Granit de llevant

per Clemàstecs 11 de nov. 2018

Doctor Neret, 6b (240 m)

Dent d'en Rossell, Vall de Núria.

Una vegada més cap al Ripollès. El granit de llevant no és com el de les contrades de ponent. Sovint no resulta tan franc a la vista, ni per assegurar ni per agafar-s'hi fort. Però la veritat és que entre trams sorrosos, molsosos i selvàtics, més sovint del que sembla a primer cop d'ull, podem trobar recorreguts interessants. Amb aquest d'avui ja en portarem quatre en total i no serà l'últim, i això que la primera vegada no ens va agradar gens.

Pugem veloços fins al peu de via, que és gairebé el mateix que el del darrer cop. No sé què té aquest lloc que l'Aleix sempre puja a fons. A més a més, avui s'enfada amb si mateix; l'han avançat uns escaladors que podrien ser el seu pare! El primer llarg comença en un sòcol herbós i humit de pocs metres però després es posa interessant, de cantell petit i algun pas de semiadherència. S'acaba just a sota d'un dels millors llargs de la via.

Placa vertical i amb un pas desplomat, per acabar, bastant més difícil que la resta. El faig amb la corda per dalt i encara gens preparat pel que m'espera. Suo més del compte, agafo alguna variant entre parabolts i arribo a un no esperat encastador de lleves, on després de lluitar uns minuts em penjo com un xoriço, a un metre de la reunió.

Seguim per un llarg de tràmit amb algun arbre a llaçar i arribem a un altre tram interessant. Un flanqueig cap a la dreta que és molt més fàcil del que sembla i on la molsa que hi ha, no molesta en absolut. Arribo a la reunió i ja esbufego al veure el sostret que em toca superar al següent llarg. M'hi planto en moment i resulta fins i tot agradable de fer gràcies al generós cantell que hi ha. Més amunt un pas fi per entrar a la reunió.

A continuació l'Aleix escala el que sembla l'últim llarg vertical de la via, amb un parell de passos aeris que supera amb l'ajuda inestimable d'una bona sabina plantada al mig del diedre. Fa reunió a l'inici de la jungla i em passa el testimoni. Per uns moments recordo l'última via que vaig fer a Collegats, on vaig tenir el plaer d'escalar el "millor" llarg del món. Aquest si acosta, però per desgràcia no acaba de tenir prou nivell estètic.

Supero uns arbusts, trepitjo una mica de fang i sense manies utilitzo un parell d'expansions per superar un tram on regalima l'aigua. Ja hi sóc, el pas clau de la via. Amb la mà esquerra m'agafo a una sabina, amb la mà dreta a una corda fixa podrida, i supero magistralment el bell pas per sota de la sabina, i per fi, m'endinso de ple a la selva, clavant les urpes a la terra humida per arribar a la reunió. A l'Aleix no li agrada com he superat el pas i decideix passar per sobre, fent alguna maniobra tècnica per no quedar-se atrapat.

El penúltim llarg és espectacular, no ens ho esperàvem. Placa interessant i fina que es transforma finalment en un diedre atlètic que ens deixa a una rampa amb generós cantell fins a la reunió. Per acabar resta un tram herbós i dos graons molt fàcils fins a la reunió, on l'ús de la corda només està justificat per què no saps mai quan pots patinar i rodolar fins a peu de via. Baixem pel camí còmode, recuperem la motxilla i cap a casa.