Segueix-nos:

Roca del Corb, Montserrat.


L’altre dia vam tornar a baixar al pis de baix. Cap dels dos estàvem en condicions de fer força i vam canviar l’esportiva per alguna via a prop, curta i ràpida de fer...
Ja havíem passejat per la horrible vegetació d’aquestes contrades però no ho recordàvem així i ens ho mengem amb patates. Ens estem mil hores per arribar a peu de via, fent túnels als esbarzers i odiant tota fulla punxeguda que trobem.

Al arribar a la paret ja no tenim ganes d’escalar però és la millor manera de sortir d’allà dins i l’Arnau decideix començar ell. Va fent en lliure, una mica d’A0, una pedalada i reunió. No ens ha agradat gaire per no dir gens el llarg, però després dels esbarzers sembla menys lleig.
El segon per mi, visca! Surto malament però cap a la segona xapa ja flueixo bé i el gaudeixo moltíssim, és l’únic que podria pagar la llastimosa aproximació!

Per sortir d’aquí l’Arnau es menja el sostre mig en lliure fent bastanta força i, un cop a fora, no veu res que el convenci a tirar amunt.
Mirem l’hora i son les nou del vespre, se’ns ha fet tard, no sé si pujant jo podré arribar al cim de dia així que, resignats, tirem les cordes i ens en tornem a l’infern vegetal del peu de via... Aquest cop, per sortir ràpid, tirem pel dret per on sembla que hagi passat un jabalí o una pedra rodolant i és molt pitjor però més ràpid...

A casa, a la dutxa, braços i cames piquen que dóna gust, però ara ja no cal que tornem més allà sota!

Esgarrapats

Roca del Corb, Montserrat.


L’altre dia vam tornar a baixar al pis de baix. Cap dels dos estàvem en condicions de fer força i vam canviar l’esportiva per alguna via a prop, curta i ràpida de fer...
Ja havíem passejat per la horrible vegetació d’aquestes contrades però no ho recordàvem així i ens ho mengem amb patates. Ens estem mil hores per arribar a peu de via, fent túnels als esbarzers i odiant tota fulla punxeguda que trobem.

Al arribar a la paret ja no tenim ganes d’escalar però és la millor manera de sortir d’allà dins i l’Arnau decideix començar ell. Va fent en lliure, una mica d’A0, una pedalada i reunió. No ens ha agradat gaire per no dir gens el llarg, però després dels esbarzers sembla menys lleig.
El segon per mi, visca! Surto malament però cap a la segona xapa ja flueixo bé i el gaudeixo moltíssim, és l’únic que podria pagar la llastimosa aproximació!

Per sortir d’aquí l’Arnau es menja el sostre mig en lliure fent bastanta força i, un cop a fora, no veu res que el convenci a tirar amunt.
Mirem l’hora i son les nou del vespre, se’ns ha fet tard, no sé si pujant jo podré arribar al cim de dia així que, resignats, tirem les cordes i ens en tornem a l’infern vegetal del peu de via... Aquest cop, per sortir ràpid, tirem pel dret per on sembla que hagi passat un jabalí o una pedra rodolant i és molt pitjor però més ràpid...

A casa, a la dutxa, braços i cames piquen que dóna gust, però ara ja no cal que tornem més allà sota!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada