Renaixement del Príncep

per Aleix 7 de març 2010

Canal desconeguda

Pic de la Dona, Ulldeter

Ens despertem dissabte al matí al sofà de casa el Pau, tot i que sovint les cinc de la matinada siguin més nit que matí, per agafar el cotxe i enfilar cap a l'estació d'esquí de Vallter2000, on arribem que tot just s'insinua la llum del Sol. Lògicament no som els primers i a l'aparcament de l'estació s'hi respira un clima alpinístic de gent que es prepara davant de les respectives furgonetes.

Nosaltres carreguem motxilles, ens vestim i de seguida estem suant camí de la Portella. És la primera pujada des de fa molt de temps i ens serveix per netejar els respectius organismes. Amb certa ràbia perquè ens ha avançat un grup de veterans, arribem al coll on ens calcem les joguines noves. Des d'aquí hem de perdre alçada i ho fem tot fent pràctiques amb els grampons i els piolets.

Una bona caminada més tard, quan ja deuen ser les onze, comencem a veure el que serà la nostra ascensió; davant nostre se'ns alça una formació rocosa dividida en dues parts per una ampla canal. Ens ho mirem i remirem tot i decidim provar fortuna per una línia on sembla haver-hi gel, roca i arbres per anar-nos assegurant. Pugem fins allà, colgats de neu fins a mitja cuixa, i em paro al primer contacte amb la roca perquè seguidament l'Arnau arribi fins a mi. Un cop plegats ell decideix que vol enfilar-se primer i puja uns metres amb intenció de muntar una reunió, o de com a mínim posar alguna assegurança a la roca. Sense èxit decideix acostar-se al glaç, on s'hi veu més possibilitats d'assegurança i des d'on sembla poder-se arribar fins un arbre. Però no té sort; el gel és molt prim i trenca només mirar-lo, la roca no es deixa posar res i per anar fins l'arbre no hi ha neu suficient. És el nostre primer dia i decidim baixar uns metres a provar sort per una línia de més a l'esquerra, per on arribem fins un primer arbre on ens adonem que tampoc hi ha neu suficient. Vist el panorama, la falta d'experiència, l'hora que deu ser i el cansament ja acumulat optem per tornar a baixar i pujar per la canal central.

Aquí el terreny i la psicologia ja eren uns altres. Pujo jo gaudint com un nen petit, provant els piolets del dret i del revés i sempre buscant el lloc més dret per on pujar. Uns metres enrere puja l'altre nen petit amb la mateixa cara de felicitat. Sense més problemes que l'estat físic arribem a dalt de tot on ens torna a tocar el Sol i gaudim del dia esplèndid tot esmorzant. Ara ens tocaria acabar de pujar al cim del pic de la Dona però decidim baixar cap a la Portella i fer via cap a casa, que es fa tard. De baixada descobrim perquè serveixen els anti-pans i fins a quin punt deixen de funcionar, un fart de riure tot plegat.

Després de la baixada i de remuntar l'eterna pujada de la Portella arribem al cotxe a les cinc tocades molt cansats però contents i satisfets de veure les portes que se'ns estan obrint. Aquí un te i unes galetes per amenitzar el fred i l'haver de recollir tot el material ens serviran per cloure la llarga jornada de gairebé deu hores.