Segueix-nos:

Maduritas Calientes, 6a (165m)

Peladet oriental, Rúbies.


Massa lluny per anar i tornar en un sol dia, sense saber com, vam acabar l'any a Rúbies. Tot i ser a ple desembre en un moment de passió desenfrenada ens trobem uns tocats del bolet sense samarreta, menjant llaminadures i jugant a seduir els voltors amb l'esperança de que algun d'ells s'acosti a saludar. Només els hi faltava la cervesa a aquest parell!

La via, el dia i el lloc no són menys que deliciosos i ens trastoquen una mica. Amb la feina dels dos primers llargs feta, que és on s'ha de fer una mica més de força, sortim catapultats cap al cim per un esperó on, malgrat la generosa distància entre assegurances, s'ha de gaudir de valent i pujar a poc a poc per allargar el plaer.


Certament sorprèn el desequilibri de l'equipament quan la dificultat només varia un plus amunt o avall. El tercer llarg és el més fàcil i el tema allunya, fins i tot pot espantar al principi, tot i que quan ens hi posem confirmem que és un seguit de bústies cada vint centímetres, com si d'una escala es tractés. Es pot passar amb el que hi ha o tranquil·lament entaforar alguna peça entre xapes, al gust. La resta, un xic més difícil, full equip.


Molt recomanable tot plegat. Potser desmereix una mica l'eternitat de la pista des de Vilanova però és el preu a pagar per la solitud infinita d'un indret preciós. Si fóssim matiners o ràpids n'hauríem pogut fer una altra però està clar que no són els nostres punts més forts!


Ressenya:


Montsec de Rúbies

Seduint voltors

Maduritas Calientes, 6a (165m)

Peladet oriental, Rúbies.


Massa lluny per anar i tornar en un sol dia, sense saber com, vam acabar l'any a Rúbies. Tot i ser a ple desembre en un moment de passió desenfrenada ens trobem uns tocats del bolet sense samarreta, menjant llaminadures i jugant a seduir els voltors amb l'esperança de que algun d'ells s'acosti a saludar. Només els hi faltava la cervesa a aquest parell!

La via, el dia i el lloc no són menys que deliciosos i ens trastoquen una mica. Amb la feina dels dos primers llargs feta, que és on s'ha de fer una mica més de força, sortim catapultats cap al cim per un esperó on, malgrat la generosa distància entre assegurances, s'ha de gaudir de valent i pujar a poc a poc per allargar el plaer.


Certament sorprèn el desequilibri de l'equipament quan la dificultat només varia un plus amunt o avall. El tercer llarg és el més fàcil i el tema allunya, fins i tot pot espantar al principi, tot i que quan ens hi posem confirmem que és un seguit de bústies cada vint centímetres, com si d'una escala es tractés. Es pot passar amb el que hi ha o tranquil·lament entaforar alguna peça entre xapes, al gust. La resta, un xic més difícil, full equip.


Molt recomanable tot plegat. Potser desmereix una mica l'eternitat de la pista des de Vilanova però és el preu a pagar per la solitud infinita d'un indret preciós. Si fóssim matiners o ràpids n'hauríem pogut fer una altra però està clar que no són els nostres punts més forts!


Ressenya:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada