Retorn

per Clemàstecs 1 d’abr. 2010

Brothers Ruiz V+ (120 m)

Pala Alta, Mont-roig.

Un diumenge d'Abril com qualsevol altre. Em llevo just cinc minuts abans de l'hora establerta per emprendre la marxa. Hem quedat a casa meva i m'ho puc permetre. Avui, l'Aleix, arriba puntual i accelero el ritme per arribar a baix amb tot el material, sense que és noti que he abusat de la situació. No ho puc dissimular.

En Miquel arriba al cap d'una estona, prou aviat com perquè la mala llet matinal no repercuteixi durant tot el dia. Està motivat; avui escalarà la seva primera via llarga. Avui espero que entengui aquest gran sentiment que tinc jo, per aquesta modalitat d'escalada, la que més estimo. Encara hem d'alimentar el rugit del cotxe. Entre pitos i flautes sortim un pèl tard. Són gairebé les nou i encara queda un llarg camí.

El viatge en cotxe se'm fa etern. Les poques hores dormides no són un gran aliat. Per sort la via que anem a fer no presenta, a priori, cap mena de dificultat. Durant el viatge el tema de conversa és recurrent. Escalades amunt, escalades avall.

Emergeixo de la conversa. Anem per una pista en direcció a la paret. La pala alta, de modesta alçada, ja és davant nostre. La seva vermellor em captiva, les formes estranyes de la roca atrapen la meva mirada. Em desperto; ja som al revolt on hem de deixar el cotxe.

Ens preparem, esmorzem, bevem, buidem i enfilem pista amunt. Resseguim la paret tot intentant desxifrar la ressenya i trobar el peu de via. Fa calor... Estic cansat, potser hauríem d'haver anat a fer esportiva...

Ens hem repartit els llargs amb l'Aleix; dos ell dos jo. En Miquel, de moment, només observarà i gaudirà de segon.

El primer llarg, un IV sense cap mena de bellesa característica, surt força ràpid. En Miquel és mira amb recel els 8,6 mm de diàmetre de la corda i procura no penjar-se, però escala bé. Jo espero que acabi el flanqueig i surto seguidament. La reunió és un pèl incòmode per a tres persones.

 

El segon llarg surt en flanqueig cap a la dreta, uns passos finets finets, però amb uns parabolts que ajuden a tirar endavant. Un cop acabat el flanqueig, la via tira amunt per un diedre i després per una placa. Total un V. En aquest llarg en Miquel comença entendre això de l'alçada...

Ara em toca a mi. Faig un llarg de flanqueig, altre cop, sense cap mena d'interès... cap, tot i que aquí les expansions ja allunyen una mica més. En Miquel puja tot concentrat, sense mirar massa sota els seus peus.

L'últim llarg... per corbata, un V+. No és que les xapes estiguin molt separades, ni que sigui difícil, però quan arribes a sota d'un sostret, has de flanquejar un parell de metres i xef... just quan has de xapar, un canto ensabonat. Tiro endarrera, escagarrinat, m'ho miro, m'ho penso... ho provo. Poso la cinta i em penjo... i és aleshores quan trobes una àrea de pícnic al costat del parabolt, que des de sota no es veu.

Contemplem el paisatge des del cim. La primera via llarga d'en Miquel.

(Area de pícnic= Mega-cantell on hi caben les dues mans i pots aplaudir amb els peus)

Ressenya: