El príncep de les maduixes

Canal indeterminada,  PD ( ? m)

Pic de la Dona, Vallter.

Després d'una temporada en blanc, per fi anem a fer de les nostres. Vallter, ple de neu, ple de gent, amb els esquís els peus, dos piolets i un termo de tè calent. Avui haurem d'anar veloços; ja es veu la negror cap a França. Al Coll del Mantet el dia ja m'avisa: baixo primer, faig un gir a la dreta, un a l'esquerra i patapam, llisco uns metres avall per neu molt dura. La negror s'apropa, però seguim fins als peus dels corredors del Pic de la Dona. Tota la carena està ventada i els corredors semblen pelats de dalt, per tant fem un tè mentre busquem l'alternativa. Al final ens animem i comencem a obrir traça per una canal ampla, de les de baixada, amb poca inclinació.

 

 

Pugem contents, gaudint que els peus s'enfonsin entre un pam ben bo, omplint els pulmons d'aire fred pas rere pas. No ho recordava tan cansat. La negror continua apropant-se. Tot i que la canal és molt fàcil, fem un flanqueig a mà esquerra i ens situem per sobre d'on és millor no caure. De sobte el tou de neu es converteix en dos dits de neu pols amb una tartera de pedres redoladores a sota. El gaudi es converteix en un patiment. Anem pujant amb el cul molt "apretat", no s'enganxa res enlloc, ni grampons ni piolets, res de res. Per si no fos prou, la meva ment em porta cap a un pedrot, on m'enfilo per sentir-me segur. I sí, hi estic segur, però no hi ha nassos de sortir-ne. M'hi encallo una estona.

 

Amb molta pena, poca glòria i força estona després, arribem a dalt. Seguim per la carena. La negror ja la tenim a sobre i el vent bufa fort. Jo tinc els bessons tan contracturats que em fan mal al caminar. L'Aleix de tant en tant, es deixa caure de genolls i exclama: "Rampa!". La visibilitat cada vegada és pitjor, encara fa més vent i tenim pressa per arribar a la pala de baixada. Allà ens calmem, perquè fins al cotxe només hi ha una línia evident per on deixar-se lliscar. Però això encara no s'ha acabat. Baixada gelada, amb caiguda i les cames que ja no responen. Arribem al cotxe destrossat. Un gran principi de temporada de canals.

Enforcadura del Pedraforca,

Pedraforca, Berguedà.

Dia espatarrant, entre setmana i acompanyat de dos no habituals. La sortida comença de matinada amb horari d'alpinista, però de seguida ens veiem frenats per un entrepà enorme de llonganissa i un cafè. Un cop plena la panxa arribem al destí, avui un pèl més avall que sempre, a l'àrea d'esbarjo d'abans del mirador. La preparació és lenta i feixuga i toca ajustar-ho gairebé tot.

El principi del traçat, en teoria, és recta i directa pel mig del bosc fins a la tartera. Recta no ho és i directa potser de lluny. Gimcana clàssica entre arbusts, arbres i rocs, que de mica en mica es va obrint fins que arribem al començament del pedregar. Parada tècnica per recuperar l'alè i fer un parell de glops. El Pedraforca és ple de neu i de gent. Massa gent, perquè de neu mai n'hi ha prou.



Enfilem amunt, potser pel tram més dret que farem avui amb esquís, sense pressa i amb bona lletra, alguns amb ganivetes i d'altres sense. "La neu s'enganxa aquí!", crida una esquiadora, trencant el poc silenci que ja hi havia. Nosaltres seguim amunt, que ja queda poc per arribar a la part més monòtona de la tartera. Potser és la més monòtona, però el delit de pujar per aquí imaginant-se la baixada, no té preu.

Pujant, pujant, recordo que fa tan sols quinze dies vaig pujar al cim amb vambes i màniga curta, sense trepitjar ni un bri de neu. A vegades les coses canvien molt de pressa. Tan fugaces poden ser que no podia imaginar-me, en aquell precís moment, que aquesta sortida seria una de les millors i de les últimes d'aquesta temporada. De les millors pel romanticisme i la màgia del lloc, de les últimes per desafortunats fets inevitables.



Arribats a l'enforcadura canviem esquís per grampons, no sense abans haver-los d'ajustar tots. Com que vaig passar per aquí fa quatre dies, recordo bé el camí d'estiu. Passem entre dos rocs enormes, en tendència a l'esquerra just per sota d'un petit avet. La boira se'ns empassa. Seguim recta amunt per una rampa fàcil fins a la carena i ho rematem amb un flanqueig d'ambient brutal, fins a un replà arrecerat on deixem les motxilles amb els esquís. Queden escassos metres per fer cim, que ens mengem amb avarícia.


La baixada fins a les motxilles, perfecte. Allà ja comença el periple del dia. Per acabar-ho d'adobar, d'hora no és. A una li van grans els grampons i mentre desfà el flanqueig, ara amb un vent dels que posa èpica, em fa tenir el cor a la boca a cada pas que dona. A un altre, just darrere, la fixació d'un dels esquís li va gran i no queda cap més remei que fer el flanqueig amb el taló lliure. Per sort ho arreglem sense complicacions, no sense algun renec previ. No em voldria imaginar fer tota la tartera d'aquesta manera. Quin horror i quina manera de malaguanyar el dia!


Deixant enrere aquests moments tensos i tots tres sobre els esquís, què dir que no hagi dit ja? "Encarats tartera avall, ens aturem uns instants davant de tal espectacle efímer. El Pollegó inferior impressiona més que de costum, i el superior i el Calderer romanen sota un espès núvol. Avall. Veloç, espectacular, genial, brutal, magnífic, impressionant, inoblidable, fascinant, trepidant, fugaç, insuperable, elegant i increïble. Qui ho diria que aquest pedregar podia transmetre tot això en pocs minuts (massa pocs)."



La gimcana final, el preu a pagar per aquesta magnifica i sempre meravellosa experiència. I per si pensàvem que anàvem tard, l'última sorpesa del dia ens la dona un home que pujant entre el bosc amb la pretenció de fer un Pedraforca de vespre.

Corredor SE, 40º PD

Pic de la Mina, Porte Puymorens.

Corredor Directe, 55º III (430m)

Pic de Fontfreda, 2.738m.

Sortim de matinada però el viatge ja fa dies que ha començat. Tenim cadascú els seus farcells, fets de caixes de cartró i folrats amb la cinta americana amb la que hàbilment hem creat unes nanses de motxilla. Uns plens de tabac, altres d'alcohol. Segurament algú durà alguna droga més dura o fins i tot feixos de bitllets, que el viatge s'ha d'aprofitar. El dia es preveu clar i adeqüem la vestimenta a l'ocasió; pantalons de xandall i les bambes de fulbito.


Vam fer una primera incursió des del costat "destí" de la frontera uns dies abans. Vam escorcollar el terreny, buscant el millor pas per arribar al cim escollit, que faria de mirador per cercar el bon pas entre colls i muntanyes. Vam dubtar entre un parell de rutes i vam acabar optant per la que semblava mostrar neu contínua fins al cim, deixant la que estava més de moda de banda i aconseguint una perfecta solitud que encobrís les nostres intencions. Aquell dia vaig decidir que anava jo al davant, resseguint la traça oberta per algun altre contrabandista dies abans. Volia foragitar alguna mosca collonera que em rondava pel cap l'últim dia i que no molestés més, i ho vaig aconseguir. Un únic ressalt trencà la fluïdesa del nostre pas, posant el pebre necessari per arrodonir la jornada, un pebre d'aquells que un cop servit el plat et fa dubtar de si t'has passat de rosca o de si l'has clavat. Però la corda només va servir de lastre per l'entrenament.


Avui però,creuem la frontera i ens n'anem al costat d'"orígen" de la mercaderia. Aparquem passat el control militar i abans de la primera metròpolis, al voral de la carretera densament traficada per veloços tancs que van a fer l'últim tast de telecadira. Entre ells un parell de coneguts traficants. Marxem ràpid del rebombori, cap amunt.


La jugada contrabandista ens obliga a fer un cim primer, controlant quanta gent pastura per la contrada, abans de baixar a buscar els farcells ben carregats cap a l'altra banda. Avui s'han passat i van molt plens, d'una deliciosa capa de pols blanca que ens fa baixar a tota pastilla fins aquell pedrot, estratègicament situat o s'acaba la pols i comença la pasteta. Carreguem farcells i tornem a pujar al cim, evitant ser identificats per aquells que en baixen creient que gaudeixen del tros més pla.


Del cim, cap a l'altra banda, a algú se li ha rebentat el seu carregament i està tot colgat de pols, polsarraca, fins les dents. Intentem esquivar la ruta de pujada per no trobar-nos a ningú i buscant l'amagatall trobem la sorpresa del fi de festa. Aquella pala impoluta, que de pujada semblava amenaçar d'esfonsar-se només amb la mirada, segueix intacta. Ens hi llencem, sense miraments, resumint tota la temporada a una trentena de segons.


Després d'allò no recordo massa bé què ha passat. No sé si hem deixat els farcells on tocava, no sé com hem passat la frontera sense ser descoberts ni com hem arribat a casa sans i estalvis, però segueixo embriagat de l'emoció del contrabandisme extrem.

De la dreta, PD- (100 m)?

Pessons, Andorra.

Nord-Oest, PD (210 m)

Montmalús, Andorra.

Primer dia a Andorra. Avui som tres i anem disposats a utilitzar els grampons i els piolets en alguna rampa de neu inclinada, que ja toca. Els de sempre i el Gerard. Sortim de l'aparcament de Grau Roig direcció al circ dels Pessons. La innivació és fantàstica, però malauradament als cims sembla que ha ventat. Deixem el Montmalús i el seu estètic corredor nord-oest per un altre dia; sembla que hi falta neu. El corredor dels andorrans fa molt bona pinta, però n'acabem fent un altra de més fàcil i curt, a la dreta de tot. Un cop al cim davallem direcció sud-est, saltem un coll i ens plantem a la vessant sud del Montmalús. Una pujada final fins al coll i cap a casa que fa baixada. Al final hem fet una bona excursió.



Segon dia a Andorra. El Roger va fer un curs d'alpinisme la setmana passada. Quinze dies abans vam creure que li faltava neu al Montmalús, però avança la temporada, no neva i la creença queda en un lloc secundari. Ens plantem a l'entrada en un moment, i pugem també en un moment. Per falta de neu, a dalt de tot ens desviem cap a l'esquerra per ves a saber on, deixant a la dreta el camí més evident fins al cim. Una tram una mica més estret i dret, res gaire més allunyat del principal. Aquesta decisió ens permet gaudir d'uns últims metres traccionant del piolet entre roques. Amplada i inclinació perfectes per un descens genial quan hi hagi neu pols (i per les allaus).




Tercer dia a Andorra. Avui m'acompanya la Marta. El Pic del Port de la Fontnegre és visible des de l'aparcament. Hi ha força neu per fer tant que no neva. Pujada plaent fins al peu on ens calcem els grampons. Fa molta calor i la neu és humida, massa. A cada pas aixequem, enganxat a cada grampó, un pa de quilo pel cap baix. Seguim pujant fins a l'embut d'entrada on una capa de neu primavera compacte i encara dura descansa sobre una base de neu sucre. No fa gaire bona pinta que diguem. Ens retirem i gaudim d'una bona baixada per neu pasta fins al cotxe.

Estasen, PD (300 m)

Aneto, Massís de la Maladeta.

Intento trobar una posició còmoda per apagar els pensaments i descansar fins l'endemà. Aquest acte que repeteixo cada dia amb més o menys èxit, avui esdevé gairebé impossible. Estic dins d'un sac que alhora està dins d'una funda de bivac, vaig vestit i estic a punt de suar, i la superfície que em fa de jaç dista força de ser plana. A més a més, l'espai vital d'avui el comparteixo amb tres individus, que a cada moviment i a cada respiració em recorden que són allà. Per acabar-ho d'adobar estem dins d'un clot excavat a la neu, fa fred i no tenim sostre. No és fins avançada la matinada que aconsegueixo dormir de debò, quan l'esgotament supera la incomoditat. Aquesta situació "precària", però totalment buscada, comença vint-i-quatre hores abans.


Serà la tercera, que diuen que va a la vençuda. El vent i l'exagerada quantitat de neu pols ens van fer desistir de la nostra empresa dues vegades. Aquest cop sembla que l'epicitat meteorològica i la desconeixença donaran pas a un temps primaveral i a ni tan sols donar un cop d'ull al mapa. Divendres, amb presses, sortim cap a Benasc carregats amb totes les andròmines necessàries. Bivac plaent a Senarta i inici de l'aventura a hores intempestivament poc alpinístiques. Tornem-hi. El Sol pica amb una força impròpia d'aquestes èpoques, la pista és igual de pesada que cada vegada i els peus van infusionant dins les botes.


Primera parada al refugi de pescadores on mengem quatre coses i refresquem els peus. N'hi ha un que ja sap el que l'hi espera i se'n va abans, comença a tirar cap amunt. Els altres dos viuen en una ignorància logística i es comporten com si després de la tortuosa pista ja fes tot costa avall. Malgrat que sento dues opinions que convergeixen cap al mateix objectiu, no penso rendir-me. D'objectiu només n'hi ha un i és arribar a l'ibón del mig. Superem el bosc, el pedregar, el primer toll d'aigua, la rampa inclinada, el segon toll d'aigua i finalment arribem al tercer toll d'aigua. Comença a bufar el vent i un pànic reminiscent s'apodera de la situació.


En un principi vam pensar que seria una bona idea dormir en alçada i prendre una tenda, però davant la ignorància logística d'uns i el fanatisme d'altres, acabem pujant tan sols els sacs i les fundes. Una decisió encertada de cara a l'aventura i a l'experiència, potser no tant de cara al descans i la comoditat, veient que el pes era gairebé el mateix. Davant la situació busquem ansiosos un lloc resguardat del vent i comencem a cavar un clot, aprofitant la neu que traiem per alçar un mur. La neu no és del tot compacte, trobem pedres, però el resultat és força satisfactori. Ja només queda sopar i dormir sota un cel net i estrellat, envoltats d'un silenci profund.


Com que som ben bé a una hora del peu de via ens ho prenem amb calma. Sóc el primer a sortir del sac, no precisament d'hora, cansat de ser a dins i cansat de no haver dormit prou. La resta tarden uns minuts encara. Tot esperant que ens toqui el Sol, prenem un cafè, desfem quatre litres d'aigua i mengem quatre galetes. Quan els rajos de llum ens toquen de ple ens posem en marxa, abandonant la trinxera de neu que ens ha resguardat dels elements durant dotze hores. Sota una bonança meteorològica excepcional, ens acostem veloços fins al nostre objectiu.


És hora de canviar els esquís pels grampons i els bastons pels piolets. Ens endinsem en la penombra de la muntanya, sota el camí que avui ens portarà al cel. La neu, ni massa dura ni massa tova, permet un ritme ràpid i segur. Els piolets es claven sencers i amb facilitat, i els grampons esculpeixen sense esforç còmodes esgraons a cada pas. El recorregut s'adreça ràpidament fins a l'entrada del corredor, però un cop a dins va minvant suaument fins a gairebé al final, on de cop torna a redreçar-se sota la sortida, completament despullada. Delicat final amb roca trencada i poc franca, que dóna pas a tres o quatre metres de neu dura. Sortim del corredor però encara no som al cim. Un curt flanqueig per l'altra cara de la muntanya, evident, ens deixa sota una última rampa de neu primavera, pastosa i humida, precedida d'un tram d'aresta que ens mena fins al cim.


Som el cim, sols. La bonança meteorològica permet una vista completa de tot el que ens envolta fins que l'horitzó ens diu prou. Descansem uns minuts i ens separem. Uns baixaran esquiant pel corredor i els altres creuaran el famós pas. Jo sóc dels segons. La roca està descoberta de neu i ens disposem a passar en ensamble. Cada pas resulta més ridícul que l'anterior. Els grampons i la pesada motxilla amb els dos llargs llistons de "fusta", converteixen una fàcil grimpada sobre roca en un exercici on a cada pas s'esvaeix la poca dignitat que queda. Col·loco l'última baga que ens assegurarà el pas, ja a peu pla, quan de sobte se senten els crits dels nostres companys, desfent amb avarícia el camí que una estona abans havíem recorregut.


Passada la grimpada nosaltres també ens calcem els esquís i baixem fins al coll. Al coll toca penjar-los a l'esquena altre cop i desgrimpar, amb pocatraça i a poc a poc, una vintena de metres fins a la neu. En aquest punt comença el gaudi del descens. Una espessa i gruixuda capa de neu pastosa i humidificada per l'intens Sol que cau des de fa hores, ens permet baixar a tota velocitat fins al bivac, sense cap més preocupació que intentar enllaçar els viratges amb elegància i destresa. Un cop tots reunits, recollim els trastos i seguim. La neu continua igual fins a l'Ibónet , i malgrat el pes d'aquesta segona part, el gaudi de la baixada continua.



Abruptament tot canvia. A partir d'aquest punt, la gana, el cansament, la poca neu, el pes i el Sol es converteixen en un suplici. El camí es converteix en una gimcana que no tan sols arriba fins al refugi, sinó que segueix fins al cotxe. La pista esdevé un exercici de posar-se i treure's els esquís, aprofitant a estones les llargues clapes de neu que encara hi queden. Arribem ja de negre nit, esgotats i rebentats. Ara ja podrem mirar més enllà, per fi.

Ressenya: