per Clemàstecs
Ara farà gairebé cinc anys que en tinc un. Encara recordo quan vaig posar per primera vegada la vida a les seves mans. S'ha de dir que fins fa dos anys no tenia clar el significat de que vol dir tenir un company de cordada.
No te'n adonés, fins que comences a patir per ell, no vols que caigui. No te'n adones fins que no el veus, on deu ser, que deu fer. No te'n adones fins que t'ha de muntar una reunió, no vols que ho faci malament. No te'n adones fins que que has arribat allà dalt amb ell i comparteixes aquell somriure de complicitat.
Puc recordar totes aquelles primeres vegades; la primera reunió, la primera caiguda, el primer fracàs, el primer èxit, el primer tascó, el primer friend, la primera corda, la primera via des-equipada, el primer 7a, les primeres botes, el primer clau, els primers esquís de muntanya, la primera tenda...
No trobo cap manera més representativa de la confiança, del compromís, del respecte que la figura d'un company de cordada. Una altra persona lligada a tu per una corda, per unes il·lusions, per un meta, per uns principis, per arribar a un destí.
Perquè quan no t'ho creus ell s'ho creu, perquè quan tu no pots ell pot.
I el més important de tot: perquè a part de ser el meu company de cordada és el meu amic.
Escalar és meravellós, no pels llocs, no per la superació personal... sinó per la gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada