La que fa 100!

per Aleix 21 d’abr. 2014

Performance, V+ (220m)

Moles del Pessó, Collegats.

Estem d’aniversari. Amb aquesta El Príncep de les Maduixes haurà fet un centenar de vies. Es diu ràpid 100 vies! Una trajectòria amb alts i baixos repleta d’instants que guardarem per sempre més, de batalletes, aventures i emocions que no s’acabarà aquí. Un punt i seguit del que personalment estic molt orgullós i em fa molta il·lusió haver-lo superat.

Volíem celebrar-ho d’alguna manera una mica més especial però la ressaca de la via anterior encara ressona en forma d’agulletes pels nostres cossos, així que decidim limitar-nos a fer una petita festa, evidentment escalant. Ni ens veiem amb cor de fer força i ni ens ve de gust patir així que, per degustar el conglomerat de la zona, tirem cap a una clàssica fàcil i sobre-equipada, es miri per on es miri.

Sense pressa i a ple Sol fem el bonic camí d’aproximació endinsant-nos a les entranyes de la Cova de la Serpent i gaudint de la panoràmica que ens regala el barranc de Sant Pere, una raconada de món preciosa i per nosaltres desconeguda fins ara.

L’escalada, pim-pam, no ens dóna cap mal de cap. A mi em costa arrencar així que el Miquel fa els primers llargs i jo faig els últims, la patxorra que portem ens ho permet. Riem i cantem a duo amb els crits dels barranquistes del fons de la vall que ens fan una enveja terrible només de pensar que ells s’estan banyant mentre a nosaltres se’ns torra el clatell, així que el nostre objectiu es transforma; ara volem acabar ràpid per anar a fer un bany al llac.



Sortim al cim i la calor és infernal. Recollim cap al cotxe innocents pensant que ja hem acabat la feina però tan bon punt veiem les cadenes ens agafa un atac de mandra. Cadena rera cadena, aguantant el pes amb els braços i destrossant-nos les mans contra el ferro anem baixant. Quina cosa més feixuga, per favor! Entre cables, cadenes i cordes fixes devem haver fet més de cent metres de desnivell quan podem veure com la paret del dia anterior ens dóna de nou la benvinguda a la riba de la Noguera.

S’ha acabat el periple per Collegats però de ben segur que hi tornarem. Sortim del congost acompanyant al riu fins allà on les muralles de roca s’esvaeixen i l’aigua perd força per quedar estancada plàcidament a l’embassament de Sant Antoni, on trobem la merescuda refrescada i un bon moment de repòs abans de tornar cap a casa.

Ressenya: