Francesc Casanovas, 6a (180m)
Els Plecs del Llibre, Montserrat.
*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.
Arribem a terra. Una pujada xafogosa, cinc tirades ben montserratines, una bona tortícolis de tant mirar embadalits a l'aresta veïna i un ràpel de dubtosa sabina ens han dut fins aquí.
De seguida divisem, a mig camí d'on hem d'anar, el gran riu de Montserrat. Les seves aigües són tranquil·les en aquestes contrades, passades les cascades de Sant Jeroni i just abans d'arribar als ràpids de Can Jorba. El reflex varia segons ens el mirem i juguem a simetritzar la silueta de la muntanya, des de Gorros fins el Montgròs.
No ens hi podem resistir. Baixem per un tobogan que sembla no acabar mai i que a l'últim moment ens catapulta a l'aire per poder gaudir de l'espetegada contra l'aigua. Avui la temperatura és la ideal i ens hi podem recrear, no com l'última vegada que gairebé no aconseguim remuntar la hipotèrmia.
Però cau la nit i l'olor de cervesa i braves ens és irresistible. Recollim els banyadors que no portem mai i ens eixuguem com podem amb la samarreta de licra. I entrem a la civilització on sembla que tots els escaladors hagin acordat de reunir-se.
Plaent com sempre retrobar-se amb Montserrat després d'haver-ne fugit durant uns mesos. Vindrem sovint, que és temporada alta!
Ressenya:
El reflex del riu de Montserrat
per Aleix
Juan Bala, V+ (120m )
Montgròs, Montserrat.
Passejant per Sabadell veig que La Mola està blanca i m’afanyo a
tafanejar la càmera de Montserrat. Efectivament, es veu blanc. Sempre he vist
fotos de gent escalant amb el paisatge emblanquinat i jo també ho vull fer!
Ens posem d’acord de seguida amb la Gemma per fer una
excursió-escalada i poder gaudir d’aquesta insòlita situació. Després de
rebuscar una mica decidim que és un bon dia per descobrir el cor de la
muntanya, que la llarga estona d’aproximació valdrà la pena, i no ens
equivoquem.
Després de la bona suada que regala el camí
comencem a trobar neu arreu i tot i que el vent ens amoïna una mica seguim
directes cap al nostre propòsit.
A peu de via, amb el cul sobre la neu, ens equipem i desitgem que el vent ens deixi fer almenys els primers llargs tranquils. Vaig obrint jo barallant-me amb les crostes de roca i el fred de mans i peus però sobretot amb el vent; cada ràfega forta que m’ataca de costat m’obliga a abraçar la roca i esperar que em deixi continuar. Però xino-xano anem fent.
El paisatge encantador, guanya a cada metre que ascendim permetent-nos veure el mar i Gorros nevat, però la pròpia agulla que escalem ens amaga Frares i Agulles cosa que ens fa tenir encara més ganes de fer cim per poder gaudir de tot Montserrat.
Al final el vent cedeix suficient com per arribar a dalt sense problemes i gaudir del mirador privilegiat què és el Montgròs.
De baixada, quan ja pensàvem que no trobaríem més fred ni vent ens trobem amb el camí, desconegut fins ara, de baixada. Passem per davant de
Tot plegat ha valgut molt la pena; la companya
de cordada, els regals pel sentits i sobretot la descoberta de nous indrets.
Descoberta
per Aleix