La Fuixarda

per Clemàstecs 26 d’oct. 2009

Segueix la inactivitat. Tardes de rocòdrom; avui, demà i demà passat també. Em passo els dies rebentat i amb agulletes. En Pau té el genoll fotut. Ara plou, ara no plou. Ja ni me'n recordo de com és posa un "amic". La desesperació em fa somiar en un tetris de tascons, en un mar de ponts de roca, en una reunió a reforçar... fins i tot somio en la Sánchez. L'obsessió se'm menja, l'abstinència em podreix i la passió em fa tornar boig.

Dissabte quedo amb el meu benvolgut amic Jordi. No tinc cotxe i ell no pot quedar fins a quarts de cinc i decidim anar a fer una mica el pallús a la Fuixarda. Agafo la Renfe fins a Sants i faig el camí que queda a peu; he arribat d'hora i no tinc res a fer. La multitud m'inquieta, així que ben aviat deixo de ser conscient del que m'envolta i torno a pensar en la meva obsessió, en la no activitat, que de tant en tant, deriva en perquè encara no he entès la profunditat del teorema de Hartman-Grobman.

En arribar a les mítiques torres en Jordi encara es fa esperar una mica. M'assec i espero, encara immers en les meves discussions internes. Poca estona després diviso una furgoneta blanca al bell mig de pl. espanya. Em posa dempeus tot esperant l'arribada de l'automòbil. Ens saludem efusivament. Fa temps que no ens veiem i tenim forces coses per parlar. Xerrant xerrant, ja submergits a les profunditats de Montjuïc, ens trobem una tanca que ens barra el pas. Un enorme cartell de cartró, d'una presentació un pèl rudimentària, prohibeix la escalada.

Deixem la furgoneta a les escales que duen a l'hípica i decidim fer cas omís aquell malaurat cartró. Seguim pel carrer tot fent la petita corba que descobreix una curiosa paret de roca arenosa. Ens mirem estupefactes... La famosa chorizo de chapas a mort acompanyada d'un bon grapat de companyes. El tema és força greu. Una llarga banda de plàstic barra al pas a tot el peu de via. A TOT EL PEU DE VIA. A part de l'ensorrament parcial d'un dels sectors, han aparegut esquerdes al sector de les vies fàcils i també a la vora de "A plom". Evidentment no és recomanable escalar al ciment... ves a saber com està...

De sobte em venen mil pensaments al cap. Tot i la poca simpatia que li tinc a la Fuixarda últimament, tot i la poca motivació que em causa anar-hi, tot i els mil i un dilemes morals que m'ha causat, tot i que ja havia deixat de formar part de la meva vida escaladora... Un sentiment de nostàlgia m'envaeix. Recordo, que per sort o per desgràcia, la meva carrera autodidàctica en el món de l'escalada havia començat allí. Tardes i matins amb el Gerard i l'Aleix, recordo quan "A plom" era una cosa impossible, recordo la Príncipe de las marujas... Suposo que a partir d'ara l'escalada en aquests paratges canviarà cap a bé o cap a mal, però no tornarà a ser igual.