Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montsec de Rúbies. Mostrar tots els missatges
Tàrrega, V (180m)
Roca dels Arcs, Vilanova de Meià
Tard no és, però fa una estona plovia i d'aquí una estona tornarà a ploure. Hem sortit de casa plovent, però l'optimisme s'ha aferrat a l'única previsió meteorològica que donava un parell d'hores de treva al migdia i intentem quadrar horaris per escalar sense mullar-nos.
Arribem i no hi ha ningú, tot i que la paret sembla seca, ens hi llencem de cap. Prenem un cúmul de decisions que podrien acabar molt malament, però que ens surten rodones; posar-nos a una via totalment des-equipada que puja en diagonal, amb corda simple i a punt de ploure...
Trobem la via sense problemes, va pel punt més fàcil de la paret. Fàcil, fàcil no ho sé, però és vertical de pebrots això! He sortit esvalotat de la primera reunió, on hem arribat fent el mico, i de seguida veig que m'ho he de prendre amb més calma.
El parabolt no és de la meva via. El xapo tot i que no serveixi per res. Davant meu un mur vertical i a la butxaca una ressenya que assegura que és un quart... Cap assegurança a la vista fins una savina a mig camí, a l'horitzó. Clàssic moment de reflexió inevitable, punt d'inflexió entre tirar amunt abandonant-ho tot, a mans de l'atzar, o recollir la cua entre les cames i anar a veure com plou des del bar. M'hi llenço. Espectacular.
Canvi de savina i canvi de rol, surt l'Arnau. M'estressa haver d'estar aquí aturat veient com cada canto que agafa és millor que l'anterior. Però de seguida em quedo sol perquè se'n va flotant cap a l'altra banda de l'espero. Quan ens retrobem a la següent reunió m'explica les mil meravelles d'anar amb una sola corda, ho heu de provar!
I em torna a tocar i torno a mirar incrèdul la ressenya, ara el quart és desplomat. Però clar, entre el cantorral i tal com entra el número dos, qualsevol no puja!
D'aquí cap amunt, unes quantes rampes i savines més. Al cim agraïm al núvol negre que ens hagi respectat, però a mitja baixada passa l'inevitable, molls al cotxe. De totes maneres, la recompensa a aquest optimisme d'avui, és fer el cafè sota una alzina amb vistes a l'hamaca, i fer el sopar a la vora del foc en bona companyia.
Ressenya:
És tard i vol ploure
per Aleix
Roca dels Arcs, Vilanova de Meià.
Roca Alta, Vilanova de Meià.
L'actriu, d'unes corbes perfectes, fa una entrada en escena tímida però de seguida eleva la temperatura del plató. Cinquanta metres de preliminars per tenir l'espectador a punt pel segon acte, primera escena per majors d'edat de la pel·lícula.
Aquí la trempera s'ha d'aguantar per poder estar a l'alçada de la senyoreta, que poc a poc es va despullant i va ensenyant carn i més carn. El seu ballar sensual fa les delícies de qualsevol però val la pena seguir atents, que les millors escenes estan per arribar.
Vist el primer acte toca fer un descans i avançar ràpidament cap a la segona part de la pel·lícula. L'avís de que s'acosta la millor part és que just abans de començar fan anuncis, una estroncada de trempera força desagradable que s'ha d'aprofitar per rascar-se l'esquena contra l'arbre, i posar-se còmode a la sabina per gaudir de la segona part de l'espectacle.
A partir d'aquí l'actuació de l’actriu principal és ben mereixedora d'un Òscar. Un festival de corbes sensuals ballant al ritme de melodies hipnòtiques que interpreten un seguit de papers que fan les delícies de tothom. El segon acte, més picant, dóna pas a la que serà una de les millors interpretacions en placa de cinc superior que s'hagin vist mai; us asseguro que no voldreu que s'acabi mai!
L'escena final acaba de deixar l'espectador satisfet i content d'haver descobert el talent d'aquest tros de dona. Mentre surten els crèdits serà inevitable buscar més pel·lícules seves, però per ara no n'hi ha més en cartellera i tocarà esperar estrenes futures, que aquests tresors no es poden descarregar d'internet.
Ressenyes:
La reina del porno
per Aleix
Maduritas Calientes, 6a (165m)
Peladet oriental, Rúbies.
Massa lluny per anar i tornar en un sol dia, sense saber com, vam acabar l'any a Rúbies. Tot i ser a ple desembre en un moment de passió desenfrenada ens trobem uns tocats del bolet sense samarreta, menjant llaminadures i jugant a seduir els voltors amb l'esperança de que algun d'ells s'acosti a saludar. Només els hi faltava la cervesa a aquest parell!
La via, el dia i el lloc no són menys que deliciosos i ens trastoquen una mica. Amb la feina dels dos primers llargs feta, que és on s'ha de fer una mica més de força, sortim catapultats cap al cim per un esperó on, malgrat la generosa distància entre assegurances, s'ha de gaudir de valent i pujar a poc a poc per allargar el plaer.
Certament sorprèn el desequilibri de l'equipament quan la dificultat només varia un plus amunt o avall. El tercer llarg és el més fàcil i el tema allunya, fins i tot pot espantar al principi, tot i que quan ens hi posem confirmem que és un seguit de bústies cada vint centímetres, com si d'una escala es tractés. Es pot passar amb el que hi ha o tranquil·lament entaforar alguna peça entre xapes, al gust. La resta, un xic més difícil, full equip.
Molt recomanable tot plegat. Potser desmereix una mica l'eternitat de la pista des de Vilanova però és el preu a pagar per la solitud infinita d'un indret preciós. Si fóssim matiners o ràpids n'hauríem pogut fer una altra però està clar que no són els nostres punts més forts!
Ressenya:
Seduint voltors
per Aleix
Pas nou, Vilanova de Meià.
Aquest cap de setmana hem rondat per Vilanova de Meià i, tot i que no hem solucionat els assumptes que hi tenim a mitges, hem pogut torrar-nos al Sol i escalar una miqueta.
El dissabte és un dia tranquil; pugem amb cotxe tard i arribem allà a l'hora de dinar. Hi fa molta calor però sota d'una bona alzina no s'hi podria estar millor i ens hi quedem dinant, fent el te, la migdiada... no tenim pressa per escalar.
La tarda la passem fent esportiva al contrafort de la Roca dels Arçs. Un parell de vies poc agraciades per entrar en calor i de seguida ens crida un 6b, que a mi em costa i el Miquel s'hi pixa, i un insípid 6a per abans de marxar.
Al vespre ens retirem cap al nostre camp base on ens fotem un senyor tiberi, unes partides de cartes i ens adormim sota un sostre ben estrellat, tranquil i amb una temperatura immillorable.
De matinada obro un ull de tan en tan i el primer que veig és la immensa Roca dels Arçs que de seguida s'escalfa amb els primers raigs de Sol, si havíem anat a dormir bé ens despertem millor. De seguida ens posem en marxa (com tots els francesos que ens envolten) i havent esmorzat tornem a pujar carretera amunt fins passat el pont, on aparquem.
Avui toca fer una via i triem l'Amatista que en teoria ha de ser una bona via, totalment equipada i a sobre no hi toca el Sol fins ben bé el migdia. Mentre pugem decidits tartera amunt ens n'adonem que hi ha una cordada francesa que ha matinat més que nosaltres però pugem i ens esperem una miqueta a peu de via per comprovar que van més lleugers del que anirem nosaltres. Aquí, veient això i la pinta de la roca dels primers metres (entre altres coses), l'Arnau decideix que no vol escalar i, com que el conec, no el burxo massa i li cedeixo la càmera perquè ens faci les fotos.
Comença el Miquel empalmant les dues primeres tirades i a ell no li desagraden... Jo, de segon, ho trobo tot fastigós, amb la roca molt relliscosa, les preses arrodonides, jo pujant fatal i a sobre desploma! M'agrada tan poc que pujo amb la intenció d'abandonar la via tan bon punt arribi a la reunió.
En arribar a la reunió i mirar amunt decideixo donar una última oportunitat a la via i tirar amunt per aquesta atractiva placa grisa, llisa i plena de petites fissures horitzontals. L'he encertat. Tot el llarg és genial, des del primer flanqueig horitzontal fins a l'última excursió cap a la reunió gaudeixo com un nen petit buscant els peus amagats, tocant regletes, abusant de bons cantells i, per sobre de tot, celebrant que la roca no és com la dels primers llargs. També em salto una reunió, faig un flanqueig fàcil per espavilar una mica més i munto la reunió en un senyor balcó amb vistes a l'Arnau, que saluda des de la paret del costat.
El meu company de corda puja de segon amb molta més gràcia que jo al primer llarg i em sorprèn quan en arribar a la reunió em diu que faci jo el següent llarg. El fet és que veient com era el 6a i mirant amunt es veia que aquell cinc havia de ser ben bonic... resumint, que no em queixo, agafo el material que ell ha recollit i me'n vaig amunt amb la intenció de no parar fins dalt de tot de la paret, serà l'últim llarg.
La sortida de la reunió és un pèl estranya i m'he d'enfilar recte amunt a abraçar literalment una prominència que hi ha a la paret i que sona molt buida. Des d'aquí es pot caçar el parabolt i començar el festival de cantells i més cantells. El llarg és com l'anterior però a tot arreu on poses l'ull t'hi cap la mà fins que arribo a una petita feixa amb un sostret que també té tantes bones mans que no passa del quart grau. Superada la placa i el sostre surto per una rampa i passo de llarg la última reunió per poder-la muntar a l'ombra d'una alzina ja lluny de la vertical.
El Miquel, que no el veig des d'allà dalt, puja tan tranquil que de seguida ho tenim tot recollit i estem buscant el camí de baixada. S'ha portat molt bé el meu company de cordada avui obrint la part fastigosa de la via i cedint-me tots els llargs de bona roca que, per sort, paguen la pena dels primers.
Al cotxe recollim al fotògraf i anem a dinar a l'ombra al costat de la font on gaudim dels últims moments de pau abans d'acomiadar-nos de tant calcari i tornar cap a les nostres contrades conglomerades.
Calcari
per Aleix
Chiricahua Roc, 6b+ (190m)
Serra de Comiols, Benavent de la Conca.
Segon dia de vacances, segon dia d'escalada, avui toca fer una senyora via.
Ens despertem amb molta calor a Vilanova i tornem cap al Pallars per escalar a Comiols on creiem que estarem més o menys refugiats de la calor gràcies a la seva orientació nord-oest (en cap cas per enyorança del conglomerat, que consti!). Des del poble de Benavent seguim una pista que ens deixa a ben justos deu minuts del peu de via, on acabem d'arribar creuant un parell de camps i remuntant un petit bosc.
La intenció és escalar obrint dues tirades seguides cadascú, per agilitzar el tema de la cordada de tres, i comença l'Arnau. El primer llarg puja per una llastra molt evident però un pèl bruta fins a fer reunió on aquesta desapareix. Amb els primers metres d'escalar ja ens adonem de que la pluja de pedres ens acompanyarà tot el dia i que ens caldrà estar ben atents.
Segueix l'Arnau amb el segon llarg, el més dur de tots, que segons la ressenya ha de ser un Ae però que segons tenim entès no passa de 6b+ i això motiva especialment al primer de cordada. Se'n surt prou bé, tot en lliure, patint i gaudeix. Darrera seu puja el Pau i tres quarts del mateix, però a mi em costa molt més i em veig obligat a treure l'estrep.
Les següents dues tirades les obre el Pau i es converteixen en els primers llargs que obre. Són uns quants metres més fàcils que els primers i ens enlairen de seguida guanyant així unes fantàstiques vistes a tota la conca. L'última reunió que munta el pau (R4) és una enorme feixa a la paret, un balcó que sembla fet expressament per resguardar-nos del Sol i permetre'ns descansar els ronyons de l'arnés.
Els dos últims llargs també els obre l'Arnau; el Pau diu que ja en te prou i jo no m'hi veig amb cor, tot i que després comprovo que són els metres més fàcils i on gaudeixo més, però portem gairebé sis hores penjats i només pensem en acabar ràpid. De seguida som a dalt de tot de la serra contents i satisfets, sobretot el Pau que ha aconseguit acabar la seva primera via seria, però tots tres n'estem molt cofois d'haver acabat aquesta gran via. Com a únic inconvenient ressaltaré la pluja de pedres que cauen i els trams descompostos que trobem al llarg de la via, però cal destacar el pati que ofereix Comiols i el fet que hi toqui l'ombra fins ben entrada la tarda.
Els Comiols (Vacances 2)
per Aleix
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montsec de Rúbies. Mostrar tots els missatges