Un pas

per Aleix 31 de març 2011

Normal, V (70 m)

Agulla del Frare de Baix, Montserrat.

Un dijous qualsevol, avui, ens ho fem venir bé amb l'Arnau i fem la primera escalada de tarda de la temporada. Ens n'anem cap al Sol del sud de Montserrat i acabem escalant aquesta curiosa combinació de vies a cavall entre l'agulla i la paret.

La gràcia de la via, sobre la ressenya, era la via normal pròpiament dita i l'Arnau me la cedeix amablement a mi. Així, ens plantem al peu de la via del Petit Nil i li deixo tots els trastos per ell sol, però després d'enfilar de mala manera uns quants metres em demana que el baixi, que no està fi i no vol escalar. Estrany que digui això pensarà algú, però el noi és així!

Torno a començar. Em torna tots els trastos i cap amunt. Primer uns metres anguniosos d'escalar em deixen sota un diedre quasi desplomat que amb dos parabolts es passa ràpid. Després una sabina i rampa de còdols fins una còmoda reunió. Total, quatre parabolts, dos friends, una sabina i un tascó per una tirada que ens deixa bastant indiferents. L'Arnau m'avança i s'endú les cordes cap al peu de la normal, fent un canvi de reunió fugaç.

Aquest llarg es veu més interessant, com a mínim. Començo a pujar per la canal i de seguida veig un parabolt d'alguna altra via que crida per ser xapat, i qualsevol li diu que no! Després un friend i de sobte em toca el Sol al cap perquè estic aixafat entre l'agulla i la paret. És molt curiós com el fet d'estar aixafat et pot donar la sensació de seguretat suficient com per fer tants metres sense assegurances.

Veig uns burins i al costat una reunió amb anella i cadena, un altre cop sento el crit de les expansions i responc com cal. Ara, xulo de mi, em toca fer EL pas de la via, la gràcia de la via que ja no me'n fa tanta. Estic a la paret de la dreta i he de passar a l'agulla. M'assegura una reunió però un cop hagi passat hauré d'anar fins a un pont de roca que es veu... jo realment l'únic que veig és el mastegot que em fotré si caic de l'agulla estant assegurat a l'altre costat!!

Desgrimpo un parell de passos i ja arribo a tocar l'agulla. Li poso un peu i se me'n va la tonteria, que sembla que hi ha força cantell. Efectivament, les preses són molt bones, el pont de roca no és tan lluny i quan me n'adono ja he llaçat un merlet i sóc al cim buscant la reunió que m'he passat de llarg.

L'arnau puja seguint els parabolts de la via de la dreta, per la placa, estalviant-se el massatge dels còdols quan hi aixafes l'esquena. El que no es pot estalviar és el gran salt a l'agulla, que de segon també deu ni do amb l'ambient. S'ho pensa i repensa, l'animo i com m'ha passat a mi de seguida està a l'agulla desmuntant el pont de roca. Des d'aquí el molt valent puja recte cap a la reunió i quan el tinc a l'alçada dels peus ell no té mans, molt divertit tot plegat però m'acaba donant la mà per sortir!

Per acabar l'escalada, que no el dia, i després d'estar un bon rato al cim, fem un ràpel volat fins a terra. Aquí comença una altra història, una història que encara està per escriure i que ningú sap com acabarà...