Tremolor, amb febre i fred

per Clemàstecs 27 de set. 2016

Kuru, 6b/Ae (330 m)

Dent d'en Rosell, Vall de Núria.

Continuem el nostre viatge pel Pirineu, i aquest cap de setmana ens n'anem a la Vall de Núria. No sabem si fer una via totalment equipada o alguna cosa amb més alegria. Deixem la decisió en mans dels sentiments que tinguem en el moment de carregar les motxilles. Al final avui estem mandrosos i no només anirem a fer una via Kuru que està totalment equipada, sinó que hi anirem amb corda simple i grigri.

No tenim gaires bons records d'aquesta paret. L'última vegada que hi vam anar vam acabar fins als nassos de la molsa, però aquest estiu hem vist unes quantes piades recents i ens hem animat a tornar-hi. La via en qüestió comença al peu de l'antiga via del cremallera i no té pèrdua, ja que podem anar seguint les xapes amb una simple ullada.

Avui, per decisió imposada, començo jo. La força (o sort) fa massa temps que acompanya a l'Aleix i sempre li toca escalar primer. Així que miro amunt i escalo el primer llarg amb incertesa, preguntant-me si trobaré molsa o no més amunt, de moment no n'hi ha i la roca és bona i franca. De fet, de molsa ens en trobem molta però en cap cas molesta per escalar, només puntualment.

Anem fent llarg darrera llarg sense gaires complicacions. Podríem destacar com a molt bonics dos llargs. El segon és un 6b que no et deixa afluixar i que d'entrada, si no estem avesats a l'adherència, no ens acabarem de creure com els gats s'agafen a la roca fins que arribem a la reunió sense caure. El sisè és un 6a molt continuu que comença amb un flanqueig impressionant, continua amb un sostret, que resseguirem per sota en bavaresa o placa depenen de les nostres preferències, i acaba flanquejant altre cop per entrar a la reunió fent un esforç final.

Aquests dos últims trams són molt bonics però és que tots els altres de bonics també ho són. Potser he triat aquest dos perquè ens han semblat els menys senzills, i ja se sap que embellim falsament alguns passatges simplement per tenir un grau més alt. Potser si hem de destacar alguna cosa dolenta, serien els llargs setè i vuitè, però estan al mig i encara ens quedaran un parell de trams magnífics per fer marxar el mal gust de boca.

I llarg darrera llarg arribem al final de la via. La tornada nosaltres la fem cap a l'esquerra i això sí que no resulta gens bonic. Quin descens més tortuós fins que no arribem a peu de via. La resta ja fa baixada que diuen. Arribem al punt de sortida i cap al Vallès que hi falta gent (i es fa fosc). Una altra via de granit cap al sarró aquest estiu, i aquesta amb la gratificació que després de quatre o cinc vies l'Aleix no ha començat el primer!