a mig camí encaixem una hamburguesa de poltre i una cervesa del tot gratificants mentre anem recollint anècdotes dels companys que van arribant sans i estalvis. I, com sempre, un plaer compartir pujades i baixades, repetirem oi?



Alpinisme Esquí Ulldeter

Diumenges de rutina

Corredor Pocoyó, F (200m) 

Pic de la Dona, 2.704m



Diumenge. Ahir vaig plegar tard i quan sona el despertador em vull morir, però avui no cal passar per Sabadell i em consolo pensant que hauré pogut dormir mitja hora més. Intentar esmorzar a aquestes hores, amb el cos com si m'hagués atropellat una llevaneus, és molt dur de superar, però és el primer peatge a pagar.



Anem cap a Vallter, avui hi tenim una bona colla d'amics que van a practicar maniobres de supervivència per aquelles contrades. Coincidim vestint-nos a l'aparcament però mentre esperem la resta d'esquiadors els caminaires desapareixen Portella enllà.

Hora llarga més tard engeguem maquinària nosaltres quatre, xino-xano, amb el mateix rumb. A la Portella descartem l'opció de fer cim i després baixar cap al nord, que la carena està ben pelada, i baixem directes cap a França. Una baixada gelada, sense cap més gràcia que la de poder atrapar els col·legues.



Als peus del circ la fem petar un rato llarg. Fa caloreta i no tenim cap pressa, però ells sembla que encara en tenen menys i acaben marxant abans els esquiadors. Resseguim el peu de paret confirmant la feina feta pel vent fins que trobem una línia, aparentment fàcil, directa i contínua fins dalt de tot, ens hi llancem de cap!

A davant, el Pau i l'Arnau s'ho cruspiran en un tres i no res, que no cal pas corda. Darrera seu, amb el Manu, sí que traurem la corda que hem carregat, ni que sigui per donar el plaer de practicar al meu company d'avui. Surto a l'ensamble per anar més lleugers i amb un tascó, algun gendarme i un pont de roca tancat a cop de martell fem mitja canal. L'altra mitja la parteix el meu company pel simple plaer de muntar reunió i els últims metres surten sols, que ja són més ajaguts.


Mirem enrere, la resta són encara molt avall. Mirem amunt, ni rastre de sabadellencs. Recollim tot plegat i grimpem l'aresta que ens separa del cim, on encara queda una bona colla de tennistes. Un mos, un glop, apretar botes i avall.

La baixada directa cap a les pistes, en mitja hora al cotxe, per una neu tirant a lletja però que almenys no crosteja. Recollim, carreguem i a mig camí encaixem una hamburguesa de poltre i una cervesa del tot gratificants mentre anem recollint anècdotes dels companys que van arribant sans i estalvis. I, com sempre, un plaer compartir pujades i baixades, repetirem oi?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada