Descoberta

per Aleix 15 de març 2013

Juan Bala, V+ (120m)

Montgròs, Montserrat.

*Aquesta via es troba en una zona sotmesa a regulacions.

Passejant per Sabadell veig que La Mola està blanca i m’afanyo a tafanejar la càmera de Montserrat. Efectivament, es veu blanc. Sempre he vist fotos de gent escalant amb el paisatge emblanquinat i jo també ho vull fer!

Ens posem d’acord de seguida amb la Gemma per fer una excursió-escalada i poder gaudir d’aquesta insòlita situació. Després de rebuscar una mica decidim que és un bon dia per descobrir el cor de la muntanya, que la llarga estona d’aproximació valdrà la pena, i no ens equivoquem.

Després de la bona suada que regala el camí comencem a trobar neu arreu i tot i que el vent ens amoïna una mica seguim directes cap al nostre propòsit.

A peu de via, amb el cul sobre la neu, ens equipem i desitgem que el vent ens deixi fer almenys els primers llargs tranquils. Vaig obrint jo barallant-me amb les crostes de roca i el fred de mans i peus però sobretot amb el vent; cada ràfega forta que m’ataca de costat m’obliga a abraçar la roca i esperar que em deixi continuar. Però xino-xano anem fent.

El paisatge  encantador, guanya a cada metre que ascendim permetent-nos veure el mar i Gorros nevat, però la pròpia agulla que escalem ens amaga Frares i Agulles cosa que ens fa tenir encara més ganes de fer cim per poder gaudir de tot Montserrat.

Al final el vent cedeix suficient com per arribar a dalt sense problemes i gaudir del mirador privilegiat què és el Montgròs.

De baixada, quan ja pensàvem que no trobaríem més fred ni vent ens trobem amb el camí, desconegut fins ara, de baixada. Passem per davant de la Salamandra però al vorejar-la descobrim el balcó per on hem de passar, ben gelat tot plegat. I després la Canal del Migdia, que si després de ploure ja és rebuscat amb una mica de neu encara més.

Tot plegat ha valgut molt la pena; la companya de cordada, els regals pel sentits i sobretot la descoberta de nous indrets.