Cordinos blaus

per Aleix 29 de juny 2014

Trinxats, V (70m)

La Trumfa, Montserrat.

Porto un parell de dies donant força la talla, obrint llargs d’aquells que et deixen un excel·lent gust a la boca, per bonics, per terrorífics o per difícils. Si més no aquesta és la sensació que m’enduc. Segurament des de terra assegurant o escalant-los amb la corda per dalt no n’hi ha per tant. Potser, fins i tot, sigui jo qui exagera i sigui la manca de valor o l’excès de por el que em fa xalar d’aquesta manera.

Sigui com sigui són experiències que a mi ja no me les treurà mai ningú, petites proeses que em fan estar orgullós de mi mateix. L’altra cara de la moneda és el preu a pagar, arribar exhaust a la primera reunió de la via i no veure’m amb cor de repetir el que acabo de fer un parell o tres vegades més. La falta de carisma mesclada amb les ganes de fer les coses ben fetes m’han engolit cap avall, si trobeu cordinos blaus, són meus!

Ara des de casa és inevitable tirar la vista enrere i pensar que m’hauria d’haver deixat estar de collonades i haver tirat amunt, sempre amunt. Es fa difícil empatitzar amb un mateix quan el teu imaginari és més valent que tu i llavors no es troba cap explicació raonable a la meitat de les retirades a temps. Aquell bon gust de boca es va amargant fins convertir-se en necessitat vital d’arreglar el que es va deixar a mitges i quan aquest moment arribi torcarà afrontar el que ja conec, però també caldrà rematar-ho fins dalt.

La cara bona de que aquestes coses passin a Montserrat és que sempre tens un pla-B a prop. Sense gairebé afluixar-nos ni els gats ens acostem a la Trumfa, esquivant els desploms del camí per escalar una via que, sobre el paper, hauria de ser prou plaent.

I torno a estavellar-me contra un parell de fantasmes: el subestimar la via i el sobreestimar-me a mi mateix sense tenir en compte que vinc cansat mentalment. Al final tot es converteix en ingredients afrodisíacs que fan d’una petita via quelcom més gran. El primer llarg, de segon, em costa una barbaritat i hi passo por i tot, però al segon aconsegueixo gaudir de valent. Presa petita i un parell de panxetes m’obliguen a pujar amb delicadesa. Val a dir també que el cinquè grau de Sant Benet no es troba a tot arreu...

Al cim els gegants adormits ens observen, victoriosos perquè ens han fet fora però recelosos perquè reclamen a crits que resseguim les seves línies. El pròxim dia seré més valent.

Ressenya: