Segueix-nos:

Via del Cabra, 6a (160m)

La Panxa del Bisbe, Montserrat.


A l’altra banda de la vall ens mirem, des del Frigi, l’agulla emblemàtica més encongida de Sant Benet. Empetitida sembla ser l’encarregada de rebre’ns o de barrar-nos el pas segons  li convingui. Li fotem un cop d’ull un dia i l’endemà ens hi tornem a plantar canviant el Miquel pel Pau.

Som afortunats de ser aquí un dilluns. El silenci que ens envolta regna especialment tranquil i només el trenca el soroll d’un parell de corredors despistats, d’algun turista anecdòtic i de les puntuals campanades. El contrast amb el ritme frenètic que pateix la muntanya els caps de setmana és espectacular.


A peu de via, de bon matí, l’aire és fresc. La calor d’aquests dies cau en l’oblit de seguida degut als ruixats de tarda que, un dia més, ens respectaran i tornarem secs a casa.

El Pau de seguida agafa les regnes i surt disparat cap amunt . Farà ell els dos llargs difícils i potser per culpa del cansament ens semblen més picants del que el paper reflecteix. Tot i això, amb l'excel·lència del rocam i la brillantor platejada de les expansions ens cruspim la via en un tres i no res. Sortim per dalt, com déu mana, resseguint una vegada més la rampa cimera i abocant-nos al buit d’aquest ràpel que sempre sembla més del que és.

És la tercera via que fem en aquesta roca i de ben segur que n’hi farem, almenys, un parell més perquè de moment no ens han decebut gens ni mica. La roca boníssima i l’equipament més que suficient de les seves vies són un atractiu enorme per quan ens ha fet mandra emmerdar-nos gaire o per quan no hem volgut caminar més enllà de les escales.
Amb tot això, i potser perquè ens fem grans, hem convertit la Panxa del Bisbe en un Gorro més. L’hem arrencat de Sant Benet, amb tots els pros i contres que això implica, i l’hem acostat a les agulles de l’altra banda. Més difícil i vertical que elles queda com una infiltrada d’un bàndol en files d’un altre batalló que encara ens reserva moltes victòries.


 Ressenya:

Montserrat - Sant Benet

La sisena gorra

Via del Cabra, 6a (160m)

La Panxa del Bisbe, Montserrat.


A l’altra banda de la vall ens mirem, des del Frigi, l’agulla emblemàtica més encongida de Sant Benet. Empetitida sembla ser l’encarregada de rebre’ns o de barrar-nos el pas segons  li convingui. Li fotem un cop d’ull un dia i l’endemà ens hi tornem a plantar canviant el Miquel pel Pau.

Som afortunats de ser aquí un dilluns. El silenci que ens envolta regna especialment tranquil i només el trenca el soroll d’un parell de corredors despistats, d’algun turista anecdòtic i de les puntuals campanades. El contrast amb el ritme frenètic que pateix la muntanya els caps de setmana és espectacular.


A peu de via, de bon matí, l’aire és fresc. La calor d’aquests dies cau en l’oblit de seguida degut als ruixats de tarda que, un dia més, ens respectaran i tornarem secs a casa.

El Pau de seguida agafa les regnes i surt disparat cap amunt . Farà ell els dos llargs difícils i potser per culpa del cansament ens semblen més picants del que el paper reflecteix. Tot i això, amb l'excel·lència del rocam i la brillantor platejada de les expansions ens cruspim la via en un tres i no res. Sortim per dalt, com déu mana, resseguint una vegada més la rampa cimera i abocant-nos al buit d’aquest ràpel que sempre sembla més del que és.

És la tercera via que fem en aquesta roca i de ben segur que n’hi farem, almenys, un parell més perquè de moment no ens han decebut gens ni mica. La roca boníssima i l’equipament més que suficient de les seves vies són un atractiu enorme per quan ens ha fet mandra emmerdar-nos gaire o per quan no hem volgut caminar més enllà de les escales.
Amb tot això, i potser perquè ens fem grans, hem convertit la Panxa del Bisbe en un Gorro més. L’hem arrencat de Sant Benet, amb tots els pros i contres que això implica, i l’hem acostat a les agulles de l’altra banda. Més difícil i vertical que elles queda com una infiltrada d’un bàndol en files d’un altre batalló que encara ens reserva moltes victòries.


 Ressenya:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada