Segueix-nos:

Homedes, V (400m)

El Gat, Pedraforca.

Feia dies que l’escalada i jo no ens acabàvem de portar del tot bé, si més no aquesta és la sensació que tenia jo. Entre pluges inoportunes, vies poc exigents i un parell de retirades em semblava que no estava rebent tot el que l’escalada em podia donar. Ara penso fredament que tampoc n’hi havia per tant i que, tot i les retirades, sí que havia donat i rebut el que tant ens agrada del món de la vertical.

La reconciliació ha estat majúscula. L’objectiu, adientment escollit, també ha estat perfecte; la Nord del Pedraforca. Una paret ferotge i alpina a la que també li havíem d’arrencar una espina des de fa temps i amb la que també em volia reconciliar.


Camí de la paret tot es va recargolant al nus del coll. El Sol desapareix i l’infern de roca gris dubta entre absorvir-me o escupir-me lluny d’allà. Però ni el cel amenaçador ni l’ambient tètric poden competir amb les ganes i la necessitat que em fan bullir la sang. Ni tant sols els passos complicats de només començar la via em fan fora, ans al contrari, m’esperonen encara més i en surto alegre.


Digereixo la via amb paciència, intentant gaudir de cada roc que toco i de cada friend que poso. Tenia moltes ganes de posar trastos i no podria haver triat millor lloc. El meu gaudi es va succeint llarg rera llarg, alterat només per un parell de passos on t’ho has de mirar una mica més.

Com més amunt, millor. L’ambient segueix sent apocalíptic  però els ulls amb els que el veig han canviat. Vaig sentint olor de cim, encerto el traçat constantment, o això em sembla, i no trobo cap entrebanc especial. Gaudeixo com un nen petit i la meva cara de cansament segur que manté un bon somriure.


Unes quantes hores més tard he de triar per on sortir d’aquella paret i amb decisió munto la reunió original de la via, disposat a fer pessigolles als bigotis del gat. Però mentre asseguro l’Arnau me n’adono del cansament que porto al damunt i em faig enrere. Em retiro sabent el que m’estic perdent però els centenars de metres a l’esquena m’han deixat cansat i amb la ment esgotada.


Per sort la tirada per fugir encara em regala, complicant-me jo sol la vida, una bonica escalada que sembla despedir-me d’aquell món i convidar-me a tornar a tocar de peus a terra. El coll avui és el nostre cim.

He fet les paus amb el Pedraforca, amb l’escalada tot torna a ser on ha d’estar i el desig alpinístic d’enfilar nous reptes s’ha engreixat. Bon camí cap a les vacances!


Ressenya:



Pedraforca

L'espina

Homedes, V (400m)

El Gat, Pedraforca.

Feia dies que l’escalada i jo no ens acabàvem de portar del tot bé, si més no aquesta és la sensació que tenia jo. Entre pluges inoportunes, vies poc exigents i un parell de retirades em semblava que no estava rebent tot el que l’escalada em podia donar. Ara penso fredament que tampoc n’hi havia per tant i que, tot i les retirades, sí que havia donat i rebut el que tant ens agrada del món de la vertical.

La reconciliació ha estat majúscula. L’objectiu, adientment escollit, també ha estat perfecte; la Nord del Pedraforca. Una paret ferotge i alpina a la que també li havíem d’arrencar una espina des de fa temps i amb la que també em volia reconciliar.


Camí de la paret tot es va recargolant al nus del coll. El Sol desapareix i l’infern de roca gris dubta entre absorvir-me o escupir-me lluny d’allà. Però ni el cel amenaçador ni l’ambient tètric poden competir amb les ganes i la necessitat que em fan bullir la sang. Ni tant sols els passos complicats de només començar la via em fan fora, ans al contrari, m’esperonen encara més i en surto alegre.


Digereixo la via amb paciència, intentant gaudir de cada roc que toco i de cada friend que poso. Tenia moltes ganes de posar trastos i no podria haver triat millor lloc. El meu gaudi es va succeint llarg rera llarg, alterat només per un parell de passos on t’ho has de mirar una mica més.

Com més amunt, millor. L’ambient segueix sent apocalíptic  però els ulls amb els que el veig han canviat. Vaig sentint olor de cim, encerto el traçat constantment, o això em sembla, i no trobo cap entrebanc especial. Gaudeixo com un nen petit i la meva cara de cansament segur que manté un bon somriure.


Unes quantes hores més tard he de triar per on sortir d’aquella paret i amb decisió munto la reunió original de la via, disposat a fer pessigolles als bigotis del gat. Però mentre asseguro l’Arnau me n’adono del cansament que porto al damunt i em faig enrere. Em retiro sabent el que m’estic perdent però els centenars de metres a l’esquena m’han deixat cansat i amb la ment esgotada.


Per sort la tirada per fugir encara em regala, complicant-me jo sol la vida, una bonica escalada que sembla despedir-me d’aquell món i convidar-me a tornar a tocar de peus a terra. El coll avui és el nostre cim.

He fet les paus amb el Pedraforca, amb l’escalada tot torna a ser on ha d’estar i el desig alpinístic d’enfilar nous reptes s’ha engreixat. Bon camí cap a les vacances!


Ressenya:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada