Les Granotes

per Clemàstecs 5 d’oct. 2016

El último buril, V+ (270 m)

Paret del Pessó, Collegats.

Fa massa dies que no fem bivac i ens n'anem a Collegats a dormir al costat d'unes granotes que no existeixen, només són una llegenda. Jo no hi he anat mai a Collegats. Fa anys que ho vam provar amb l'Aleix. Volíem fer la Tànger però justament quan vam arribar a peu de via va començar a ploure.

De bon matí sense gaire pressa i olorant ja la mandra només sortir del sac, canviem de plans i anem a fer una via anomenada El último buril. La via en qüestió és a la paret del Pessó i s'hi accedeix gairebé pel mateix camí que recordo de fa uns anys. El que falta al gairebé és un camí de senglars que flanqueja a l'esquerra pel peu de la paret. De fet hi havia un camí per persones, però ja se sap que a vegades a la muntanya ens identifiquem més amb els senglars nosaltres...

La força torna a acompanyar l'Aleix, i malgrat que sóc jo la mà innocent, li torna a tocar primer. El pròxim dia en lloc de mà innocent dictaré jo la sort directament, perquè això ja comença fer olor de socarrim. Bé, el xicot es fa un dels millors llargs de la via. Un cinquè amb roca franca, bona i en algun punt fins i tot desplomada. Em sorprèn la roca i alhora m'agrada, un gaudi de grans còdols grisos.

Anem fent fins a una feixa, un llarg de transició que em toca fer de primer de cordada. Resulta el millor llarg de tots. Comença amb un pas d'adherència per seguir ràpidament per un bosc, ja a peu, i de sobte em trobo el millor tram escalable de tota la via. Tinc davant un mur de quatre metres on podré gaudir d'un veritable contacte amb la natura. Terra desplomada de màxima adherència amb uns magnífics cantells de fusta. S'acaba massa aviat, però l'escalada per aquest terreny tan verge i salvatge bé s'ho val.

Seguim la via sense pena ni glòria fins que ens plantem a la penúltima reunió. Davant ens queda el que sembla un magnífic diedre que li ha tocat al Miquel. L'encara amb desig però un cop al mig es fa un embolic. Malgrat tot en surt victoriós i arriba a l'última reunió. No pot queixar-se, la morfologia de la roca que es presenta en aquesta reunió és òptima pel descans de l'escalador, a part de les vistes fantàstiques del congost.

I per acabar-ho de fer tot molt més fantàstic encara, fem una ferrada de baixada. Les llegendes deien que feia de mal baixar, que era perillosa i que fins i tot hi havia monstres que escopien foc al llarg del recorregut, però com les granotes, no era més que una llegenda. Quatre cadenes i dues cordes fixes i ens plantem ràpidament al cotxe.

Ressenya: