Segueix-nos:

Punsola-Reniu, 6c o V/Ae ( 240 m)

Cavall Bernat, Montserrat.



Fa menys d'un any i ja hi tornem a ser, però el moment s'ho mereix. La primera vegada sempre té alguna cosa diferent, i si es tracta d'una de les agulles més emblemàtiques de Montserrat, ja està tot dit. Jo i el Pau ja hi hem estat, ja hi hem pujat. La Marta, farta de sentir-nos cada cop que es veia el massís a l'horitzó, ha decidit que avui pujarà al Cavall Bernat per la repetida via de la cara nord.


El Pau sembla que tingui pressa i sua com un animal. La Marta esbufega de valent darrere seu. Estem pujant pel camí de l'arrel sota una Sol sufocant, i malgrat tot, no sembla que la motivació de cap dels dos hagi minvat en absolut. El Cavall es va apropant, majestuós i esvelt, però abans podem contemplar també la paret de l'Aeri i la paret de Diables.


A peu de via fem un petit descans. Al sostret es veuen dues noies escalant i a darrere nostre han pujat uns nois de Figueres. Tan freqüentada com sempre, només faltaria. De bon principi ningú vol fer els llargs de dalt, així que de moment els faré jo. La Marta vol pujar de cap de corda en algun llarg i decidim que els més adequats són el segon i el tercer. Així que al Pau li tocarà fer la grimpada inicial i el primer llarg, com a mínim. Tots contents.


Mentre el Pau grimpa el ressalt i escala el primer llarg, jo i la Marta repassem teoria i pràctica de muntatge de reunions. Falta ben poc pel seu torn. Ens reunim uns metres més amunt amb el Pau que ens comenta que les expansions estàvem força separades. La Marta es prepara. Agafa cintes, mosquetons de seguretat, bagues per la reunió i uns quants ànims meus i del Pau. Està neguitosa. La desconeixença, la incertesa i el Cavall, suposo.


La veritat és que se'n surt molt bé; puja amb seguretat, solvència i sense encallar-se. S'ha de tenir en compte que és el seu segon llarg de primera fent via llarga... poca cosa! Pujo jo mentre el Pau em recorda unes quantes vegades que potser la reunió està mal muntada i que no caigui. Graciós el noi. Quan arribem comprovem que el muntatge és excel·lent. Aquí ens adonem que els de Figueres ens abandonen i al seu lloc pugen una parella en ensamble.


La Marta encara el seu segon llarg. El sostre no li acaba de fer el pes, però jo ja l'aviso que té una bústia molt bona per sortir-ne. Es troba un parell de llastres a l'entrada del diedre que es mouen i no l'ajuden gaire moralment. Arriba el sostre i veiem que s'atura un moment i s'ho pensa, però després d'uns instants continua fins al final. Mentrestant jo i el Pau rebem una masterclass de muntatge de reunions i d'ús de davalladors, de part de la nova cordada. Nosaltres l'escoltem en silenci, estoics, fins que fugim veloços a trobar la Marta. Gràcies de totes maneres.


Ofereixo el quart llarg, però sembla que l'hauré de fer jo. Aquí el patí ja és considerable i de fet és on a mi em comença a fer efecte. Cada vegada amb menys intensitat però sempre al mateix lloc. Així que m'hi poso amb ganes. Faig els tres llargs següents l'un rera l'altre, seguits, sense descans i amb ritme. Comença a fer fresca i encara hem d'arribar a dalt, repelar i tornar al cotxe. A la Marta això d'agafar-se de les cintes no li agrada gaire, però al cap de cinc minuts ja hi té la mà trencada!



Ens falta l'últim tram i fins ara no hem tingut cap problema. El Pau surt convençut cap a la dreta i en tres i no res sentim com crida reunió. Recupera la corda però no del tot, ha fet una zeta a dalt de tot i no se n'adona. Fa vent i no ens sentim. Surto cap al buit davant la mirada atònita de la Marta amb uns quants metres més de corda dels que voldria. Tampoc és la fi del món, amb un nus i un mosquetó tot solucionat! Per sort, després del flanqueig la corda frega molt menys i de sobte tots els metres sobrers se'n va cap amunt. Acabem l'escalada gaudint dels magnífics últims metres.



A dalt no estem sols, gens sols. Tres americans, dos nois i una noia de Mataró, nosaltres i la cordada que ens precedeix fem cua per efectuar els ràpels. El tema s'encalla a sobre de la berruga, però un cop solucionat podem, per fi, tocar de peus a terra. Ja només ens queda caminar i caminar fins al cotxe. Però vaja, tot i el cansament la satisfacció és notable i ens ho empassem bastant més a gust del que es pot imaginar.



I per acabar, com molt bé et va dir aquell noi de Mataró: -Felicitats Marta pel teu primer Cavall Bernat! Ara ja no podrem dir-te res cada cop que surti el tema, però ja trobarem alguna altra via o paret a canvi, no pateixis!

Ressenya:





Aromes de Montserrat

Punsola-Reniu, 6c o V/Ae ( 240 m)

Cavall Bernat, Montserrat.



Fa menys d'un any i ja hi tornem a ser, però el moment s'ho mereix. La primera vegada sempre té alguna cosa diferent, i si es tracta d'una de les agulles més emblemàtiques de Montserrat, ja està tot dit. Jo i el Pau ja hi hem estat, ja hi hem pujat. La Marta, farta de sentir-nos cada cop que es veia el massís a l'horitzó, ha decidit que avui pujarà al Cavall Bernat per la repetida via de la cara nord.


El Pau sembla que tingui pressa i sua com un animal. La Marta esbufega de valent darrere seu. Estem pujant pel camí de l'arrel sota una Sol sufocant, i malgrat tot, no sembla que la motivació de cap dels dos hagi minvat en absolut. El Cavall es va apropant, majestuós i esvelt, però abans podem contemplar també la paret de l'Aeri i la paret de Diables.


A peu de via fem un petit descans. Al sostret es veuen dues noies escalant i a darrere nostre han pujat uns nois de Figueres. Tan freqüentada com sempre, només faltaria. De bon principi ningú vol fer els llargs de dalt, així que de moment els faré jo. La Marta vol pujar de cap de corda en algun llarg i decidim que els més adequats són el segon i el tercer. Així que al Pau li tocarà fer la grimpada inicial i el primer llarg, com a mínim. Tots contents.


Mentre el Pau grimpa el ressalt i escala el primer llarg, jo i la Marta repassem teoria i pràctica de muntatge de reunions. Falta ben poc pel seu torn. Ens reunim uns metres més amunt amb el Pau que ens comenta que les expansions estàvem força separades. La Marta es prepara. Agafa cintes, mosquetons de seguretat, bagues per la reunió i uns quants ànims meus i del Pau. Està neguitosa. La desconeixença, la incertesa i el Cavall, suposo.


La veritat és que se'n surt molt bé; puja amb seguretat, solvència i sense encallar-se. S'ha de tenir en compte que és el seu segon llarg de primera fent via llarga... poca cosa! Pujo jo mentre el Pau em recorda unes quantes vegades que potser la reunió està mal muntada i que no caigui. Graciós el noi. Quan arribem comprovem que el muntatge és excel·lent. Aquí ens adonem que els de Figueres ens abandonen i al seu lloc pugen una parella en ensamble.


La Marta encara el seu segon llarg. El sostre no li acaba de fer el pes, però jo ja l'aviso que té una bústia molt bona per sortir-ne. Es troba un parell de llastres a l'entrada del diedre que es mouen i no l'ajuden gaire moralment. Arriba el sostre i veiem que s'atura un moment i s'ho pensa, però després d'uns instants continua fins al final. Mentrestant jo i el Pau rebem una masterclass de muntatge de reunions i d'ús de davalladors, de part de la nova cordada. Nosaltres l'escoltem en silenci, estoics, fins que fugim veloços a trobar la Marta. Gràcies de totes maneres.


Ofereixo el quart llarg, però sembla que l'hauré de fer jo. Aquí el patí ja és considerable i de fet és on a mi em comença a fer efecte. Cada vegada amb menys intensitat però sempre al mateix lloc. Així que m'hi poso amb ganes. Faig els tres llargs següents l'un rera l'altre, seguits, sense descans i amb ritme. Comença a fer fresca i encara hem d'arribar a dalt, repelar i tornar al cotxe. A la Marta això d'agafar-se de les cintes no li agrada gaire, però al cap de cinc minuts ja hi té la mà trencada!



Ens falta l'últim tram i fins ara no hem tingut cap problema. El Pau surt convençut cap a la dreta i en tres i no res sentim com crida reunió. Recupera la corda però no del tot, ha fet una zeta a dalt de tot i no se n'adona. Fa vent i no ens sentim. Surto cap al buit davant la mirada atònita de la Marta amb uns quants metres més de corda dels que voldria. Tampoc és la fi del món, amb un nus i un mosquetó tot solucionat! Per sort, després del flanqueig la corda frega molt menys i de sobte tots els metres sobrers se'n va cap amunt. Acabem l'escalada gaudint dels magnífics últims metres.



A dalt no estem sols, gens sols. Tres americans, dos nois i una noia de Mataró, nosaltres i la cordada que ens precedeix fem cua per efectuar els ràpels. El tema s'encalla a sobre de la berruga, però un cop solucionat podem, per fi, tocar de peus a terra. Ja només ens queda caminar i caminar fins al cotxe. Però vaja, tot i el cansament la satisfacció és notable i ens ho empassem bastant més a gust del que es pot imaginar.



I per acabar, com molt bé et va dir aquell noi de Mataró: -Felicitats Marta pel teu primer Cavall Bernat! Ara ja no podrem dir-te res cada cop que surti el tema, però ja trobarem alguna altra via o paret a canvi, no pateixis!

Ressenya:





1 comentari:

  1. Encara recordo el teu primer dia a la Punsola... Ara ja fas el llargs de dalt de primer i tot!!!

    ResponElimina