El dimoni del riu

per Aleix 17 d’abr. 2014

Exceso, 6c (160m)

Paret del Diable, Collegats.

És de nit, la lluna ho banya tot de llum blanca i les granotes s’estan fotent un festival de raucar a la bassa del costat. De fons, el remor de l’aigua dels dos rius que ens rodegen no ha minvat gens ni mica però la sensació dins meu és de silenci, tot i així no puc dormir. No recordo en quin mal moment li vaig enviar la ressenya d’aquesta via al Miquel però des d’aquí al llit ja noto com m’apreta, m’anirà gran. Ell s’ha arraulit dins el sac i sembla immers en un son impertorbable. Procuro no pensar en l’endemà i tal com s’amaga la lluna rera la Geganta ens adormim els dos fins que surti el Sol.

L’esmorzar baixa ràpid però se m’entrebanca tan bon punt veig la paret. El congost s’obre i com si del seu guardià es tractés apareix aquesta columna de roca taronja que cau vertical fins al mateix riu. Empasso saliva i intento no mirar amunt.

Mirar avall tampoc és fàcil. El cable d’acer que creua el riu no és la il·lusió de la meva vida però l’empenta del Miquel eclipsa els meus dubtes. Llisquem levitant sobre el riu, que baixa ferotge a més no poder, i quedem atrapats entre l’aigua i la roca. Com si volguéssim escapar d’aquest parany busquem el peu de via per fugir cap amunt.

La gronxada i l’esforç que m’ha suposat creuar el riu passen factura. M’he marejat i tinc ganes de vomitar els croissants de xocolata de l’esmorzar però per sort la pedra de la fortuna li toca al Miquel i tinc una estona per asserenar-me mentre l’asseguro, perfecte.


A la primera reunió deixo estar la tonteria i tot em poso seriós. Ara sí que la verticalitat de la paret ens empresona. Miro amunt i veig la tímida fissura que he de resseguir però també veig que algú ha abandonat a la segona xapa... serà dur això!

Tot és posar-m’hi i se m’esvaeixen els dubtes, és una passada. Les mans recorren la fissura i els peus tenen feina per anar-se obrint cap a la dreta. Pas a pas guanyo alçada però també m’endinso més al bell mig de la paret. Tinc roca al davant, al darrera i sota els peus, on acaba el buit, l’aigua salvatge segueix el seu curs.

A la reunió, exhaust, és el moment de gaudir de ser on sóc. El Miquel puja somrient i reserva forces pel que li espera després però gaudeix fins i tot més que jo. Un glop d’aigua, canviem gri-gri per cintes, encaixada de mans i cap amunt.

Ara la paret ja no és vertical, ara desploma. Però això per ell no és problema i de canto a canto desapareix de la meva vista, cridant de felicitat. El sento cantar, xiular i dir alguna tonteria. És feliç, ho sé sense ni tan sols haver-li de veure la cara. Després entendré que, a més d’haver gaudit d’un llarg fantàstic, ja veu que cap amunt tot serà més senzill.

Jo passo més penes que glòries per recuperar la tirada. Estic molt cansat i és per culpa de la punyetera tirolina però poc a poc arribo a la reunió. El quart llarg es veu una meravella, fàcil i igual de ben protegit que fins ara, i dins del meu cap dos trens s’estavellen. Lo llaminera que és veu la roca xoca contra la prudència pel dolor del meu braç esquerra i veient com ho he passat de malament al llarg anterior cedeixo resignat el meu rol per poder descansar una mica més mentre asseguro.


Tirada de bona presa i passos espectaculars, amb el buit entre les cames, d’aquelles de xalar de valent mirant avall. Ens atrapa el Sol i correm cap al cim, no sense suar la cansalada a la canal-xemeneia de sortida o a l’últim pas, aïllat, que sembla donar-nos la benvinguda al cim... o acomiadar-nos d’aquell precipici.

Destrossats busquem una ombra on fer un mos. Hem anat prou bé de temps però incertesa de com baixar d’allà ens apressa. Trobem el ràpel i ens llencem al buit, tornant a la vertical per anar cap avall. Hem pujat amb una sola corda i la tensió no desapareix fins que trobem l’última reunió.

La tirolina de tornada fa una mica de baixada i ens facilita la feina de creuar el riu i tornar a la vida després d’aquest viatge d’excessos entre diables i inferns. Arribo, salto a terra, llenço els trastos i no puc més que abraçar al Miquel amb les poques forces que em queden, gràcies. Gràcies per entabanar-me a afrontar vies d’aquest calibre i per l’energia que desprens, que sense ella no m’enredaries tan fàcilment.

Desfilem xino-xano cap al cotxe i ara sí que la tensió desapareix. Tornen la set, la gana, els somriures i una satisfacció que ho inunda tot. Torna el soroll de l’aigua, que tot i haver-nos acompanyat tot el dia feia hores que no el sentia. Torna la calma, torna la lluna i les granotes tornen a cantar innocents sense saber que els seus companys de llit aquesta nit també roncaran.

Ressenya: