per Clemàstecs
Glacera de Coronas, 2996 m
Vall de Coronas, Massís de la Maladeta.
El sender maleït
De pujada s'agafa amb ganes. Amb un tres i no res s'arriba a casa del Quillón, potser no és exactament a la meitat del camí, però si que és a la meitat moral. Quan es veu -si és que es veu- el petit aiguamoll, tot va coll avall. Dues hores justes fins al refugi de Pescadores. Sembla mentida que quan l'estiu s'apodera del lloc, la motorització arribi fins aquí.
De baixada les ganes costa trobar-les, tot i que aquest cop toca complir un petit somni. Sis quilòmetres de baixada a tot drap, esquivant pedres i remant en algun tram, gairebé sense temps d'acomiadar-se del benvolgut Quillón. Llàstima dels dos últims i insuportables revolts, que sàviament es poden fer amb sabatilles -o botes-.
Màrfega, estimada màrfega
De lluny l'olor d'avet cremat i de costelles de be fan que el pas s'acceleri. Refugi ple, o com a mínim més ple del necessari. Foc encès i amb una màrfega pels més despitats. Les deixalles d'un poden ser el tresor d'un altre, això diuen. Vetllada molt animada i final de festa amb el grup "Si sabes como ronco, para que me invitas".
A la baixada l'esgotament demana un descans. El cafè es va fent mentre les motxilles, per si no pesessin prou, s'engreixen un parell de quilos més. Glop calent, insípid, amarg i dolç. Desapareix el Sol i toca abandonar la màrfega. El comiat és dur. L'oferiment a última hora, altruista i carregat de proteïnes, recorda a l'olor del dia abans. No s'ha de caure al parany, queden dues hores de llum.
Caminant en silenci
Com va dir un savi: -No és la intempestiva hora de sortir del jaç el que trenca la joia del dia a dia. Temperatura gèlida, neu fins als genolls i un bosc espès amb l'única ajuda de records d'estiu i dos petits frontals. Un parell de grimpades còmodes. Passat el primer i gelat llac, es pot buscar la satisfacció de l'art i la tècnica de l'ascensió. Un altre llac gelat, vorejat per la desitjada aresta que ens porta al paradís.
Sota un Sol sufocant el retorn esdevé feixuc. A vegades, l'excessiva estabilitat del terreny fa fallar les cames, d'altres fa descobrir noves tècniques de descens. Ara, amb llum, el camí directe és evident i només cal seguir, retrobant els llacs. Entre pedres i arbres encara podem trobar algun petit tresor, però ja no són com els d'abans.
Un petit paradís
Davant s'obre una immensa vall. El color blanc ho inunda tot. El llac no hi és, de roques ben poques, i com més amunt més blanc. Al fons, sorgeix la raó de totes les raons. Esvelta, enorme i estèril. A tocar queda la porta que ens portarà al cel. Moments de contemplació. Arrogant, el dia n'amplifica la majestuositat. Un paradís per fruir del goig d'un ascens mil·limètric, traçant amb precisió cada recta i cada gir.
L'anhelada ruta haurà d'esperar una mica més. No serà per ambició, per temps o per ganes. Els 2996 m marquen el punt d'inflexió. Petit mos per una banda, una mica més per l'altra. Dos moments individuals i íntims abans d'encarar el retorn. L'Absurd de pujar dalt d'un lloc per a després tan sols baixar-ne. Un paradís per gaudir del plaer d'un descens harmònic, dibuixant amb imprecisió cada línia i cada corba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada