Rotpunkt romàntic

per Clemàstecs 11 de nov. 2018

Normal, V+ (90 m)

Cavall Bernat, Montserrat.

Porto un parell d'hores esbufegant de valent i sense aturar-me. Avui després de la migdiada, sense voler-ho evitar, l'avorriment m'ha portat als peus de Montserrat. Amb la calça curta, el frontal i un jersei per si refresca, encaro la drecera dels tres quarts a bon ritme fins al monestir. Només pretenia arribar fins aquí, però ja que hi som anirem fins a la plaça sta. Anna a veure la Prenyada. Com que la pujada no ha sigut prou penosa encara, i les vistes no m'acaben de fer el pes, aprofitant l'avinentesa que el dia s'està apagant, acabo d'arrossegar-me penosament, ara sí, fins a st. Jeroni.

De baixada, i de sobte, a la meva esquerra veig el Cavall Bernat il·luminat amb les últimes llums del dia. M'aturo a contemplar-ho amb més calma. Sé que arribaré de nit a Monistrol si perdo massa el temps, però bé s'ho val. Des d'aquí puc veure perfectament la via normal del Cavall Bernat, que vam escalar ara fa ben bé un mes. Una via que es va obrir el 27 d'octubre de l'any 1935, amb una sabata i una espardenya, comparat a com s'hi puja avui en dia. Jo feia anys que volia fer-la, però mai trobàvem el moment.

La primera grimpada, la vam fer amb la corda ja preparada. Tot i la dificultat, si es vol es poden posar forces coses molt bones per assegurar una possible relliscada, encintant el famós pi un cop al coll, i superant un parell de metres més fins a la primera reunió. El llarg de flanqueig és més difícil per l'estat polit d'alguna de les preses i el lloc on estem escalant, que no pas per la dificultat real. Broma amunt, broma avall, em va tocar escalar el llarg de segon assegurat d'un nus dinàmic, perquè algú amb la xerrera es va deixar certa andròmina a la reunió anterior.

En aquest punt ja podíem admirar el famós diedre amb les escàrpies gegants que havíem vist tantes vegades mentre efectuàvem el descens del cavall. Tram preciós, magnífic i magistral. Jo no vaig atrevir-me a usar la tècnica del diedre, sempre em fa cosa això d'eixarrancar-me. Primer vaig anar trampejant per la placa i quan es va posar més seriós el tema, vaig solucionar-ho amb un parell d'encastaments de colze, tot sortint frisant per un final de llarg amb uns cantells boníssims i espectaculars, afluixant ràpidament fins a dalt de la berruga.

Aquell dia ens acompanyava l'Artur, que no havia pujat mai al cavall i va fer ell l'últim llarg, tot muntant-nos la reunió final a la Moreneta. Vam estar uns minuts al cim, gaudint del moment i vam efectuar el típic descens de sempre, fàcil i sense pèrdua: del cim a la berruga, i de la berruga al pi.

Es fa fosc i encara em queden uns quants quilòmetres fins al cotxe, però pel camí encara em queden per veure l'Elefant, la Prenyada, la Mòmia, el Trencabarrals, les Gorres....

Ressenya: