Segueix-nos:

Pas nou, Vilanova de Meià.


Aquest cap de setmana hem rondat per Vilanova de Meià i, tot i que no hem solucionat els assumptes que hi tenim a mitges, hem pogut torrar-nos al Sol i escalar una miqueta.

El dissabte és un dia tranquil; pugem amb cotxe tard i arribem allà a l'hora de dinar. Hi fa molta calor però sota d'una bona alzina no s'hi podria estar millor i ens hi quedem dinant, fent el te, la migdiada... no tenim pressa per escalar.

La tarda la passem fent esportiva al contrafort de la Roca dels Arçs. Un parell de vies poc agraciades per entrar en calor i de seguida ens crida un 6b, que a mi em costa i el Miquel s'hi pixa, i un insípid 6a per abans de marxar.


Al vespre ens retirem cap al nostre camp base on ens fotem un senyor tiberi, unes partides de cartes i ens adormim sota un sostre ben estrellat, tranquil i amb una temperatura immillorable.

De matinada obro un ull de tan en tan i el primer que veig és la immensa Roca dels Arçs que de seguida s'escalfa amb els primers raigs de Sol, si havíem anat a dormir bé ens despertem millor. De seguida ens posem en marxa (com tots els francesos que ens envolten) i havent esmorzat tornem a pujar carretera amunt fins passat el pont, on aparquem.


Avui toca fer una via i triem l'Amatista que en teoria ha de ser una bona via, totalment equipada i a sobre no hi toca el Sol fins ben bé el migdia. Mentre pugem decidits tartera amunt ens n'adonem que hi ha una cordada francesa que ha matinat més que nosaltres però pugem i ens esperem una miqueta a peu de via per comprovar que van més lleugers del que anirem nosaltres. Aquí, veient això i la pinta de la roca dels primers metres (entre altres coses), l'Arnau decideix que no vol escalar i, com que el conec, no el burxo massa i li cedeixo la càmera perquè ens faci les fotos.

Comença el Miquel empalmant les dues primeres tirades i a ell no li desagraden... Jo, de segon, ho trobo tot fastigós, amb la roca molt relliscosa, les preses arrodonides, jo pujant fatal i a sobre desploma! M'agrada tan poc que pujo amb la intenció d'abandonar la via tan bon punt arribi a la reunió.


En arribar a la reunió i mirar amunt decideixo donar una última oportunitat a la via i tirar amunt per aquesta atractiva placa grisa, llisa i plena de petites fissures horitzontals. L'he encertat. Tot el llarg és genial, des del primer flanqueig horitzontal fins a l'última excursió cap a la reunió gaudeixo com un nen petit buscant els peus amagats, tocant regletes, abusant de bons cantells i, per sobre de tot, celebrant que la roca no és com la dels primers llargs. També em salto una reunió, faig un flanqueig fàcil per espavilar una mica més i munto la reunió en un senyor balcó amb vistes a l'Arnau, que saluda des de la paret del costat.

El meu company de corda puja de segon amb molta més gràcia que jo al primer llarg i em sorprèn quan en arribar a la reunió em diu que faci jo el següent llarg. El fet és que veient com era el 6a i mirant amunt es veia que aquell cinc havia de ser ben bonic... resumint, que no em queixo, agafo el material que ell ha recollit i me'n vaig amunt amb la intenció de no parar fins dalt de tot de la paret, serà l'últim llarg.


La sortida de la reunió és un pèl estranya i m'he d'enfilar recte amunt a abraçar literalment una prominència que hi ha a la paret i que sona molt buida. Des d'aquí es pot caçar el parabolt i començar el festival de cantells i més cantells. El llarg és com l'anterior però a tot arreu on poses l'ull t'hi cap la mà fins que arribo a una petita feixa amb un sostret que també té tantes bones mans que no passa del quart grau. Superada la placa i el sostre surto per una rampa i passo de llarg la última reunió per poder-la muntar a l'ombra d'una alzina ja lluny de la vertical.

El Miquel, que no el veig des d'allà dalt, puja tan tranquil que de seguida ho tenim tot recollit i estem buscant el camí de baixada. S'ha portat molt bé el meu company de cordada avui obrint la part fastigosa de la via i cedint-me tots els llargs de bona roca que, per sort, paguen la pena dels primers.


Al cotxe recollim al fotògraf i anem a dinar a l'ombra al costat de la font on gaudim dels últims moments de pau abans d'acomiadar-nos de tant calcari i tornar cap a les nostres contrades conglomerades.


Montsec de Rúbies

Calcari

Pas nou, Vilanova de Meià.


Aquest cap de setmana hem rondat per Vilanova de Meià i, tot i que no hem solucionat els assumptes que hi tenim a mitges, hem pogut torrar-nos al Sol i escalar una miqueta.

El dissabte és un dia tranquil; pugem amb cotxe tard i arribem allà a l'hora de dinar. Hi fa molta calor però sota d'una bona alzina no s'hi podria estar millor i ens hi quedem dinant, fent el te, la migdiada... no tenim pressa per escalar.

La tarda la passem fent esportiva al contrafort de la Roca dels Arçs. Un parell de vies poc agraciades per entrar en calor i de seguida ens crida un 6b, que a mi em costa i el Miquel s'hi pixa, i un insípid 6a per abans de marxar.


Al vespre ens retirem cap al nostre camp base on ens fotem un senyor tiberi, unes partides de cartes i ens adormim sota un sostre ben estrellat, tranquil i amb una temperatura immillorable.

De matinada obro un ull de tan en tan i el primer que veig és la immensa Roca dels Arçs que de seguida s'escalfa amb els primers raigs de Sol, si havíem anat a dormir bé ens despertem millor. De seguida ens posem en marxa (com tots els francesos que ens envolten) i havent esmorzat tornem a pujar carretera amunt fins passat el pont, on aparquem.


Avui toca fer una via i triem l'Amatista que en teoria ha de ser una bona via, totalment equipada i a sobre no hi toca el Sol fins ben bé el migdia. Mentre pugem decidits tartera amunt ens n'adonem que hi ha una cordada francesa que ha matinat més que nosaltres però pugem i ens esperem una miqueta a peu de via per comprovar que van més lleugers del que anirem nosaltres. Aquí, veient això i la pinta de la roca dels primers metres (entre altres coses), l'Arnau decideix que no vol escalar i, com que el conec, no el burxo massa i li cedeixo la càmera perquè ens faci les fotos.

Comença el Miquel empalmant les dues primeres tirades i a ell no li desagraden... Jo, de segon, ho trobo tot fastigós, amb la roca molt relliscosa, les preses arrodonides, jo pujant fatal i a sobre desploma! M'agrada tan poc que pujo amb la intenció d'abandonar la via tan bon punt arribi a la reunió.


En arribar a la reunió i mirar amunt decideixo donar una última oportunitat a la via i tirar amunt per aquesta atractiva placa grisa, llisa i plena de petites fissures horitzontals. L'he encertat. Tot el llarg és genial, des del primer flanqueig horitzontal fins a l'última excursió cap a la reunió gaudeixo com un nen petit buscant els peus amagats, tocant regletes, abusant de bons cantells i, per sobre de tot, celebrant que la roca no és com la dels primers llargs. També em salto una reunió, faig un flanqueig fàcil per espavilar una mica més i munto la reunió en un senyor balcó amb vistes a l'Arnau, que saluda des de la paret del costat.

El meu company de corda puja de segon amb molta més gràcia que jo al primer llarg i em sorprèn quan en arribar a la reunió em diu que faci jo el següent llarg. El fet és que veient com era el 6a i mirant amunt es veia que aquell cinc havia de ser ben bonic... resumint, que no em queixo, agafo el material que ell ha recollit i me'n vaig amunt amb la intenció de no parar fins dalt de tot de la paret, serà l'últim llarg.


La sortida de la reunió és un pèl estranya i m'he d'enfilar recte amunt a abraçar literalment una prominència que hi ha a la paret i que sona molt buida. Des d'aquí es pot caçar el parabolt i començar el festival de cantells i més cantells. El llarg és com l'anterior però a tot arreu on poses l'ull t'hi cap la mà fins que arribo a una petita feixa amb un sostret que també té tantes bones mans que no passa del quart grau. Superada la placa i el sostre surto per una rampa i passo de llarg la última reunió per poder-la muntar a l'ombra d'una alzina ja lluny de la vertical.

El Miquel, que no el veig des d'allà dalt, puja tan tranquil que de seguida ho tenim tot recollit i estem buscant el camí de baixada. S'ha portat molt bé el meu company de cordada avui obrint la part fastigosa de la via i cedint-me tots els llargs de bona roca que, per sort, paguen la pena dels primers.


Al cotxe recollim al fotògraf i anem a dinar a l'ombra al costat de la font on gaudim dels últims moments de pau abans d'acomiadar-nos de tant calcari i tornar cap a les nostres contrades conglomerades.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada